L'article que mai no escriuré

La colla de Sabadell, anomenada també el grup de la Mirada, va néixer l’hivern de 1918 empesa per un esperit de revolta i per un ideal de modernitat cosmopolita. L’activisme cultural i l’humor provocatiu els va definir al llarg dels anys vint, fins a les acaballes de la dictadura de Primo de Rivera. En formaven part escriptors com Joan Oliver, Francesc Trabal, Armand Obiols i Miquel Carreras, i pintors com Ricard Marlet, Antoni Vila Arrufat i Joan Garriga. La Fundació la Mirada, dirigida per Miquel Bach, s’ha dedicat des del 1989 a la recopilació i edició de l’obra de tots els membres de la colla. Fem un tast del llibre La mirada, llegint L’article que mai no escriuré, d’Armand Obiols.

Foto: Walt Stoneburner

Sempre passa igual. És exasperant. Teniu una bella idea, una idea esplèndida, una idea que sabeu que ha de resoldre algun problema d’hidràulica, d’economia o de mecanografia. És indiferent. Però idea autèntica al capdavall. Fins us plau sospitar en un moment d’escèptic pessimisme, santament tolerant però, que es tracta d’un plagi mig inconscient. Fet i fet rebutgeu totes les temences amb un somriure. I comença aleshores un període d’autèntica voluptuositat. Us plau sospesar, acariciar, vestir i despullar la idea amb la mateixa saviesa confortable amb què, quan fumeu, llenceu lentament el fum amb els ulls mig closos. En aquests moments ha d’ésser per molt que llangorosos i vagues, no us sentiu pregonament imperials. Us manca, però, l’abrivada immediata, la pitrada resolta i segura de l’imperialisme autèntic. I passa que quan voleu fer l’article no sabeu per on començar-lo. L’heu pensat massa, l’heu resolt massa, l’heu construït massa, l’heu, en una paraula, abonyegat massa.

I és que les idees –com certes persones– s’han de prendre d’una revolada. És l’única manera de fer-les defallir. Una cura massa solemnial converteix les nostres idees en éssers autònoms, amb una predisposició a la tirania. I una primera manifestació que no falla és certa tirada a la resistència. Una tirada no simplement dinàmica sinó eloqüent, fal·laçment eloqüent. El fet és que hom quan té una idea bellament arrodonida, clàssicament mesurada i estructurada, proporcionalment densa, no sent un vivíssim impuls a manifestar-la. Ho deixa per un altre dia. Ara, que no sempre passa així. Hom, a voltes, posseït d’una fúria polèmica, o, simplement, d’una còmoda pruïja definidora, ho intenta. I l’article no surt. I no surt perquè al fons del fons l’article ja està fet.

I és que l’home, al capdavall, construeix per construir-se a si mateix. Sense aquesta necessitat pregona de construir-nos no existirien potser ni les filosofies ni les literatures. Baix aquest punt de vista més interessant, més pregonament interessant que les novel·les de Dostoievski –per exemple– seria el mateix Dostoievski; més interessant, més vivament interessant que la crítica kantiana, seria –sens dubte–, Kant mateix. I tindria aleshores un interès vitalíssim examinar fins a quin punt Dostoievski –per seguir l’exemple– és un producte de les seves novel·les, i fins a quin punt les novel·les són productes de Dostoievski. O sigui –per dir-ho d’una manera més entenedora– analitzar en quin moment l’acte deixa d’ésser producte de l’home per esdevenir aquest, lògicament, un producte del seu acte.

Partint del principi que he anat establint, i emprant tants sofismes com sigui possible, hom pot arribar a una conclusió d’una innegable importància: els autors clàssics són en essència els més romàntics, i els romàntics són, en essència, els més clàssics. Potser el pas del principi a la conclusió no serà immediatament del tot entenedor al lector. Plau-me, però, en aquest cas tancar-me en un patètic obscurantisme, que potser al capdavall em donarà una certa fama. Malgrat tot, si he de parlar clar, és necessari que confessi que jo mateix no sé veure d’una manera resolta el pas d’una afirmació a l’altra. Però com que en aquest món tot es pot demostrar –si no volem caure en la dita contrària, o sigui, que en aquest món no es pot demostrar res– i com que jo crec que en el fons dels sofismes hi ha quelcom de més pregon que un simple joc de paraules, quelcom de més definitiu que un elemental canvi de sentit –per no caure en la dita contraria, o sigui, que tota argumentació humana és essencialment un sofisme– no puc dubtar que cercant i cercant podria arribar a demostrar el meu últim punt de vista. Però, jo tinc per al meu ús propi una teoria una mica especial. O sigui, que un article no ha d’ésser un monòleg sense flama i sense combat, sinó una simple invitació, astutament insinuada, al diàleg, a la col·laboració, encara que a mi, al fons de tot, ni m’interessi aquest diàleg ni aquesta col·laboració. Donar en un article les coses massa mastegades és una enorme manca de tàctica. És com aquell que cita un text anglès, per exemple, i posa al costat entre parèntesis la traducció. Cal prescindir-ne, en aquest cas, a base de fer creure al lector que el sospiteu perfectament armat per comprendre la cita. A la millor cap dels que el llegeixen no sap anglès. D’això, per exemple, n’esteu absolutament convençuts. Però la gent ama aquesta confiança. I l’agraeix. De la mateixa manera, doncs, deixo el punt del qual parlàvem una mica tèrbol, invitació que tothom se’l resolgui com millor li plagui. Cal donar al lector la il·lusió suprema que el veritable article viu una vida ideal, nodrida de les meves suggestions i de les seves conclusions, per guanyar-vos almenys una mirada d’intel·ligència plena de sentits amagats. I tot això ho dic francament perquè jo, encara que en aquest cas particular sóc l’autor, en múltiples casos diaris sóc un lector com qualsevol altre.

