El batec del bosc

Sortegem 3 exemplars del llibre que mostra la relació entre les persones i la natura

Tenim, com alguns animals, una espècie de setè sentit per detectar el perill? És possible que el nostre olfacte superi el bon nas dels gossos? Per què el nostre sistema immunitari reacciona als colors i a les olors del bosc? I a l’inrevés: és possible que els arbres respirin? Que fins i tot se’n pugui mesurar una espècie de batec? Hem de considerar que les plantes són éssers intel·ligents? Basant-se en els estudis científics més recents i en la seva pròpia experiència, al llibre El batec del bosc Peter Wohlleben ens torna a obrir els ulls davant de fenòmens sorprenents de la natura. Publicat en català per Cossetània Edicions en la traducció de Lidia Álvarez Grifoll, us n’oferim un fragment i en sortegem 3 exemplars. Podeu participar-hi fins al 19 d’abril: només cal que ens envieu un mail amb el títol del llibre i el vostre nom i cognom a [email protected] * 
 

Foto: Catorze

 


Per què els boscos són verds?


Cada cop hi ha més entusiastes de la natura que no volen limitar-se a veure el bosc, sinó que el volen sentir intensament. Jo mateix en soc un. Però aleshores acostumem a envejar els animals perquè mantenen purs els seus sentits. I els nostres? De què som encara capaços, després de viure segles en una civilització que ens priva d’observar atentament la natura mentre cobrim les nostres necessitats quotidianes?

Si donem credibilitat als nombrosos estudis comparatius que s’han escrit sobre les magnífiques facultats dels animals, ens semblarà que som una espècie que no pot oferir moltes coses, tret d’una intel·ligència aguda. Pel que fa als sentits, comparats amb gairebé totes les altres espècies, en sortim malparats i gairebé fa l’efecte que ens agrada fer el paper de perdedors en l’evolució. Fa l’efecte que el vincle de la natura amb nosaltres s’hagi trencat irreversiblement i que ja només puguem mirar de reüll i amb enveja les facultats dels animals.

Amb tot, aquesta impressió és completament falsa: l’ésser humà és molt capaç de competir amb la flora i la fauna del seu entorn. Al cap i a la fi, no fa pas tant que els nostres avantpassats s’havien d’obrir pas pels boscos i captaven a temps els possibles perills o preses. El nostre pla estructural no ha canviat des d’aleshores i, per tant, podem donar tranquil·lament per fet que els nostres sentits continuen intactes. L’únic que potser ens falta és una mica d’entrenament, i això té solució.

Centrem-nos en primer lloc en els nostres ulls i preguntem-nos per què som capaços de veure els arbres de color.

Se sap que veure arbres verds relaxa i fins i tot té beneficis per a la salut; però, per què els veiem de color verd? La majoria dels mamífers no tenen aquesta capacitat. Cromàticament, el seu món és molt limitat. Els dofins, per exemple, uns animals molt intel·ligents, només hi veuen en blanc i negre perquè els seus ulls, igual que en el cas de les balenes i les foques, tan sols tenen un tipus de con retinal. Els cons són les cèl·lules que fan possible la percepció dels colors. Per distingir entre dos colors calen pel cap baix dos tipus diferents de cons. Curiosament, els dofins i companyia només en tenen un per al verd. Amb això n’hi ha prou per distingir diferents graus de lluminositat, però els dofins són incapaços de processar la llum blava, que no només abunda a la superfície del mar, sinó que també s’endinsa força sota l’aigua.



Els nostres semblants de quatre potes, com ara els gossos i els gats o els cabirols, els cérvols i els porcs senglars, perceben més colors que els dofins. En aquest cas, als cons verds se n’afegeixen de blaus, i això possibilita si més no l’existència d’un espectre cromàtic dèbil.

