Foto: Dylan
París era una cambra.
L’amor era una cambra
amb papallones grogues
damunt les parets pàl·lides.
París era una pluja
encobridora i lassa,
omplint d’estels fugaços
la nit desenllunada.
L’amor era una pluja
de mots que ens inventàvem
i càlides tendreses
sobre la pell extàtica.
París era el vell somni
esgarrapat a l’alba,
amb mans com papallones
inhàbils, que assajaven
agosarats trajectes
sobre la sang en flames.
La nit era una cambra
minúscula, perduda,
enorme, desbordada,
insomne, tremolosa,
silent, extenuada.
El món era una cambra.
El món érem nosaltres.
Poema inclòs en el llibre Interiors
Carme Guasch
Columna, 1986
