I si la natura i la ciutat no fossin espais desconnectats? I si, més aviat, estiguéssim assistint a la irrupció urgent de la natura en la ciutat, després de segles d’intromissió de la ciutat en la natura? Els autors de Renaturalització de la ciutat (editat per la Diputació de Barcelona) ens submergeixen en aquesta realitat. Llegim un fragment del capítol “Biodiversitat urbana: refent vincles entre la fauna i les persones”, de Carme Rosell.
“Renaturalització de la ciutat”, p. 82, autor de la foto: Jordi Ruiz Olmo
La fauna salvatge retorna a la ciutat
[…]
Les ciutats sempre han acollit fauna silvestre. Algunes espècies hi tenen el seu hàbitat permanent; pensem per exemple en les rates (Rattus sp.) i els ratolins domèstics (Mus musculus), algunes espècies de rèptils com les sargantanes (Podarcis liolepis), dragons (Tarentola mauritanica, Hemidactylus turcicus), granotes (com les del gènere Hyla que viuen a les basses) o infinitat d’espècies d’ocells (més de 80 espècies crien a Barcelona segons l’atles recent elaborat per l’ICO i la Universitat de Barcelona) i encara més d’insectes i altres invertebrats. En els darrers anys hem vist com s’hi han incorporat espècies que no sempre són benvingudes, ja que causen molèsties a les persones o danys en elements urbans com cobertes o arbrat viari, o als conreus de les seves rodalies; alguns exemples poden ser els gavians (Larus argentatus, entre altres) o les cotorres invasores (Myiopsitta monachus i Psittacula krameri). S’hi han afegit també grans animals salvatges que no imaginàvem capaços de viure a les ciutats. A Barcelona, com en altres ciutats d’arreu d’Europa, un bon exemple és el senglar (Sus scrofa), abans bèstia feréstega i boscana, i ara cada vegada més habituada a la vida urbana. Exemples notables d’altres terres són els cérvols de cua blanca (Odocoileus virginianus) presents en moltes ciutats dels Estats Units, els coiots (Canis latrans) que viuen a Chicago i altres ciutats d’Amèrica del Nord, els pumes (Puma concolor) que viuen a Los Angeles, o els langurs (mones del gènere Semonopithecus) que colonitzen ciutats de l’Índia. David Attenborough, en el recent documental Cities (BBC One, Planet Earth II) ens mostra molts exemples i imatges reveladores de com la fauna salvatge cohabita amb els humans en grans ciutats.
Aquest fenomen creixent de grans bèsties salvatges que viuen en ciutats sovint va associat al sentiment de biofília i, en ultima instància, al comportament que tenim els humans vers la fauna. Alguns animals aprenen que les ciutats són un nou territori a colonitzar, un lloc on troben refugi i aliment abundant, i on les persones no els cacen o foragiten, sinó que els faciliten menjar i en tenen cura. Els humans passem de predadors a protectors però, paradoxalment, això no sempre beneficia els animals perquè, sovint, quan els habituem a conviure amb nosaltres, els fem perdre una característica essencial: la seva condició salvatge; perden la capacitat de portar una vida totalment independent de la nostra, de buscar refugi o trobar menjar valent-se per si mateixos, en els boscos i altres espais naturals als que pertanyen. Alimentant-los els fem dependents dels humans i els convertim en animals que poden tornar-se conflictius, causar danys o encomanar malalties a les persones; és així com els inhabilitem per al retorn a la vida salvatge i els condemnem a la captivitat o al sacrifici.
La gestió de les interaccions de les persones amb la fauna és doncs un element essencial en el maneig de la fauna urbana. Reaprendre els hàbits i el comportament de la fauna que retorna a la ciutat, així com el que hauríem o no hauríem de fer per evitar conflictes, és un pas indispensable per refer vincles amb els animals i poder-hi conviure, deixant-los que segueixin sent salvatges.
Tanmateix, la major part de la fauna que habita les ciutats només ens aporta beneficis, entre els quals no és menyspreable el gaudi estètic, el plaer de contemplar animals bonics (libèl·lules, papallones, ocells…) o d’escoltar cants d’ocells en algun parc, carrer o pati de la ciutat. Altres espècies són aliades en la jardineria i el conreu dels horts urbans; un bon exemple en són els insectes pol·linitzadors, que ens presten un valuós servei, indispensable perquè algunes plantes donin fruit, i que actualment es troben en un declivi alarmant arreu del món a causa de la toxicitat de molts dels pesticides aplicats en l’agricultura i en el manteniment dels espais verds. Les ciutats que gestionen el seu verd urbà sense aplicar productes tòxics afavoreixen la conservació dels pol·linitzadors, i Barcelona és pionera en aquest sentit ja que el 2015 va aprovar l’erradicació de l’ús de glifosat i altres herbicides tòxics per al manteniment dels espais verds i a la via pública. Aquesta acció, junt amb l’oferta de plantes nutrícies i cavitats que serveixin de refugi i per a la cria d’algunes espècies, pot contribuir a augmentar els efectius de papallones, escarabats i abelles pol·linitzadores, entre els quals es troben moltes espècies amenaçades. També podem afavorir l’abella de la mel (Apis mellifera), encara que en aquest cas cal tenir cura de complir la normativa que regula aquesta activitat i que la instal·lació de ruscos no perjudiqui altres espècies de pol·linitzadors amenaçats, ja que aquestes abelles esdevenen molt nombroses i poden competir per l’aliment amb altres espècies d’abelles. Aquest exemple és il·lustrador de la necessitat que el disseny de les actuacions per recuperar biodiversitat als espais verds es fixi objectius clars i es basi en un bon coneixement sobre l’ecologia de les espècies que pretenem afavorir i les regulacions que puguin afectar-les.
