Us oferim el primer capítol de la novel·la de terror «Aquesta nit no parlis amb ningú», de Josep Sampere. El llibre, editat per l’editorial Males Herbes, explica la història de l’Òscar, un actor que recorre capitals de comarca interpretant monòlegs de terror. Tot sovint se li acosten admiradores, però sempre acaba la nit com l’ha començat: tot sol.
Foto: Leo Hidalgo
L’Òscar Malet va interpretar el seu monòleg de terror en un teatre gran d’una ciutat petita. Els espectadors eren escassos però generosos: no li van plànyer aplaudiments i van sortir satisfets i esfereïts. En acabat, l’actor va signar uns quants autògrafs i va instal·lar-se, com de costum, en una taula del bar.
Esperava, a contracor, l’inevitable.
Pel gran finestral modernista (tot era gran, en aquell teatre), va veure que s’encenien els fanals de l’avinguda vorejada d’arbres despullats. «Es fa fosc abans d’hora, a les ciutats com aquesta?», va pensar. La tardor li feia venir reflexions que semblaven pensaments pansits. Després va dir-se: «Potser que torni a l’hotel, abans no sigui massa tard».
Aquell «massa tard», que no tenia res a veure amb l’hora, li va provocar esgarrifances. Com de costum.
Encara no havia esbrinat el motiu exacte de la seva por, però en tenia un vague pressentiment.
I quan ho pressentia, gairebé sempre ja era massa tard. Se’n va adonar en veure que se li acostava una noia. O, més aviat, «la noia». Totes s’assemblaven força: n’havia conegut unes quantes, en ciutats petites com aquella. Gairebé mai no li demanaven autògrafs.
Esperaven que el teatre es buidés i es posaven a l’aguait. Esperaven que sortís. Esperaven pacientment que es prengués un parell de copes. Aleshores se li acostaven i trencaven el gel amb la mateixa broma o alguna variant:
—També estàs sol, fora de l’escenari?
És el que li va preguntar «la» noia, aquell capvespre de tardor en què, segurament, ja era massa tard.
L’Òscar va aixecar els ulls i va dirigir-li una mirada suplicant. «Vés-te’n», li va pregar en silenci. «Vés-te’n.»
Tots dos, però, ho van interpretar malament: ell no va interpretar bé la mirada (dos gintònics perjudiquen bastant l’expressivitat d’un actor) i ella en va confondre el significat.
—Vols que et faci companyia una estoneta?
L’Òscar hauria pogut desanimar-la amb qualsevol excusa, però en el fons es negava a creure que allò pogués tornar a passar. Suposant, no cal dir-ho, que hagués passat mai. Per tant, temptava la sort: es volia convèncer que no era possible que allò, fos el que fos, es repetís. Convidava les noies a seure amb ell, i gairebé sempre les prevenia. Per si de cas. Per si eren prou llestes per intuir alguna cosa. Per si eren prou sensates per tocar el dos.
—Com vulguis —va convidar-la l’Òscar—. Seu.
—Em dic Clara.
Li va fer una encaixada per damunt dels gots buits. La pressió i la durada van deixar ben clares les intencions de la Clara. Com de costum. Temps enrere hauria pensat amb humor pervers: «De ben segur que passarem d’aquest primer acte». Ara, però, es limitava a esperar que aquell tercer acte no acabés d’arribar.
—M’ha agradat molt el teu monòleg —va dir la Clara—. És únic. Tothom en fa d’humorístics, avui dia. Tothom vol fer riure desesperadament. Tu, en canvi, prefereixes posar els pèls de punta al personal.
—Has tingut por?
Ella va afirmar amb el cap i va fer el gest d’abraçar-se, com si només de pensar-hi s’estremís de dalt a baix.
—M’has fet imaginar coses terribles. No crec que pugui dormir, aquesta nit.
Ho va dir amb un somriure insinuant. —I tu? —va afegir—. Pots dormir, després d’explicar aquestes històries?
—Fa temps que tinc malsons.
Ja començava a aplanar el terreny, l’Òscar.
—Passaràs la nit aquí?
