“Soc d’aquelles persones que, en lloc d’augmentar la velocitat dels seus àudios, els hauries de posar a menys dos”, m’avisa la Blanca Pujals enmig de l’entrevista, i té raó: parla molt ràpid. El motiu és ben clar, aquesta dona de 29 anys que va abandonar la feina d’advocada per fer-se editora és tot entusiasme. M’alegro d’haver agafat la gravadora en comptes de prendre notes perquè la Pujals és una metralladora quan ens presenta les seves dues criatures: les col·leccions Petits plaers, de “grans autors del segle XX per a lectors amb poc temps” i Club Victòria, de clàssics anglesos. Totes dues són a l’Editorial Viena i compten també amb l’experiència de l’editora Isabel Monsó i la complicitat d’Enric Viladot. Aquest Sant Jordi tindran parada pròpia a Barcelona, al passeig de Gràcia, 93.

L’editora Blanca Pujals

Ja porteu 25 Petits plaers i 6 Club Victòria molt ben rebuts pels lectors. Quin èxit!

Sí, cada dia per a mi és un regal. No sé quant de temps durarà aquesta bona acollida. L’estic disfrutant molt i penso que potser es deu al fet que jo vinc d’un altre món, que no és el de l’edició sinó el de l’advocacia. El projecte me’l vaig plantejar com a lectora. Hi ha una frase de l’editor Jaume Vallcorba que m’agrada molt: “Editar és recomanar llibres a uns amics que no coneixes”. Sempre que edito un llibre penso que a mi m’ha d’apassionar: he de voler regalar-lo a la gent que estimo.

I així has anat creant compradors fidels.

Molta gent fa la col·lecció sencera perquè ja es refien del nostre gust i s’atreveixen amb autors que no coneixien o que els feien por perquè eren grans clàssics o pertanyien a cultures molt diferents que els feien respecte. És molt xulo quan et diuen que han descobert un autor a partir d’un relat curt dels Petits plaers i després van a la llibreria a comprar-ne altres títols. Per mi la part més important és la confiança que em fan els lectors. Intento que tots els llibres estiguin a l’altura del que esperen.

Com et vas decidir a tirar endavant aquestes col·leccions?

Per a mi va ser un gir molt gran. Vaig fer el màster d’edició i em vaig plantar a Viena el dia següent de fer 26 anys amb el projecte Petits plaers i em van dir que sí, que començava dilluns següent. Després ha vingut el Club Victòria. És d’agrair que una empresa faci confiança a algú jove perquè realment, quan vam engegar els dos projectes, el comentari del sector era: “Esteu com un llum”. Nosaltres, en canvi, ho vèiem molt clar.

Què veies?

Amb els Petits plaers em vaig fixar en les dinàmiques de lectura de la gent del meu entorn. Em vaig preguntar què consumien a les estones d’oci. Quan deixava llibres curts, la gent me’ls tornava en dos dies i en volien més, en canvi, quan es tractava d’algun de més llarg, igual de bo, s’hi encallaven. Vaig pensar que el que funcionava és la novel·la que pots llegir en un finde. Hi ha molta gent que no té l’hàbit de lectura tan consolidat i que només poden llegir en un avió o en una estoneta del cap de setmana.

En canvi, els Club Victòria són totxos, com el Jane Eyre que acabeu de publicar.

Vaig veure que hi havia un munt de lectors catalans que s’estaven comprant edicions angleses o castellanes perquè no existien en català, i això em feia una mica de ràbia. Si volem que la nostra cultura sigui equiparable a totes les altres europees, hi ha llibres que hi han de ser. Que no es trobés Seny i sentiment, de Jane Austen, era greu i la demanda hi era. El vam treure al març i a l’abril ja no hi vam arribar, i n’havíem fet un tiratge important. Ara farem la quarta edició.

Els Petis plaers gairebé tots són traduccions, oi?

Vols una exclusiva?

Vinga, va.

Jo vaig voler fer totes les grans literatures i la catalana ho és. En català vam fer Les fures, de Llorenç Villalonga, que tanca el cicle de Bearn. Molta gent em va dir que se l’havia llegit perquè estava a Petits plaers, però que de Villalonga tenia molts mals records perquè a l’escola els havien fet llegir Bearn amb 15 anys. Aquest estiu traurem Folch i Camarasa, que m’agrada molt pel seu humor anglès. 

Una de les tasques dels editors és descobrir i fer créixer autors contemporanis. Això no t’agradaria? Et juro que jo miraria de fer-te un llibre ben curtet només per ser a Petits plaers. I sospito que altres col·legues també s’hi animarien. Em demano coberta de floretes!

Encara no m’hi atreveixo. Crec que hi ha molta gent que ho fa molt bé i seria posar-me en un terreny que no domino. El sector català té uns editors espectaculars.

Has tingut sorpreses, amb aquests plaers que reparteixes pel món?

Moltes. Fa poc hem tret Musclos per sopar, de Birgit Vanderbeke. Jo creia que era un llibre que havíem de fer perquè explica una història que s’ha d’explicar. Li vaig comentar a l’editora que potser trigaríem un parell d’anys a acabar la primera edició i resulta que, al mes, s’havia acabat i va entrar a la llista dels més venuts. Ha estat l’obra més arriscada que he fet i la que millor ha sortit, una mena de miracle. Una cosa que em va agradar molt és que el vaig regalar a la Carla Vall, una advocada que porta temes de gènere, i em va escriure dient-me que no parava de regalar-lo a col·legues i que era un llibre que hauríem de llegir tots. Una altra bona sorpresa la vam tenir amb El viatge, de Luigi Pirandello, perquè el vam publicar amb el desconfinament quan precisament tothom tenia ganes de viatjar. La gent ens deia: “No l’he llegit mai, ara entenc que sigui un Nobel”.

