Foto: Arxiu
1. La literatura és vida
Durant els últims tres anys de la seva vida, en plena decadència de salut, la meva mare passava cada dia amb les mans, ja retorçades per la malaltia, agafades a un llibre. Va llegir i rellegir pràcticament fins a l’últim alè. I jo vaig quedar meravellada de com, tot i la seva condició delicada, la literatura contribuïa a proporcionar-li una existència digna, alleugerint-li de manera gairebé miraculosa el patiment. Llegia de tot: des de Jane Austen a Javier Marías, passant per Henry James, Edith Wharton, Virginia Woolf i Mercè Rodoreda. No tinc cap dubte que els seus autors i personatges literaris més estimats van allunyar-la del dolor. Li van oferir auxili, li feien companyia i li van aportar força per seguir llegint i per seguir vivint durant els seus últims dies, perquè, al capdavall, per a ella, llegir significava viure, i la literatura era (i és) vida.
2. La literatura és l’actualitat
Els estudis literaris –i els estudis d’humanitats en general– deriven de la tradició de les arts liberals, el ventall d’estudis que durant l’antiguitat es considerava essencial perquè una persona lliure pogués participar de manera activa en la vida cívica. Els estudis humanístics ens conviden a indagar en les diverses facetes de l’experiència –sempre dinàmiques, sempre evolucionant– que ens defineixen com a éssers humans. També ens conviden a qüestionar la mateixa essència de qui som. A la Universitat de Richmond, on sóc professora de literatura i on es privilegia la tradició de les arts liberals, ens trobem sovint en la posició de replantejar el paper de les lletres dins d’un món contemporani cada vegada més aclaparat per la cultura visual. Això no vol dir, però, que els estudis literaris deixin mai de ser rellevants o fins i tot imprescindibles. Quan parlem dels estudis literaris, ens referim a les obres escrites d’expressió creativa, ja siguin canòniques o no canòniques, que s’aprecien no només pel seu valor estètic. La tasca de l’alumne de lletres també és aprendre a desxifrar les dimensions literàries del text que contribueixen a la producció d’un significat dins d’un context particular. A classe, sovint ens acostem a través de la literatura a qüestions palpitants de l’actualitat, com ara la diversitat cultural, el gènere sexual, els nacionalismes o els moviments migratoris.
3. La literatura és cultura
De vegades entro en una llibreria de Barcelona i en veure la gran quantitat de volums, penso en el poc temps que em queda per llegir tot allò que m’agradaria llegir. Cada llibre representa la possibilitat de descobrir un altre món i de viure una altra vida. No podria imaginar com seria ensenyar als meus alumnes a perfeccionar la seva pròpia capacitat d’expressió escrita sense poder posar els estudis literaris al seu abast. Els estudis de literatura ens animen a cultivar el pensament crític, analític i creatiu, i la literatura és alhora una finestra i un mirall: una finestra que ens dona accés a les altres cultures en tota la seva pluralitat, i un mirall que ens reflecteix la cultura que és nostra, la nostra pròpia identitat.
4. La literatura és pensament
L’escriptura reflecteix el pensament, sigui lògic o no, i les mostres llunyanes o properes de la història literària ens serveixen com a referents de com utilitzar tota una gamma de recursos retòrics i poètics; és a dir, de com expressar per escrit no només les idees, sinó el desenvolupament dels pensaments. Per això és essencial poder accedir als bons models literaris en tota la seva diversitat. Com podem, per exemple, aprendre a muntar a cavall sense haver vist mai un bon genet amb tot la seva gràcia i habilitat? Ser un bon escriptor és ser un bon lector, i viceversa. És així de senzill.
5. La literatura és necessària
Donada la funció cívica de les arts liberals i de les lletres, sembla paradoxal que avui en dia es puguin considerar els estudis literaris com un luxe d’utilitat qüestionable. A Catalunya, on existeix una gran voluntat de construir un nou estat, és desconcertant que alguns polítics puguin creure que aquest gran repte sigui assolible sense cap esforç per conservar el patrimoni literari i, a més a més, sense dotar els joves lectors i escriptors –possiblement els futurs ciutadans de la nova república– de totes les eines necessàries per participar en el discurs públic. Si la cultura i la llengua catalanes ja d’entrada és troben en un estat precari, en perill de desaparició, com s’atreveixen a pensar que les lletres no hagin d’ocupar un lloc prioritari? La història ja ens ha mostrat, a més a més, que les persones incultes, poc lletrades, són sempre les més susceptibles a estratègies de manipulació i d’adoctrinament per part dels règims totalitaris. No s’ha d’anar gaire lluny ni en l’espai ni en el temps per buscar exemples dels efectes devastadors d’un sistema polític autoritari que priva els membres de la seva societat del lliure accés a totes les formes d’expressió cultural. Si la literatura és vida, és l’actualitat, és cultura i és pensament, la seva necessitat ha d’ésser indiscutible; la seva reivindicació, multitudinària.
Sharon G. Feldman és catedràtica d’Estudis Catalans i Espanyols a la Universitat de Richmond (Virgínia)
31
0