—En aquest bar? —va bromejar ell.
La Clara va fer una rialleta.
—A la nostra ciutat.
—Sí. M’estic en un hotel.
—No tindràs por, tot sol?
L’Òscar va mirar pel finestral. Ja era fosc i el vidre els emmirallava. Va observar el seu reflex amb una admiració que havia esdevingut automàtica: ni en moments com aquell no podia negar que era irresistible, fins i tot reflectit en una finestra plena de regalims ressecs. En moments com aquell, hauria pagat per ser lleig.
La noia el mirava descaradament. Ja havia traspassat la frontera; tot just esperava que l’Òscar la seguís a l’altra banda.
—Em sembla que no estic sol.
—Ah.
La Clara va fer cara de decebuda, fins que va notar l’ambigüitat de la frase.
—Només t’ho sembla?
—És una sensació que tinc.
—L’àngel de la guarda?
Se’n burlava. Totes ho feien, al principi.
—No sé pas què és. Només et puc dir que, per culpa d’això, totes les noies que conec s’espanten i em deixen plantat.
La noia va tornar a fer el gest d’abraçar-se.
—M’estàs espantant.
—T’aviso, i prou.
La Clara va fer una altra rialleta.
—Ja ho entenc —va dir com si hagués copsat la broma—. M’estàs prenent el pèl. És una continuació del teu monòleg.
—No —va respondre l’Òscar—. És veritat. Sempre passa alguna cosa que les espanta.
—Com ara què?
—No ho sé. Coincidències que al final no ho són.
La noia va treure un cigarret.
—Et molesta que fumi?
L’Òscar va negar amb el cap.
—Quina mena de coincidències, per exemple?
—No ho sé —va admetre l’Òscar—. Varien. Arriben per sorpresa. Sempre penso que no passarà més, però aleshores…
—N’has espantat moltes, de noies?
La Clara parlava amb el cigarret apagat als llavis. Havia deixat la bossa sobre la taula i l’estava regirant.
—Totes les que he conegut.
—Totes? Pobret. Deu ser per això que somies companyies invisibles.
L’Òscar notava que no s’ho acabava de creure. Per regla general, totes les noies ho posaven en dubte fins al darrer moment. Estaven convençudes que, per molt que es dediqués als monòlegs de terror, no deixava de ser un comediant, o que patia la deformació professional de l’actor: no parar mai d’actuar.
—No trobo l’encenedor.
—Eh?
—L’encenedor —va repetir la Clara—. El duia a la bossa, n’estic segura.
—Demana foc.
—Ja. Però és que és un encenedor dels bons. Un regal. L’haig de trobar. No entenc com puc haver-lo perdut.
—Potser te l’han robat.
Ella va fer que no amb el cap.
Aleshores l’Òscar ho va veure clar: la pèrdua de l’encenedor no era cap coincidència. O sí? Dubtava. No. Totes les coincidències començaven amb detalls innocents com aquell. No fallava mai. Detalls innocents, que al final no ho eren.
Va ser incapaç de fingir. La seva mirada va desenterbolir-se i va notar que les pupil·les se li dilataven, com si li calgués tota la claror possible per tenir la certesa que no s’amagava res a la penombra dels racons.
La noia se’n va adonar de seguida.
—Per què em mires amb aquests ulls? —va preguntar espantada.
Ell va restar en silenci, però ja era massa tard. Quan allò començava, no s’aturava fins al darrer moment.
La Clara va deixar d’escorcollar la bossa i va fer un somriure d’incredulitat.
—Suposo que no deus voler insinuar…
Ell va mirar al seu voltant, instintivament. Què s’imaginava que veuria? Dos homes jugaven a cartes, endormiscats. El cambrer canviava el barril de cervesa. Al fons, a la portalada que conduïa al vestíbul del teatre, flotava un nuvolet de fum blavós, com el rastre d’un fumador que s’hi hagués estat un moment.
—Ja me’n recordo —va dir la noia—. L’he perdut als lavabos. Em deu haver caigut. He sentit un soroll. Me’n recordo ben bé. Vaig a mirar-ho.
Va fer com si anés a aixecar-se.