“Renaturalització de la ciutat”, p. 84, autor de la foto: Òscar Aldama
Altres exemples d’espècies de fauna urbana que ens aporten beneficis són els ocells insectívors que contribueixen al control de plagues i dels molestos mosquits. És el cas de les orenetes i els falciots (Delichon urbica, Hirundo rupestris o Apus apus) que, a més, ens ajuden amb les seves migracions a connectar amb els ritmes de la natura, fent més marcat el canvi de les estacions de l’any, arribant amb el bon temps i marxant abans que torni l’hivern. Els ratpenats, dels quals hi ha moltes espècies, totes protegides i algunes amenaçades o en perill d’extinció, també són aliats naturals per al control dels mosquits i els podem afavorir amb accions diverses; entre altres, un disseny adequat de les edificacions que els faciliti llocs per refugiar-se, amb la instal·lació de cavitats artificials i la gestió de la il·luminació (tipus de làmpades, espectre lluminós, intensitat o període d’il·luminació). Algunes ciutats europees ja estant definint una “trama negra” (que s’afegeix a la “verda” i la “blava” dels espais verds terrestres i aquàtics). Es tracta de corredors urbans i periurbans on la gestió de la il·luminació s’adapta per afavorir els ratpenats. Malgrat les reticències que plantegen alguns gestors, en una recent enquesta realitzada a Lille, a França, el 93 % dels ciutadans, quan se n’explica el motiu, estan disposats a acceptar canvis en la gestió de l’enllumenat per afavorir els ratpenats (dades inèdites del projecte Chirolum, integrat al programa ITTECOP – Infrastructures de transports terrestres, écosystèmes et paysages, www.ittecop.fr/en/).
Moltes ciutats, doncs, no es limiten només a desenvolupar accions per integrar fauna i flora silvestres, sinó que emprenen accions per afavorir la recuperació d’espècies amenaçades, en un clar manifest que la ciutat pot, si vol, facilitar espais clau per contribuir a la conservació de la biodiversitat. També reforcen la connectivitat ecològica, mitjançant espais verds que constitueixen connectors o «passeres d’hàbitat» (stepping stones), un sistema de nodes d’hàbitats interconnectats que són essencials per al manteniment dels fluxos biològics, i la conservació a llarg termini de les poblacions de molts animals salvatges. Esmentem, només com a exemples, el Programa de gestió de basses i fonts dels parcs i jardins que l’Ajuntament de Barcelona va iniciar l’any 2008 i que ha facilitat nombrosos punts per a la reproducció de diverses espècies de granotes i gripaus que estan en forta regressió arreu d’Europa. O l’emblemàtica aposta de la ciutat de Vitòria que contribueix a la conservació d’una espècie en perill d’extinció, el visó europeu (Mustela lutreola), un petit mustèlid que pot transitar lliurament pels rierols que s’endinsen a la ciutat gràcies a l’adaptació de viaductes i drenatges que discorren sota els vials urbans.
“Renaturalització de la ciutat”, p. 85, autors de les fotos: Vaclav Hlavac i Carme Rosell, respectivament
© Dels textos: Eloi Juvillà Ballester, Timothy Beatley, Carles Castell Puig, Philippe Clergeau, Martí Boada Juncà, Roser Maneja Zaragoza, Jaume Marlès Magre, Carme Rosell, Margarita Triguero-Mas, Isabelle Anguelovski, James J. T. Conolly, Karmenu Vella, Rebeca Dios Lema, Luis Andrés Orive, Simona Berden, Christina Waimann, Josep Maria Mompín, Ricard Casademont, Virgínia Vallvé, Ana Aguiar, Margarida Frade, Rafaela Valentin, Sandra Pedro, Philippe Clergeau, Audrey Bargé, Suzanne Brolly, Adine Hector, Eugénie Schwoertzig, Benjamin Poteau, Xavier Ródenas Mayor, Margarita Parés, Coloma Rull, Alicia Villazán, Rosa Huertas, Enric Batlle Durany i Stefano Boeri.
