La bastida

Jo soc ja aquell mort futur

Fernando Pessoa va néixer el 13 de juny del 1888 a Lisboa i hi va morir el 30 de novembre del 1935. Es va dedicar a la publicitat, el periodisme i el comerç, però sobretot a escriure. Signant sovint amb diversos noms. Recordem un dels poetes més estimats a Portugal obrint el llibre Poemes de Fernando Pessoa (Quaderns Crema) per llegir-ne versos en la seva llengua natal i en català, traduïts per Joaquim Sala-Sanahuja.
 

Foto: Well-Bred Kannan


Tot el temps que he somniat
quant de temps fou de ma vida!
I doncs, quant del meu passat
fou sols la vida mentida d’un futur imaginat!

Aquí a la vora del riu
descanso sense raó.
En el fluir la buidor
figura, ignorat, soliu,
tot el temps que en va hom viu.

Ve tost la desesperança!
¿Quin deler val aquest fer?
I la pilota que llança
l’infant, més que l’esperança
puja amunt, més que el deler.

Onades del riu, tan lleus
que ni onades se’n pot dir,
hores, dies, anys, ben breus
passen—ufanes o neus
que un mateix sol fa morir.

He despès el que tenia
Vell, ja els anys no compto pas.
la il·lusió em mantenia
que de reina se’m vestia:
ai las, reialme fugaç!

Lleu so dels plàcids corrents,
àvids de la riba eixida,
quants de records somnolents
d’esperances evolvents!
Quins somnis, el somni i la vida!

¿Què he fet de mi? Esgarriat,
vaig reeixir a retrobar-me.
I vaig deixar-me excitat
com un feliç orat
que tem que torni el blasme.

So mort de les aigües manses
que corren devers la fi,
du no sols les recordances
ans les mortes esperances
—mortes perquè han de morir.

Jo soc ja aquell mort futur.
Sols un somni em lliga a mi
—el somni tardà i obscur
de qui jo seria— el mur
del meu bell, desert jardí.

Ones passades, preneu-me,
dugueu-me a l’oblit del mar!
A qui no seré lligueu-me,
que amb una bastida, en delme,
la casa havia d’alçar.

O andaime

O tempo que eu hei sonhado
Quantos anos foi de vida!
Ah, quanto do meu passado
Foi só a vida mentida
De um futuro imaginado!

Aqui à beira do rio
Sossego sem ter razão.
Este seu correr vazio
Figura, anónimo e frio,
A vida vivida em v
ão.

A ‘sp’rança que pouco alcança!
Que desejo vale o ensejo?
E uma bola de criança
Sobe mais que a minha ‘sp’rança
Rola mais que o meu desejo.

Ondas do rio, tão leves
Que não sois ondas sequer,
Horas, dias, anos, breves
Passam
—verduras ou neves
Que o mesmo sol faz morrer.

Gastei tudo que não tinha
Sou mais velho do que sou.
A ilus
ão, que me mantinha,
Só no palco era rainha:
Despiu-se, e o reino acabou.

Leve som das águas lentas,
Gulosas da margem ida,
Que lembranças sonolentas
De esperanças nevoentas!
Que sonhos o sonho e a vida!

Que fiz de mim? Encontrei-me
Quando estava já perdido.
Impaciente deixei-me
Como a um louco que teime
No que lhe foi desmentido.

Som morto das águas mansas
Que correm por ter que ser,
Leva não só as lembranças,
Mas as mortas esperanças
Mortas, porque hão-de morrer.


Sou já o morto futuro.
Só um sonho me liga a mim
O sonho atrasado e obscuro
Do que eu devera ser—muro
Do meu deserto jardim.

Ondas passadas, levai-me
Para o olvido do mar!
Ao que n
ão serei legai-me,
Que cerquei com um andaime
A casa por fabricar.


 




Poemes de Fernando Pessoa

© Fernando Pessoa
© de la traducció: Joaquim Sala-Sanahuja
© d’aquesta edició: Quaderns Crema, 2002

Comentaris

    Balbi Juny 13, 2016 3:54 pm
    Pessoa, ay em provoca una añoranza de res i de tot, dolça parla portuguesa, un pais melangiós.....

Nou comentari