—No hi vagis.
L’Òscar no es va poder contenir. Li va sortir instintivament, com de costum.
—Per què?
Les noies, no cal dir-ho, no li feien mai cas.
—Perquè no. Perquè no trobaràs l’encenedor. Perquè trobaràs… una altra cosa.
—Què és, això? —va dir ella bruscament—. Una mena de joc psicològic?
—És una de les coincidències que no ho semblen.
—Com ho saps?
—Perquè sempre comença així.
—Què vols dir? Que algú m’ha pres l’encenedor expressament?
—És molt possible.
—Per quin motiu?
—Vol que vagis a buscar-lo —va respondre l’Òscar.
—I què passarà, si hi vaig? —Que no tornaràs.
—Què t’hi jugues, que torno?
—No tornaràs. Marxaràs. Veuràs alguna cosa, t’espantaràs i no voldràs tornar. N’estic segur.
El fum blavós es movia, però no es dissipava, com si estigués atrapat en una ampolla invisible. Es desfeia mandrosament en filets de teranyina, component figures variables com les dels núvols del cel: cares deformes, màscares grotesques que reien i feien ganyotes.
L’Òscar va fregar-se els ulls, però el fum no va desaparèixer. Va girar-se cap a la Clara.
—Per què n’estàs tan segur? —va fer ella.
—Perquè m’ha passat moltes vegades. Ja t’ho he dit abans.
—Vols dir que no ets tu, que espantes les noies?
—Les espanto per evitar que s’espantin encara més.
—Tens una fixació amb el terror, oi?
—Digues-li com vulguis.
—Saps perfectament que aniré a buscar el meu encenedor, oi?
—Sí.
—L’aniré a buscar, el trobaré, tornaré i llavors veuràs que el teu experiment, o el que sigui, ha fallat.
—Tu mateixa.
Era impossible. Hi havia alguna força ingovernable que empenyia les noies a deixar-lo sol i a quedar-se a soles amb allò. Fos el que fos.
La Clara va aixecar-se i va deixar el cigarret sobre la taula.
—Fixa’t si n’estic convençuda, que tornaré, que vull que em demanis un gintònic, sisplau.
Va fer mitja volta i va dirigir-se cap als lavabos. S’hi arribava pujant una escala estreta del vestíbul. Eren amplis i antics. Sempre hi feia molt de fred, fins i tot a l’estiu. Els fluorescents del sostre parpellejaven i les portes estaven farcides de cremades de cigarret que recordaven ulls cecs.
No va girar-se en cap moment. Caminava tota decidida, com si volgués representar el paper d’una noia que no es deixa entabanar pels trucs d’un actor que es resisteix a treure’s la màscara. Quan va travessar el núvol blavós suspès a l’entrada del bar, tant ella com el fum es van perdre de vista.
L’Òscar va demanar el gintònic, però no va esperar-la. Se’l va beure a poc a poc, mirant alternativament la penombra del vestíbul i el cigarret abandonat.
Van passar deu minuts. La noia no tornava. Mai no havia gosat anar-les a buscar. Tenia por d’allò, fos el que fos, d’allò que robava encenedors i li prenia les noies.
Aleshores, pel finestral, a la claror carbassa dels fanals, va veure una silueta que corria sobre les fulles mortes. Corria cames ajudeu-me, corria com un llamp, corria a la desesperada, corria frenèticament, corria com si l’únic sentit de la seva vida fos córrer.
No es va girar en cap moment. Tot just corria i corria fins que va arribar al fons de l’avinguda i es va perdre de vista definitivament.
L’Òscar va deixar el cigarret al cendrer, es va acabar el gintònic i se’n va anar, procurant no mirar cap als lavabos. No obstant això, va entreveure de reüll aquella teranyina blavosa, al capdamunt de l’escala, davant la porta dels lavabos, que eren a les fosques.
«Adéu, Clara», va dir-se. «Mira que t’he avisat.»
Booktrailer de l’obra
Aquesta nit no parlis amb ningú
© Josep Sampere
© d’aquesta edició: Males Herbes (2015)
0
0
