Com més llegeixo Stefan Zweig—i el llegeixo tan sovint com puc: cop m’agradaria saber alemany per poder-ho fer en la seva llengua original!— més i més incomprensible em sembla que hi hagi, encara, qui el consideri com un autor menor. Com més el llegeixo, més em fa la impressió que tan sols aquells que l’hagin llegit poc, que l’hagin llegit malament o, el que és pitjor, que no l’hagin sabut llegir, poden seguir mantenint aquest criteri tan absurd, tan mancat de base.
Un criteri que possiblement té la seva arrel en una idea tan perillosa, errada com funesta: el que és senzill de llegir no és —no pot ésser— de qualitat. Un criteri nefast, que, en primer lloc, ha provocat que, durant molt de temps, la inintel·ligibilitat hagi estat presa com a nivell de mesura. Quan, massa sovint, qui hi recorre és perquè no té gaire, poc —no res— a dir. I, en segon, perquè oblida una realitat essencial, que convindria no oblidar mai: no hi ha res més (extremament) complicat, més (extremament) miraculós que escriure fàcil. De la mateixa, idèntica, manera que no hi ha —ni hi pot haver— res més (extremament) complicat, més (extremament) miraculós que escriure amb naturalitat. Que vol dir, per descomptat, donar la sensació de naturalitat: aconseguir fer pensar als lectors que no existeix cap artifici, que s’ha escrit tal com raja. I, quan s’escriu tal com raja, el resultat no acostuma a ésser cap naturalitat sinó, més aviat, un nyap il·legible, que no hi ha per on agafar-lo.
Llegir els Dietaris (Tagebücher) de Zweig (Quaderns Crema, juny del 2021, en traducció de Tiana Puig i Soler) ens ofereix l’oportunitat d’endinsar-nos en el seu interior, de poder accedir a aquells escrits que, conjuntament amb la seva correspondència, igualment imprescindible, ens acosten l’home a qui, fins ara, només podíem conèixer a través dels seus llibres; dels seus textos elaborats i reelaborats. Conèixer, pregonament i directament, l’home que anota als seus quaderns les seves vivències quotidianes i els seus pensaments (més) personals. Que escriu per a ell mateix, per deixar constància escrita del pas dels seus dies, d’aquesta vida nostra de cada dia que, concentrats com estem en d’altres tasques, se’ns pot escapolir d’entre els dits. I que, un cop escapolida, pot caure en l’oblit, convertir-se en desmemòria.
Ho expressa, molt adientment, al primer apunt, de 10 de setembre de 1921: “Avui, un dia qualsevol, torno a començar […] el meu dietari. ¿Per què? En rellegir-ne un d’anterior, m’he adonat de fins a quin punt se m’ha ofuscat la memòria de manera perillosa i malaltissa. Coses que hi estan descrites com a experiències íntimes ara no són més que paraules, vivències oblidades i distants” (p. 9).
El dietari, mentre el manté amb regularitat, ens permet seguir el seu dia a dia, tant com a escriptor com com a persona. Un dia a dia que el fa sentir, com més temps va, més incòmode a la seva ciutat: “¿De debò que me n’he d’anar de Viena per estar tranquil?” (p. 15). Principalment , per la combinació de frivolitat i de vanitat que la caracteritzen: “[Soyka,] una persona tan intel·ligent, cegada per una fatuïtat de les més puerils” (p. 16); “[Bettelheim,] vanitós i poc intel·ligent, d’aquí que sigui una persona influent a Viena” (p. 27). Assistim, però, també als seus moments d’alegria, en què posa de manifest que un artista sempre serà un artista, que un artista de debò ho és per naixença. Per naixença i per necessitat de comunicar-se, de convertit l’art en diàleg. En diàleg (obert) amb el món i amb ell mateix: “Que meravellós és gosar verbalitzar un pensament per primera vegada i sentir-te feliç com un ocell que alça el vol per primer cop i fa un crit de goig perquè les seves ales el porten” (p. 18). Si a això hi afegim que aquests primers dietaris seus conservats coincideixen amb un dels moments estel·lars de la humanitat —per dir-ho amb un títol d’una de les seves obres majors—, com el que llavors s’anomenà la Gran Guerra i més endavant la Primera Guerra Mundial, poc més podríem demanar.
