Arenes movedisses

Henning Mankell va néixer a Estocolm el 3 de febrer del 1948 i va morir a Göteborg el 5 d’octubre del 2015. L’escriptor va ser conegut sobretot per la sèrie de novel·les policíaques protagonitzades per l’inspector Kurt Wallander. El recordem llegint un capítol del llibre Arenes movedisses. Hi parla del càncer que va patir i que se’l va endur.

Foto: Hernán Piñera

De sobte va ser com si la vida es fes estreta. Aquell matí, quan tot just estàvem estrenant el 2014, quan em van fer saber el diagnòstic de càncer, va ser com si la vida s’encongís. Les idees anaven escasses, una mena de desert se m’estenia per dins, a dins del cap.

Potser no em vaig atrevir a pensar en el futur. Era un territori incert, ple de mines. De manera que tornava contínuament a la infantesa.

Quan tenia vuit o nou anys em vaig passar una temporada pensant quina mort m’espantava més. No tenia res d’extraordinari, són idees normals, pròpies de l’edat. La vida i la mort comencen a convertir-se en qüestions decisives davant de les quals hem d’adoptar una actitud. Els nens són éssers molt seriosos. Sobretot a l’edat en què comencen a fer un pas cap a la condició d’ésser humà conscient. Conscient que tenim una identitat que no es pot substituir. L’aspecte que tenim davant del mirall canviarà al llarg dels anys, però darrere s’hi amagarà sempre la persona que ets, i ningú més.

La identitat es va formant quan ens atrevim a adoptar una actitud determinada davant de qüestions complicades. Això ho saben tots els que no han oblidat del tot la seva infantesa.

El que més m’espantava a mi era trepitjar el gel en un llac o al riu i fer-hi un forat, i que se m’empassessin les aigües sota el gel sense que en pogués sortir mai més. Ofegar-me sota la capa de gel a través de la qual brillava el sol. Ofegar-se en el fred d’aquelles aigües. El pànic del qual ningú no et podia alliberar. El crit que ningú sentiria. El crit que es congelava fins a convertir-se en gel i mort.

No era estrany sentir aquesta mena de por. Jo em vaig criar a Härjedalen, on els hiverns són llargs i duríssims.

També en aquella època, quan jo tenia vuit o nou anys, una nena de la meva edat es va ofegar, empassada per la fina capa de gel del llac Sandtjärn. Jo hi era quan la van rescatar, ja morta. El rumor es va escampar ràpidament per Sveg. Tothom va venir corrent. Era un diumenge. Els seus pares eren a la vora del llac cobert de gel, un gel tan blanc que trencava la foscor del forat. Quan els bombers voluntaris van rescatar el cadàver de la nena amb un ruixó, els pares es van comportar tal com es veu a les pel·lícules o llegim als llibres. No es van posar a plorar a crits. Es van quedar muts. Altres persones sí que ploraven. Per exemple la mestra, me’n recordo bé. O el pastor i les millors amigues de la nena.

Algú va vomitar damunt la neu. Regnava un gran silenci. Davant la boca de tothom es formava un núvol blanc de baf, com senyals de fum inexplicables.

La nena ofegada no va estar gaire temps sota l’aigua. Però estava totalment rígida. La roba de llana cruixia i s’esquerdava quan la van tombar damunt la neu. Tenia la cara totalment blanca, com si l’haguessin maquillat. I la cabellera rossa, sota la gorra vermella, semblava un ram de caramells de color groc.

Però també hi havia una altra mort que m’espantava. N’havia llegit alguna cosa. He intentat recordar on. Potser a la revista Rekordmagasinet, que barrejava relats esportius amb altres de misteri i aventures. O potser en algun dels relats de viatges per Àfrica o pels països àrabs. No he aconseguit trobar el relat.

Parlava d’arenes movedisses. De com un home, vestit amb un uniforme de color caqui i un rifle a l’espatlla, equipat per a una expedició, trepitja casualment un banc d’arenes movedisses, i s’hi veu atrapat immediatament. Al final, la sorra comença a tapar-li la boca i el nas. L’home està condemnat. S’ofega i els cabells que li cobreixen el cap a la fi desapareixen sorra endins.

Les arenes movedisses estaven vives. Els grans de sorra es convertien en esgarrifosos tentacles que s’empassaven un ésser humà. Un forat de sorra que menjava carn.

Els gels traïdors sí que podia esquivar-los. Ni a prop dels llacs ni del riu Ljusnan abunden les platges de sorra. Però molt més tard, quan passejava per les dunes de Skagen o, fins i tot més tard, per les platges africanes, em venien a la memòria aquelles esgarrifoses arenes movedisses.

Quan vaig saber que tenia càncer, aquesta por va tornar. Em va afectar com la primera vegada, ara ho entenc.

La sensació que vaig experimentar va ser precisament aquesta, la por que em causaven les arenes movedisses. Em resistia que m’estiressin i se m’empassessin. La certesa paralitzant que tenia una malaltia greu i incurable. Vaig trigar deu dies i deu nits, i dormint molt poc, fins que vaig aconseguir mantenir-me dret i no quedar paralitzat per la por que amenaçava de destruir tota la meva capacitat de resistència.

Ni una sola vegada, que jo recordi, em vaig veure tan desesperat com per posar-me a plorar. Tampoc vaig cridar d’angoixa en cap moment. Va ser una lluita silenciosa per sobreviure a les arenes movedisses.

I no em van arrossegar, no se’m van endur fins al fons. Finalment, vaig aconseguir reptar com vaig poder per sortir i vaig començar a enfrontar-me al que m’havia passat. La idea d’ajeure’m a esperar la mort ja no existia. Havia de rebre els tractaments que avui tenim a l’abast. Tot i que no pogués estar del tot sa, hi havia la possibilitat que visqués molt de temps.

Tenir un càncer és una desgràcia. Només després de molt de temps sabem si hem estat capaços d’enfrontar-nos-hi, d’oposar-hi resistència. El que vaig pensar i vaig viure els dies següents d’aquell diagnòstic devastador és una cosa que encara no tinc del tot clara. Potser no ho tindré mai clar. Aquells primers dies de gener del 2014, després de la festa de l’Epifania, són com ombres, tan foscos com els dies breus de l’hivern suec. Físicament, de vegades tenia uns calfreds que avui em fan pensar en les ocasions en què he tingut la malària. Em passava gairebé tot el dia al llit, tapat amb l’edredó fins a la barbeta.

L’única cosa de la qual estic segur és d’haver sentit que el temps s’havia aturat. Com en un univers compacte i condensat, tot s’havia convertit en un punt en el qual no existia cap «aleshores» ni tampoc cap «després», només aquell «ara». Un ésser humà que s’aferrava a la vora d’un banc mortal de sorra que volia empassar-se’l.

Quan finalment vaig superar l’impuls de rendir-me, de deixar-me engolir per l’abisme, em vaig posar a llegir llibres sobre les arenes movedisses. I vaig descobrir que el relat sobre aquelles masses de sorra capaces d’engolir un home i matar-lo és un mite. Totes les històries que expliquen coses sobre aquestes sorres i les descriuen són una invenció. Entre altres institucions, ho ha investigat una universitat d’Holanda.

Però la comparació amb les arenes movedisses és, malgrat tot, la que més m’agrada utilitzar.

Així van ser aquells deu dies que van canviar completament les premisses de la meva vida. Les arenes movedisses eren el forat infernal de què, al final, em vaig alliberar.