Detall d’un bust d’Aristòtil, còpia romana en marbre de l’original en bronze de l’escultor grec Lísip. Foto: Viquipèdia / Wikimedia Commons
Aristòtil és reconegut com un dels pares de la filosofia, és un nom molt respectable, se l’estudia arreu, se’l cita, té places i carrers, els adolescents saben qui és (aproximadament), però encara que ens sàpiga greu posar en qüestió aquest superheroi grec del pensament, hem de convenir que era un misogin (és el que es portava al segle IV aC). El cas és que va partir de la idea que la pràctica del coneixement racional només la podia dur a terme l’home adult i lliure i, amb tota la patxoca, va considerar que les dones érem massa emocionals i no podíem pensar. D’entrada ja es veu que ho hem tingut fotut i, al llarg de la Història s’ha mantingut aquesta idea primigènia, bandejant-nos com a subjectes de coneixement. Tot just als anys setanta del segle passat, el punt de partida es va començar a posar en solfa i encara queda molta feina per fer: els prejudicis culturals estan molt arrelats. Per explicar-ho, la doctora en filosofia de la ciència, Romina Zuppone, ha preparat el curs Perspectives feministes sobre el coneixement, que començarà el 13 de gener en el marc dels Gaudir UB, els cursos que la Universitat de Barcelona obre a la població pel simple plaer de saber. Encara queden places per poder començar el 2020 depurant consignes equivocades.
La doctora Zuppone, que va arribar de Buenos Aires fa deu anys, ha anat repassant com ha afectat al coneixement el fet d’haver prescindit de les dones. Ens explica que fins i tot quan es va produir la Revolució Científica, filòsofs com Bacon van posar moltes premisses en qüestió. “Moltes menys aquesta referent a la dona”, ens adverteix. I així es va anar solidificant “la imatge jeràrquica de l’investigador que separa el que és públic del privat, el que és racional del que és emocional, el que és ment del que és natura, relegant les dones sempre al concepte secundari”.
És evident que hi ha idees que encara perduren, com el fet que les dones tenim una altra manera de pensar, que som més intuïtives, més emotives, però Zuppone diu que “no hi ha cap fonament científic que sustenti aquestes afirmacions i que tots som diferents de tots. Com més variades siguin les persones que facin ciència, en gènere, en orientació sexual, en procedència… més ric serà el coneixement”.
Una de les estrelles del curs de Zuppone serà la professora emèrita del MIT i activista feminista, Evelyn Fox Keller, que ha treballat per detectar les metàfores de gènere que han guiat el coneixement científic. Se’m deu posar cara de lluç quan m’ho explica, perquè la doctora de seguida em socorre amb un exemple: “Quan la biologia va començar a estudiar la fecundació, va recórrer a la imatge de la Bella Dorment. L’òvul es veia com l’element passiu que havia de rebre l’espermatozou per despertar-se. No es va estudiar la capacitat de l’òvul a l’hora d’escollir l’espermatozou que li convenia. Aquesta metàfora esbiaixada va tenir conseqüències i només s’ha començat a superar quan ha augmentat el nombre d’investigadores”.
Aquesta manera de mirar tan antropocèntrica també es fa notar en els temes que són objecte d’estudi i en la manera com s’enfoquen els problemes. “Per què s’ha avançat tant en l’anticoncepció femenina i no pas en la masculina, si nosaltres només som fecundes quatre dies al mes?”, es pregunta Zuppone. “Ha estat un error extrapolar l’experiència masculina a tot l’univers humà. Per exemple, en biomedicina se solen utilitzar ratolins mascles perquè és més difícil investigar amb femelles, a causa del cicle menstrual, però aleshores no es tenen en compte factors determinants”, explica la professora.
A banda d’aquestes qüestions més puntuals, el curs vol plantejar com s’ha caigut en el que s’anomena una Injustícia epistèmica, quan qui parla no té tanta credibilitat per pertànyer a una classe empobrida, per ser d’una raça determinada o pel fet de ser dona. “No es jutja tant què es diu sinó qui ho diu”, apunta Zuppone. També ha calgut temps per anar creant referents que ajudin a aquests canvis de perspectiva. La professora posa com a exemple l’assetjament sexual o la depressió post part, fets que només han estat reconeguts quan les dones han pogut compartir la seva experiència i aquesta s’ha considerat de manera vàlida i no com una mania. De fet, aquests canvis són molt recents. Una de les primeres a estudiar-los va ser Miranda Fricker, a Injustícia epistèmica, un llibre publicat tan sols fa dotze anys i que Zuppone considera un dels grans referents del tema. Hi ha, per tant, molt camí a fer per canviar la perspectiva que s’ha imposat. Tenint en compte els reptes científics que se’ns plantegen per salvar el planeta, seria un detall no prescindir dels cervells de mitja humanitat, amb perdó d’Aristòtil, és clar.