Una cosa es desprèn, claríssima, d’això últim. I és que m’he apartat positivament de la trama del meu article. Tornem-hi doncs. Una explicació del fenomen de l’activitat intel·lectual humana –filosofia, poesia, literatura, etcètera– seria potser –com ja he dit– aquesta necessitat pregona que tenim d’esquematitzar-nos, de construir-nos. Escriure per fer-nos simplement entenedors a nosaltres mateixos. (Remarca: cal tenir en compte que en aquest cas l’única nota inicial, essencialment interessant d’un escriptor, seria la seva posa intel·lectual; tots els grans escriptors la tenen; avui dia gairebé és indispensable per fer alguna cosa; la té Pirandello, com la tenia Proust; la té Sologub o Bennet, per exemple, com la tenen Paul Valéry i Giraudoux, posem per cas; cal, però, portar-la amb dignitat, de la manera que es porta un barret haut de forme que diuen els francesos). Això entre parèntesis. Així l’obra tindria un valor secundari de despullament, o un valor mort de concreció, o, a tot estirar, un valor insinuant i estimulant de programa. No estructurar un món, imperialistes, segons les entitats preexistents en el nostre esperit, ni arbitrar-lo segons el nostre ritme pregon. Escriure simplement per tenir idees; pensar amb la ploma, en una paraula.

Conduint aquesta teoria a un pla sense metàfora podem dir que en essència l’home escriu netament per aclarir-se. Conduint la teoria a un pla sense glòria arribarem a conclusions que a primer cop d’ull algú trobarà desconcertants. Per exemple: hom quan escriu un article de polèmica acumula arguments per fer-se addicte a si mateix. Hi hauria, doncs, una rara il·lusió òptica que ens faria creure que els arguments els acumulem simplement per convèncer el contrari. El fet és que necessàriament hom no sent cap impuls positiu vers una polèmica sobre punts que tingui absolutament resolts. És més, en aquest cas hom és angelicalment, comprensivament, tolerant. En canvi, hom pren una abrivada ferotge quan tracta de defensar uns punts de vista una mica vagues. I fet i fet hom troba aleshores arguments més enormement vius, més aterridors i més compactes.

Doctrina cínica, dirà segurament algú si ha llegit de bona fe tot l’article; doctrina però al capdavall. Doctrina, almenys, simplicíssima i comodíssima. Doctrina que, bellament amanida, fèrriament documentada i astutament servida en dos volums, encara faria una mica d’efecte. Doctrina que, portada a les remotes causes i conduïda a les darreres derivacions, serviria per fer creure a algun ximple que li dóna resolts alguns problemes, i que em serviria a mi per arreplegar una engruna de fama. Fórmula que ho explica tot i que ho resol tot si l’apliquem amb bona voluntat i sense mirar gaire prim. Fórmula que segurament no he estat jo el primer de descobrir, cosa, però, que em té absolutament tranquil. Fórmula, en una paraula, que serà o no serà certa, que serà o no serà justa, però que serveix, tanmateix, per explicar moltes coses si l’agafa un ignorant. I si hi ha algú que en llegir-la s’hi hagi engrescat, que em perdoni. És, tot plegat, una simple opinió meva.

Perquè, si he de parlar clar, ja no sé ben bé per quins mars navego. Ja sé que tot això que vaig dient amb tant aplom és una mica miserable. Però no puc fer-hi més. M’excito jo mateix. Ja sé que no tinc cap dret de fer-ho pagar als altres. Sí, ho sé. Però són els nervis. El fet és ben simple. Jo havia d’escriure un article. I l’article no ha volgut ésser escrit. Així, cínicament. És allò que us deia al començar. És terrible. La qüestió era simplement exposar una idea molt enginyosa sobre un problema de mecànica. Però ha estat inútil. Ell –l’article– passarà amb els precursors indisciplinats a la cambra fosca de l’oblit. Altres, renouers, el seguiran. Ja els pressento. Tot això és fatal. I humà. Que consti que mai no m’ha succeït això de posar-me nerviós per un article que no es vol deixar fer. El llenço i vaig per un altre. Però el fet que sigui precisament aquest m’indigna. Sé que algun dia de tedi se’m presentarà de sobte, lent i exasperant, fingint una ridícula exigència. Ho sé, ho sé perfectament. I això no ho puc tolerar. I no ho puc tolerar perquè sé que a ell al fons del fons haig de fer-li una certa gràcia. I tot pel fet d’haver-se escapolit dels meus dits i sobretot–oh, cinisme!– pel fet d’haver-me convençut, amb astúcia i amb fal·làcia, de fer-lo servir de pretext per escriure aquestes ratlles, incoherents, sense solta i pedants, que ni a mi ja no em fan gràcia, fent-me creure, amb un hàbil gest de candidesa, que seria aquesta la més gentil de totes les venjances.

Armand Obiols

[Diari de Sabadell, 1.506, 31 de gener de 1925]