“De vegades, no estem sols, però ens en sentim. En ocasions, no ens sentim sols i, en canvi, hi estem”. Ho diu el filòsof i teòleg Francesc Torralba (Barcelona, 1967) en el llibre L’art de saber estar sol (Pagès editors). En llegim 14 idees que ens conviden a reflexionar sobre l’experiència de conviure amb nosaltres mateixos.
Foto: Zlatko Vickovic
1. No podem arribar a ser nosaltres mateixos si no ens entrenem a freqüentar la solitud. En prendre aquesta ruta, s’arriba a un moment de perplexitat, de desconeixement, gairebé de vertigen, perquè cauen les màscares, els tòpics i prejudicis que cadascú s’ha construït de si mateix. Aleshores, un cop a la intempèrie, hom deixa de saber qui és i aquesta perplexitat mou a anar més a fins a indagar qui s’amaga darrere del personatge que diu ser.
2. Tota persona té dret a estar sola, però ningú no hauria d’estar mai obligat a viure en soledat. Cal deixar els altres si volen estar sols i facilitar la seva experiència de soledat si la desitgen. No estem urgits a romandre sempre amb els altres. De vegades, la soledat és alliberament, desinhibició, llibertat radical, mentre que altres cops és condemna, impotència i maledicció. Tenim el deure de respectar la soledat de la persona que lliurement l’escull i no podem, ni devem interrompre-la, encara que sentim necessitat de la seva presència.
3. La soledat, la major part de les vegades, és percebuda com a negativa, angoixant i buida, com un estat que engendra un sentiment obscur, com una situació desplaent i dolorosa. Es vincula, també, al fet de no sentir-se estimat. […] Es dispensa una certa compassió envers qui opta lliurement per freqüentar la soledat i s’hi troba bé. Se’l qualifica d’estrany o de misantrop. Quantes vegades, però, la soledat és infinitament més densa i més plena que la companyia. A través d’ella, esculls la companyia de nobles pensaments i de les idees suggerents, pròpies o alienes, que, de vegades, les companyies benvolents tapen totalment o parcialment amb la seva xerrera.
4. Ningú no pot morir per mi. La solitud és el preu que cal pagar per ser un mateix.
5. En la soledat no tan sols ens trobem amb nosaltres mateixos i amb la naturalesa, sinó també amb els altres. Pot semblar una paradoxa, però no ho és. La soledat és una ocasió, un moment oportú que, degudament treballat, serveix per pensar la qualitat dels vincles, la seva textura interna, i que també permet experimentar, d’una manera intangible, la presència dels altres.
6. Sentir-se sol no és el mateix que estar sol. Hi ha qui se sent sol, però no ho està. És el cas d’aquell comensal envoltat de persones que estima, de persones que la fan petar alegrement, asseguts tots a taula, fent barrila, festejant la vida. Ell no entra dins el cercle i, consegüentment, se sent sol. […] Hi ha qui, estant sol de veritat, no s’hi sent.
7. Ras i curt: de res en excés. Tampoc de soledat. L’alternança entre vida pública i vida privada, el moviment pendular entre soledat i companyia, és clau per a l’equilibri mental i emocional. Cal anar a cercar la soledat per viure més a fons la companyia d’altri, però cal deixar-se acompanyar, per poder meditar, després, en soledat, les paraules de l’altre. No és bo que la soledat sigui un estat permanent. Tampoc no ho ha de ser la vida social.
8. La soledat més dolorosa és la de la indiferència. Quan desitges ser reconegut, estimat, i reps com a resposta la indiferència, experimentes una situació dolorosa. Sentir la indiferència és adonar-se que no comptes per a qui vols comptar, que prescindeix de tu, quan tu voldries, amb tota la teva energia, fer-te present en la seva vida.
9. Només qui estima es pot sentir sol. Qui no estima, qui reprimeix aquesta força divina que bull dins del seu ésser, no es pot sentir sol, perquè sempre ho està i entre ell i els altres hi ha un mur invisible. Li és indiferent com està l’altre, on és, quina és la seva sort o dissort. Qui estima pateix, se sent sol.
10. El que de veres salva de la soledat és la incondicionalitat. Quan una persona se sent incondicionalment estimada, no se sent sola al món, té confiança en si mateixa, il·lusió de viure i sap que, si falla o s’equivoca estrepitosament, serà, tanmateix, estimada.
11. No és casualitat la soledat d’alguns, com tampoc no ho és la permanent companyia d’altres. Cerquem la proximitat de persones amables, corteses, alegres, sensibles, amb capacitat d’escolta i sentit de l’humor. […] Hi ha persones que esculpeixen, cada dia, la seva futura soledat, perquè irradien, a través del seu fer, despit envers els altres i el món.
12. Hi ha una soledat cercada, però n’hi ha una de trobada. La cercada és el fruit de la voluntat. La trobada és, molt sovint, conseqüència del mode de viure. Aquesta darrera és, per exemple, la del qui viu únicament pendent de si mateix, aliè als altres, propers o allunyats, la del qui viu capficat en la seva vida. La conseqüència final és que acaba completament sol, tan sol que només després de temps d’estar-hi s’adona que hi està.
13. Qui es para i pensa, qui s’atura i explora dins del seu ésser; és capaç de donar una resposta pròpia, de trencar les expectatives i de fer de la seva vida un itinerari obert a grans experiències.
14. La persona que acostuma a freqüentar la soledat identifica les seves falses màscares i, com més la freqüenti, més necessitat tindrà de transparència i de claredat.
L’art de saber estar sol
© Francesc Torralba
© Pagès editors, 2009
11
1