No obstant això, tots els matisos de vermell, groc i verd es fonen en un únic color. Amb això encara no n’hi ha prou per veure el color verd. Haurien de tenir cons sensibles al color vermell, com nosaltres i moltes espècies de primats. El fet que el color verd tingui efectes relaxants sobre la psique i afavoreixi els processos de curació no té cap importància en la vida de la majoria dels mamífers.

Ara bé, per què calen cons sensibles al verd i al vermell per poder veure el verd? La causa rau en la longitud d’ona de la llum. Els tons blaus són d’ona curta, i els verd i els vermells són d’ona llarga. Els tons d’ona curta estimulen únicament els cons verds, tant és si els arriba llum verda, groga o vermella, però no activen els cons del blau. Per tant, parlant-ne rigorosament, els animals que només tenen cons sensibles al blau o al verd només poden distingir entre blau i no-blau. Per veure un bosc de color verd cal afegir un altre tipus de con, sensible a la llum d’ona llarga. I vet aquí el miracle: els éssers humans el tenim!1 Aquest tipus de con retinal és sensible a la llum vermella i per això podem advertir clarament si les fulles d’un arbre són verdes, grogues o vermelles. Per això mateix, el punts LED de les pantalles d’ordinador o de televisor es componen de minúscules cèl·lules de color blau, verd i vermell. D’aquesta manera poden reproduir tots els colors.



La facultat de veure el color verd és, en definitiva, una veritable singularitat dins el regne dels mamífers. Però, per què l’hem desenvolupat precisament els humans? Els investigadors consideren que tot plegat està més relacionat amb el vermell que no pas amb el verd. Per exemple, hi ha molts fruits vermells que creixen entre les fulles dels arbres i els arbustos. Evidentment, no som els únic que ens hi fixem, també ho fan moltes espècies d’aus que veuen el color vermell molt millor que nosaltres. Les plantes reaccionen davant d’aquesta circumstància: els fruits que es mengen els mamífers tendeixen a ser de color vermell verós, mentre que els que serveixen d’aliment als ocells adopten un vermell intens.2

Així doncs, té sentit que puguem veure el vermell. Però, per què ens sembla bonic precisament el verd i per què el distingim? Us confon la pregunta? Al capdavall, si tenim cons per al verd als ulls, sembla lògic que enregistrem conscientment aquest color quan som al bosc. Però, com demostra l’exemple del color blau, no té per què ser així: els nostres avantpassats probablement no enregistraven el blau o no s’hi fixaven perquè no el consideraven important. Lazarus Geiger, un lingüista alemany del segle XIX, va descobrir que moltes llengües antigues no tenien cap mot per referir-se al blau. En les obres d’Homer, el poeta grec envoltat de misteri que va viure al segle VII aC, el mar era de color vi fosc. En altres textos de segles posteriors, el blau es defineix com un to de verd. El concepte blau va néixer amb la creació i el comerç de pigments blaus, i és des de llavors que el distingim com un color independent i el percebem de manera conscient.

Aleshores, veiem alguns colors simplement per motius culturals? Dit d’una altra manera: veiem el color blau perquè hi ha una paraula que el designa? Jules Davidoff, professor de psicologia a la Universitat Goldsmiths, de Londres, va publicar un experiment impressionant relacionat amb aquest tema. Va viatjar amb el seu equip a Namíbia, on hi ha una tribu, els himba, que no coneix cap paraula per referir-se al color blau. Va ensenyar als subjectes de l’estudi un cercle amb dotze quadrats en un monitor. Onze eren verds i un era blau. Els himba van tenir moltes dificultats per trobar el quadrat blau. Després, Davidoff va fer una altra prova a subjectes de parla anglesa, aquest cop mostrant-los dotze quadrats verds, tot i que un groguejava una mica. Podeu fer la prova a Internet.3 Els angloparlants van tenir problemes considerables per trobar el quadrat en qüestió. Jo també. Però els himba se’n van sortir ràpidament. Tot i que no tenen cap paraula per al blau, en tenen moltes més que nosaltres per designar el color verd. Per això són capaços de descriure fins i tot les diferències de color més minses, i aquesta capacitat els va facilitar clarament la ràpida identificació del quadrat d’un to lleugerament diferent.4