Poder accedir, de primera mà, als apunts diaris que anava prenent una persona com ell, amb tanta sensibilitat —“tant de bo pogués dormir durant sis mesos i no assabentar-me de res més, estalviar-me aquesta desfeta, aquest darrer moment d’horror” (p. 98), declara, en una frase que no pot sinó recordar-nos un bellíssim vers d’Ausiàs Marc: “Plagués a Déu que mon pensar fos mort/ e que passàs ma vida en dorment!/ Malament viu qui té lo pensament/ per enemic, fent-li d’enuigs report;”— com intel·ligència, amb tant de criteri com d’honestedat és un privilegi indiscutible. Ho és, primordialment, perquè no tan sols no se sotmet, sinó que segueix observant-ho tot amb la seva mirada pròpia, lúcida i insubornable: “Hans Müller […] m’adverteix que no sigui tan just. El seu argument (molt raonable, però per a mi inacceptable) és: «Qui t’ho agrairà?»” (p. 133). Perquè es deixa guiar únicament pel(s) seu(s) criteris, sense deixar-se enredar: “M’adono com, en aquests moments, les consignes semblen anestesiar la majoria de les persones” (p. 129), “Que neci és el poble i com en saben, d’inflar-los el cap, els diaris!” (p. 172). Perquè té clar que no hi ha res més perillós que deixar-se arrossegar pel corrent: “tothom està obcecat i anestesiat pel clima bèl·lic…” (p. 145); “I tot això per la «pàtria», com si una dona i quatre fills no fossin més pàtria que totes les fronteres i llengües del món!” (p. 169). Perquè té molt present que la primera víctima d’una guerra és la veritat: “la llibertat de pensament és cada vegada més minsa” (p. 341).— I, en adonar-se’n, pren consciència de quina és la seva, irrenunciable, responsabilitat com a pensador: “el pitjor crim d’aquesta guerra és la repressió de la paraula, de la qual són culpables tant el militarisme com els intel·lectuals que l’han permesa” (p. 295).
És aquesta llibertat de pensament, aquesta seva defensa del criteri propi —“L’únic que es pot fer en aquests moments és tancar-se en un mateix” (p. 148)— el que em permet afirmar, sense caure en el perill de l’exageració, que els seus dietaris constitueixen una obra (del tot) essencial per als que vulguin conèixer i entendre la Primera Guerra mundial. Per a tots aquells que vulguin saber quins van ésser els seus factors determinants, com es desenvolupà, quins efectes provocà sobre la població i quines foren les ferides obertes que va deixar al seu darrere. No tan sols conèixer-ho, que ja és molt, moltíssim, sinó, viure-la, en realitat: “Aviat hauré après a conviure amb aquesta guerra. Ara sé que la detesto tant que no puc, ni vull, trobar-hi res de bo” (p. 148); “La història universal, vista de prop, és esgarrifosa. Han escombrat els carrers d’homes, ja només s’hi veuen dones i ancians. És terrible com s’estén el silenci: al jardí de casa ja no hi ha criatures fent xivarri, enlloc se sent música i l’entusiasme s’ha esvaït. No m’agrada sortir al carrer, no suporto veure tanta buidor” (p. 96).
Viure-ho —o, més exactament, reviure-ho— des de la perspectiva, analítica i apassionant alhora, d’una persona que ho observa tot amb atenció i que tot ho reflexiona, que posa el dit a la nafra i que assisteix a la mort no tan sols d’un imperi, l’Austrohongarès, que en el seu moment pareixia que seria etern, sinó de tota una civilització, d’una manera d’entendre el món que oferia certeses i estabilitat, que permetia viure sense haver de plantejar-se contínuament tot el que t’envolta. I que, per als artistes, esdevenia el clima ideal: “M’adono que ridícul és dedicar-se a la creació” (p. 287).
Un canvi que desembocarà, amb el final de la Primera Guerra Mundial, però encara més amb el de la Segona, en el món que coneixem avui en dia. Un món que podem reconèixer en llegir-lo. Perquè, per desgràcia, quan esdevenen catàstrofes, ja siguin bèl·liques, com en el seu temps, com sanitàries, com en el nostre, algunes realitats es repeteixen: “aquesta incertesa constant [és] el pitjor de la guerra: no ser responsable del propi destí, veure’s sempre a mercè de les decisions d’una autoritat tan eminent com llunyana” (p. 226); “tot el nostre esforç ha fracassat ignominiosament per culpa d’aquest optimisme austríac que no coneix la previsió i que es lliura al «tot anirà bé»” (p. 141).
En definitiva, tot i que no pugui estar més d’acord amb el que diu Mauricio Wiesenthal al seu prefaci: “Les memòries i els Dietaris de Zweig tenen precisament el valor de no ser només un simple relat descriptiu, sinó un relat de la seva època” (p. vi), goso anar una mica més enllà i afegir-hi que els seus dietaris no constitueixen, només, el relat de la seva època sinó, al mateix temps, el relat (i el retrat) de qualsevol època. I, sobretot, de qualsevol època determinant i en conflicte. O el que és el mateix, que són tan actuals com necessaris, en aquests temps nostres d’anestesització o lil·liputització general del pensament propi.
Dietaris
© 1976, by Atrium Press London.
© del prefaci, 2021 by Mauricio Wiesenthal González.
© de la traducció del prefaci, 2021 by Vanessa Palomo Berjaga.
© de la traducció, 2021 by Tiana Puig i Soler.
© d’aquesta edició, 2021 by Quaderns Crema, S. A.
