Apeirògon

Un apeirògon és, segons la geometria euclidiana, un polígon de costats infinits. Aquesta figura serveix de metàfora a l’escriptor Colum McCann (Dublín, 1965) per, a través de mil i una vinyetes curtes que sovint agafen volada cinematogràfica, apropar al lector a la situació política d’Israel i Palestina. A Apeirògon, que L’Altra Editorial publica en traducció de Marta Pera Cucurell, es troben en Rami Elhanan i en Bassam Aramin, un israelià i un palestí que viuen a prop l’un de l’altre però habiten mons completament diferents. Els connecta, però, el fet d’haver perdut una filla: la Smadar, filla d’en Rami, tenia tretze anys quan va ser assassinada per un terrorista suïcida mentre passejava amb les seves amigues; l’Albir, filla d’en Bassam, en tenia deu el dia que va morir assassinada per una bala d’un policia fronterer davant de l’escola.

Apeirògon ressegueix la vida d’en Rami i en Bassam, que es fan amics i decideixen posar el seu dol al servei de la pau, una història alhora íntima i col·lectiva. Us n’oferim un fragment i en sortegem 3 exemplars. Podeu participar-hi fins al 16 de desembre: només cal que ens envieu un mail amb el títol del llibre i el vostre nom i cognom a [email protected] * Les guanyadores són Carme Campdelacreu, Anna Blanch i Mònica Bertran.

Les primeres reunions dels Combatents per la Pau van tenir lloc entre els arbres de l’hotel Everest de Beit Jala, a l’Àrea B, a l’altra banda del turó de davant de l’estació d’anellament d’ocells.

Els dos bàndols es van trobar al restaurant del cim del turó. Es donaven la mà, nerviosos, i se saludaven en anglès.

A la sala hi havia dos sofàs espaiosos i una taula llarga amb vuit cadires vermelles. Al principi ningú es va asseure als sofàs. Es van asseure cada bàndol a un extrem de la taula. La llengua que podien fer servir entre ells estava carregada de tibantor: musulmà, àrab, cristià, jueu, soldat, terrorista, combatent, màrtir, ocupant, ocupat.

Eren onze en total: quatre palestins i set israelians. Els israelians van treure la bateria del telèfon i la van deixar a la taula. Així era més segur. No se sap mai qui pot estar escoltant, van dir. Els palestins es van mirar entre ells i van fer el mateix.

La primera conversa va ser sobre el temps. Després, sobre el viatge a través dels punts de control. Quina carretera havien agafat, els revolts, les rotondes, els senyals vermells. Tenien noms diferents per a les zones que havien travessat, i pronunciaven el nom dels carrers de manera diferent. Els israelians van dir que els havia sorprès poder-hi arribar tan fàcilment; només havien hagut de conduir durant sis quilòmetres i mig. Els palestins van respondre que no havien de patir, quan tornessin seria igual de senzill. Al voltant de la taula hi va haver rialles inquietes.

La conversa va tornar a girar sobre el temps: la humitat, la calor, aquell cel estranyament clar.

Els palestins van beure cafè, els israelians aigua amb gas. Tots els palestins fumaven. Dels israelians, només dos. Van arribar plates d’olives. De formatge. De fulles de parra farcides. L’especialitat del restaurant era colomí: ningú en va demanar.

Va passar una hora. Els israelians estaven encorbats sobre la taula. Un d’ells havia sigut pilot, va dir. Un altre, paracaigudista. Un havia passat bona part del servei com a comandant al punt de control de Qalandia. Havien estat a les forces armades, sí, però havien començat a manifestar-se: contra l’Ocupació, la humiliació, els assassinats, la tortura. En Bassam estava estupefacte. No havia sentit dir mai aquelles paraules a un israelià. Estava convençut que allò era una operació. Espionatge, vigilància, una estratègia encoberta. El que més el desconcertava era que un d’ells, en Yehuda, semblava un colon. Corpulent i amb ulleres, amb una barba llarga. I al cap hi portava la marca de la quipà. En Yehuda havia sigut oficial a Hebron. S’ho havia començat a replantejar tot, va dir: el reclutament, les operacions, tot el discurs d’un exèrcit moral. En Bassam es va repenjar al respatller de la cadira arrufant les celles. Per què havien d’enviar una trampa tan flagrant? Quina mena de burla era, allò? Potser era una forma de pensament doble, o pensament triple: era típic dels israelians, els escacs hipnòtics, una posada en escena intricada i implacable.

El sol es va amagar darrere dels turons escarpats. Un dels israelians va voler pagar, però en Bassam li va posar la mà al colze i va agafar el compte.

–Hospitalitat palestina –va dir.

–No, no, sisplau, deixa’m pagar.

–Som a casa meva.

L’israelià va assentir, va abaixar el cap, blanc com el paper. Els dos grups es van donar la mà, es van dir adeu. En Bassam estava segur que no es tornarien a veure.

Aquell vespre va posar els noms en un cercador. Wishnitzer. Alon. Shaul. Feien servir algunes d’aquelles mateixes paraules en els blogs que va trobar a internet: inhumà, tortura, recança, Ocupació. Va tancar els arxius i va actualitzar el cercador, per si de cas: potser, d’alguna manera, li havien intervingut l’ordinador. No li estranyaria res, d’aquells. Va fer una altra cerca. Les paraules encara hi eren. Va enviar un missatge a en Wishnitzer dient-li que estava disposat a tornar-s’hi a reunir.

Al cap d’unes quantes setmanes van sopar a l’hotel Everest. Dos dels israelians van demanar colomí. Van brindar. En Bassam va alçar el got d’aigua.

A poc a poc, en Bassam va anar veient que l’única cosa que tenien en comú era que els de tots dos bàndols algun dia havien volgut matar gent que no coneixien.

Quan ho va dir, una onada d’assentiment va recórrer la taula: van fer que sí amb el cap, lentament, es van deixar anar una mica més. Un calfred els va recórrer a tots. La meva dona Salwa, la meva filla Abir, el meu fill Muhàmmad. Després, a l’altra banda de la taula: la meva filla Rachel, el meu avi Chaim, el meu oncle Josef.

La idea era tan senzilla que en Bassam no se’n sabia avenir, que l’hagués ignorada tant de temps: ells també tenien família, història, ombres.

Al cap de dues hores, van estendre els braços per donar-se la mà i es van prometre que mirarien de fer una tercera reunió. La llum arribava esbiaixada a través dels arbres alts. Alguns dels israelians encara patien pel camí de tornada: i si es perdien i anaven a parar a l’Àrea A, què passaria?

–No patiu –va dir en Bassam–, veniu una estona darrere meu, us ensenyaré el camí, seguiu-me.

Els israelians van riure, nerviosos.

–Ho dic de debò. Si hi ha problemes, jo me n’encarregaré. Pitjaré el fre tres vegades. Si tombo a la dreta, vosaltres a l’esquerra.

Van passar mitja hora més prenent cafè i discutint quins noms havien de fer servir si de debò creaven una organització junts. Era difícil trobar un bon nom. Un nom amb ganxo, provocador, però alhora neutral. Que tingués sentit, però que no fos ofensiu. Combatents per la Pau. Podria funcionar. Contenia una contradicció.

Estar en combat. Lluitar per saber.

* Les dades que ens faciliten els participants seran incorporades a la base de dades de Catorze amb la finalitat d’enviar-los per correu electrònic el nostre butlletí setmanal.