A l’àrea lingüística europea també trobem indicis que assenyalen que la visió cromàtica està estretament relacionada amb la cultura. Per exemple, les persones que tenen el rus com a llengua materna perceben diferents tons de blau molt més ràpidament, perquè la divisió entre el blau clar i el blau fosc està molt més marcada en rus que en altres idiomes. Un equip d’investigadors dirigit pel psicòleg Jonathan Winawer, de Nova York, va descobrir que els treballadors de llengua russa distingien millor els tons de blau que els seus companys de parla anglesa.

Malauradament, només conec investigacions relacionades amb el color blau. Però, òbviament, com a enginyer forestal que soc, el que a mi m’interessa és esbrinar el que passa amb el color verd. Quan miro el jardí de la caseta de guardaboscos des de la finestra del meu despatx, veig moltíssimes varietats de verd. El verd entre blavós i grisenc dels líquens que creixen al vell bedoll, el verd groguenc de l’herba hivernal, l’intens verd blavós de les agulles que pengen de les branques dels grans avets de Douglas, el càlid verd grisós i groguenc de les algues que cobreixen l’escorça del tronc dels faigs joves: tot ho integro en el verd.

Evidentment, noto les diferències entre les diverses plantes i materials, i hi ha tonalitats que tenen nom, com ara verd pi, verd llima o verd primavera. Però aquests termes no s’utilitzen gaire en el dia a dia, sinó que tot plegat queda circumscrit a les vagues formulacions de verd clar o verd fosc.

D’altra banda, el fet que els nostres avantpassats fossin capaços durant molt temps de percebre conscientment tots els tons de verd i de vermell diu molt. Si, com ja s’ha comentat, el vermell era important per a l’alimentació perquè servia per reconèixer els fruits madurs, també ho havia de ser tota la gamma cromàtica entre el verd i el groc. En cas contrari, com haurien reconegut el gra groc i madur, o la sequera a les plantacions de verdures, que canvien el seu verd intens per un to pàl·lid quan es marceixen, o el punt de maduració de les fruites, que sovint es detecta pel canvi de color verd al groc o al vermell? Una simple mirada al passat demostra la necessitat de distingir-los. Quan, per exemple, un caçador feria un animal, no podria haver-ne seguit el rastre si no hagués distingit clarament les gotes de sang a l’herba verda.


1. Davidoff, Jules [et al.]: «Colour categories and category acquisition in Himba and English», Progress in Colour Studies, vol. II, John Benjamins Publishing Company, Amsterdam, 2006, p. 159 i següents.
2. Valenta, K. [et al.]: «The evolution of fruit colour: phylogeny, abiotic factors and the role of mutualists», Scientific Reports, 8, article núm. 1430 (2018), https://www.nature.com/articles/s41598-018-32604-x.
3. https://www.sciencealert.com/humans-didn-t-see-the-colour-blue-until-modern-times-evidence-science.
4. https://www.thelancet.com/journals/lancet/article//PIIS0140-6736(12)60272-4/fulltext.


* Les dades que ens faciliten els participants seran incorporades a la base de dades de Catorze amb la finalitat d’enviar-los per correu electrònic el nostre butlletí setmanal.
 

 
 El batec del bosc

 
 © del text: Peter Wohlleben.
 © de l’edició: 9 Grup Editorial Cossetània Edicions.
 © de la traducció: Lidia Álvarez Grifoll.

Nou comentari

Detall d'una de les xemeneies del terrat del Palau Güell. Foto: Diputació de Barcelona
El treball dels artistes i artesans
El Palau Güell programa una nova edició del seu cicle de conferències
Més entrades...