Estem parlant de contingut, però és evident que el continent té molta importància en les teves dues col·leccions.

M’agrada el disseny des de petita. Em vaig obsessionar amb els marges, que fossin llibres còmodes de llegir, que tinguessin detallets. Al Club Victòria ens vam fixar en les edicions angleses i volíem fer una estètica ben diferent al que hi havia aquí. Al final, costa el mateix fer-ho bé que malament. Els millennials som una generació en general molt precària. Si t’has de gastar diners en un llibre, que sigui bonic i que t’agradi tenir-lo a la teva habitació com a objecte decoratiu. Per què no triar el llibre per la coberta? Al cap i a la fi això significa que l’editor hi ha posat cura. El que intento és honorar al màxim aquell autor que admiro, intentant fer una coberta que crec que li hauria pogut agradar. Per exemple, a El blat tendre, de Colette, hi vam posar petxines, que és el que ella utilitzava com a pitjapapers. Molts cops la gent quan compra el llibre no entén la coberta, però quan l’acaba, sí.

Tens molts comentaris dels lectors, oi?

Des del principi vam tenir molt clar que cuidaríem el tema de les xarxes. La lectura és una activitat solitària i tu acabes sent el raret de la classe que llegeix. A les xarxes la gent s’ha trobat i s’han creat unes comunitats precioses. També vaig voler fer els bodegons. La meva mare ja n’està farta, que li tregui les vaixelles i ho ompli tot de flors! La idea era subratllar una estètica molt identificable, i ara és la gent qui m’envia les seves composicions, fins i tot hi ha qui fa galetes i això és preciós. Que s’hagi encomanat aquesta alegria em motiva encara més. A les presentacions venen més de 80 persones a parlar de les Brontë i de la Jane Austen i venen amb vestits de flors i això és una meravella! Hi havia elitisme i prejudici en contra d’aquesta literatura per estar escrita per dones i això ho hem volgut trencar. Estem al segle XXI. Creiem que els homes ja tenen la maduresa suficient com per veure una coberta així i que no els sembli cursi.

També hi ha homes en aquesta moguda, encara que no es posin vestits de flors?

Sí. Al Petits plaers tenim molt lector home. Vaig demanar als lectors quina era la seva coberta preferida: les dones van tenir una resposta molta variada, però els homes em deien El ball, d’Irène Némirovsky, que té flors a la coberta. La veritat és que em feia una mica de por que els homes no s’hi apuntessin perquè és la meitat de la població, però també els està agradant molt.

I, posats a fer, la tassa de conjunt.

Sí, ens hi vam animar el passat Sant Jordi i vam tenir cua de gent que en volia. Amb això de crear comunitat també em fa il·lusió que gent molt jove comparteixi frases d’Agnes Grey o de Seny i sentiment per Twitter perquè s’hi identifiquen. Jo tenia 13 anys quan em vaig llegir Orgull i prejudici, i em vaig enamorar del llibre perquè per primer cop topava amb una heroïna.

Teniu lectors molts joves, pel que em dius.

Sí, i això també ha estat gràcies a les traduccions, perquè quan sents les germanes Dashwood parlant igual que tu i pensant coses com tu, el llibre es fa proper i veus que, al cap i a la fi, parla de les relacions humanes. Són coses que et pot dir una amiga en un cafè, amb les mateixes paraules. Ens hem de treure el prejudici dels clàssics. Amb la Isabel Monsó sempre ho comentem: si és un clàssic és que arrosseguem cent anys de lectors a qui els ha agradat. Quan anem al cine o al restaurant mirem les ressenyes. Si és clàssic, és que té cinc estrelles al TripAdvisor. En general les traduccions les fem noves, les revisem molt. Una de les coses curioses de quan vam treure el Club Victòria és que em van trucar diversos traductors. No m’esperava aquesta reacció i m’explicaven que, quan fas la carrera de filologia anglesa, esperes que t’encarreguin això i et passes anys traduint manuals. S’han ajuntat moltes ganes per part de tothom. També dels llibreters, que de seguida ens van col·locar al costat de la caixa.

Joves i clàssics sembla una contradicció.

La meva obsessió era pescar aquests lectors joves. La meva mare també va fer dret i em comentava que a la seva promoció tothom llegia. En canvi, a la meva, llegíem poquíssim. Pensaven que llegir era avorrit. Jo sempre dic: el màxim que pot passar és que la història no t’encanti, però aquelles dues hores de lectura no les has perdudes. Estem tots tan obsessionats en aconseguir 10 de 10, que la poca estona d’entreteniment que tenim, ens fa por començar alguna cosa i avorrir-nos. Doncs aquí almenys hauràs llegit un llibre interessant i no hauràs perdut el temps amb una sèrie de Netflix o al Twitter fent scroll. Hauràs crescut, t’han fet pensar, has descobert un nou món. Els petits plaers són una finestra de dues hores i ara ets a la Rússia del tzar, ara a Cannes amb la Sagan, ara a Alemanya de l’Est, ara al Japó… És fer una escapada. És dir: “Aquest finde he estat a casa, però també he estat a Tòquio”.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Last Dance

It's my last chance/ For romance tonight
Comparteix

Chiquitita

Si es que tan triste estás/ para qué quieres callarlo
Comparteix

La Gymnopédie de Satie

Escoltem una de les peces més conegudes del compositor francès
Comparteix

Tantes coses a fer

La vida és el que et passa/ mentre fas plans per tenir-ho tot lligat

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix