Ameba

“El llibre va néixer quan estava gestant la meva filla. El vaig anar escrivint durant l’embaràs i vaig seguir escrivint-lo els tres primers mesos després d’haver parit.”

Ameba (Editorial Llibres del Segle) és el títol del nou poemari d’Anna Gual (Vilafranca del Penedès, 1986) i el nom del primer organisme viu que es coneix. “Els animals –també els humans– no venim dels dinosaures, sinó de les amebes. Fa 700 milions d’anys, les amebes, que eren organismes d’una sola cèl·lula, van començar a entrellaçar les seves extremitats convertint-se en organismes pluricel·lulars i d’aquella explosió de vida venim tots.”

“El meu poemari, que crea una analogia a partir d’aquesta certesa científica, té dues parts: la primera, L’enigma del microbi, parla sobretot sobre el prepart, amb un ésser creixent dins d’un altre cos. La segona part, Proliferació cel·lular, parla sobre el postpart i totes les seves contradiccions. El poemari aborda el tema de la maternitat, però també el de la no-maternitat, el de la identitat i el de l’alteritat”. Us convidem a tastar-lo llegint-ne quatre poemes, acompanyats d’una il·lustració de Gala Pont.

Gala Pont

* De la primera part del llibre, «L’engima del microbi»:

Crom

Si la solidesa no existeix,
com és que l’esquelet s’aguanta?

Si el cervell és tan malparit,
com és que el coll encara el subjecta?

Carn, que vol dir descens, que vol dir
vèncer les misèries, que vol dir entaforar-se
dins les venes d’un mateix
i clavar-hi la bandera.

Començar el vers pel final.
Recomençar.
Avantnéixer.

He dit avantnéixer.
Calia dir postmorir.
Calia dir pensar cap endarrere.

Voldria perdre’m pel carreró
on es conreen els fetus.

Aquest és l’objectiu primer.
Aquesta és la meva resistència.

El centre de la pedra

Vindràs. Des d’on?
Preludi. De què?
Eludeixo. Per què?

És espessa
la mirada cega.
És imprecís
el diagnòstic
d’allò invisible.

Cremaré la variació
de les constants cardíaques.

El buit
entre batecs
ens unirà.

Retaule

Tornar als llocs de sempre.

Als jardins medievals
de les costelles

i a les esquerdes
que ens alimenten.

* De la segona part del llibre, «Proliferació cel·lular»:

De natges

Miro a través del vidre. Qui sou?
Ocells que veniu a xocar a la meva finestra.
Marxeu! La porta de la cambra no té pany.
Entreu! Entreu pel forat fosc de la nova vida.

Gemegaré i us atendré
i us mostraré la creació gelatinosa.

Fa anys vàrem portar ous a les monges
perquè el vent ens fos favorable,
però no ens van obrir. Ara has cremat encens
al costat del dit gros del meu peu
perquè l’animal es girés, i així ho ha fet.
Això demostra que el nadó
té més força que els déus.

M’agradava ballar amb el ventre en flames.
M’agradava el singlot nocturn aliè.

On és la quietud?
On és el silenci de la llar?

Potser no la recuperaré,
però qui sap si la volia.