Angulema!

Un nou premi a la llibertat d’expressió ret homenatge als morts de «Charlie Hebdo»

Arxivat a: Biblioteca
Últim sospir d’Occitània –o potser el primer de França, que els estudiosos de velles realitats no s’aclareixen–, sobre un penyal sempre boirós i humit a aquestes altures de l’any, s’alça la ciutat vella d’Angulema. Més enllà de Bordeus, en el camí reial i real cap a París. La seu de reminiscències romàniques i quaranta edificis senyorials més, sòlids però alterats, no justificarien la visita a una ciutat anella més de la França actual. Per què Angulema i no Conyac?, es preguntaria el visitant perdut en l’interior francès hostil. La tristor provinciana s’hi fon amb els núvols baixos, i els hiverns agres superen qualsevol entusiasme. Qualsevol? No el dels apassionats pel còmic, que peregrinen una vegada a l’any a la capital de la Bande Dessinée. Just ara. Perquè aquest cap de setmana, sempre el darrer de gener, Angulema celebra el seu saló del còmic, la perla de l’art seqüència exposat francès. L’alegria de la tinta.

 
De fa molts anys, més de trenta, Barcelona s’ha agermanat amb Angulema de manera oficiosa i provocativa. Gairebé un centenar, potser més, d’amants del còmic catalans enfilen totes les autopistes de peatge del món i afronten un viatge d’un dia per fer cap a la meca. L’any que ve, a Jerusalem! Perdó, a Angulema. No debades Barcelona és la capital meridional de la historieta. Editors, professors, estudiants, lectors, col·leccionistes, dibuixants i desficiosos aguanten estoicament un viatge llarg i inclement –d’una duresa només atenuada per la ingesta d’una cassoleta occitana acompanyada d’un bon bordeus– per retre culte als mestres de la línia clara. I per extensió, a tots els mestres de la vinyeta.
 
El Festival d’Angulema, ondoyant com la vida segons Montaigne o segons Pla, ha tingut crestes. Els 90 del segle passat van ser els anys de les grans exposicions i la disbauxa pressupostària. Els darrers 2000 han estat els de la contenció restrictiva. Que vingui Syriza i que ho arregli! Sovint semblava que el sector boquejava i que Angulema només era ranera. Anys d’anar-hi anant amb penes i treballs. De tard en tard, en els llargs parèntesis decadents, treia les orelles el fantasma de París. A França, com a Espanya, la capital del regne republicà s’ho menja tot i, cíclicament i obstinada, editors i dibuixants insinuaven que aquell era el darrer i que el festival se n’anava cap a París. Però París colla i no sempre ofega. El trasllat mai s’ha consumat i Angulema ha tornat, edició rere edició, a convocar la flor i nata de l’edició francesa. Un sector potent, que salta i salva totes les crisis. La ciutat nordoccitana o sudfrancesa ha aguantat. I les seves autoritats no han amollat el festival, encara que han pres decisions tan lamentables com desplaçar el Centre de la Bande Dessinée riu enllà, en una antiga fàbrica que engrandeix l’antiga ubicació. El riu, per cert, és magnífic.
 
Enguany el Festival d’Angulema fa 42 anys. Els visitants –de dol, com el gat mascota del certamen, per Charlie–  saltaran de Le Monde des Bulles 1, on hi ha els grans editors, al segon Monde, on s’apilen els més modestos. I d’allà a Le Nouveau Monde, on formiguegen els alternatius, els novençans i els independents. Important lloc. I encara tindran temps per deixar-se caure pel pavelló de la Xina, on el monstre groc ensenya tríceps. Entre la munió d’exposicions que els organitzadors del festival enramen per la vila  a cada nova edició, enguany cal recomanar-ne almenys tres. La dedicada a Calvin i Hobbes –el gran Bill Watterson va guanyar el Gran Premi l’any passat–, la de Jack Kirby i la que recorrerà el treball de Jiro Taniguchi. Això és molt i segurament prou, però n’hi ha una vintena més, d’ordre i ambició diversos. I també hi ha un nou premi a la llibertat d’expressió en record i homenatge, desafiants contra la intransigència, dels morts de Charlie Hebdo.
 
Angulema enguany serà un dol? Mai ho aconseguiran, els senyors dels punys i els kalàixnikov. Angulema serà una festa. I Kalvin i Hobbes brindaran per la llibertat amb tota la tropa alegre de les vinyetes.
 

Programa del festival del 2015.

Nou comentari

El Zapateado de Sarasate
El violinista Gil Shaham interpreta una de les peces més conegudes del compositor basc
Més entrades...
Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...