L’antropòloga Long Litt Woon (Malàisia, 1958) va anar a estudiar a Noruega, on va conèixer qui seria el seu marit, Eiolf Olsen. Després que ell morís sobtadament, ella va trobar el refugi i el consol allà on no s’ho hauria imaginat mai: caçant bolets. Al llibre El camí del bosc (Ara Llibres) ens parla de dos viatges: el que feia a fora, a la natura, i el que feia, simultàniament, de portes endins per encarar el dol.
Sortegem 4 exemplars d’aquest llibre signats per l’autora. Per participar-hi només cal que ens enviïs un mail a [email protected] * i anunciarem els guanyadors el divendres 14 de desembre. (Els guanyadors han estat Andrea Grau López, Pilar Serra Cubi, Noemí Roset i Albert Tarragó.)
Foto: Catorze
1. Em vaig quedar desfeta. El dolor per la pèrdua era tot el que em restava d’ell. La pena m’esberlava, però no volia alleujar-la amb analgèsics. Volia sentir aquell turment brutal, perquè testimoniava que ell havia viscut, que havia estat el meu marit. No volia que això també s’extingís.
2. Vaig marxar voluntàriament cap a un exili interior. El dol es va eixamplar i es va apropiar de la meva vida. Em trobava al bell mig d’un pantà de tristor: em despertava al matí, però no tenia ganes d’aixecar-me. Veia el món a través d’una espiera solitària, la pèrdua i el dolor. No em podia amagar enlloc fins que tot allò s’hagués acabat. Per molt que sanglotés i cridés, la crua realitat era que ningú no responia.
3. La vida continua, diu la gent. Però per què ho diuen, si no és cap consol?
4. Sé que es tracta de tornar a construir la vida. En molts sentits, es tracta tant de sobreviure com de viure sota un altre sol, però, com ho havia de fer?
5. Molta gent m’ofereix el condol i simpatitza amb mi. Estic envoltada de bons amics, però no poden portar aquesta càrrega per mi. Tot i que molts estan de dol per l’Eiolf, el meu dol és meu i prou. Es triga temps a acostumar-se a la direcció que ha pres la vida quan t’has endut un bon cop, front a front. Sóc jo qui té la responsabilitat principal de transformar aquest dol sufocant en un dolor suportable. Sóc jo qui ha de redreçar la meva vida.
6. L’Eiolf era un mestre de la broma i del disbarat, i sempre aconseguia fer-me riure. Arribaria a tornar a riure mai? Ell aconseguia que fos una versió millor de mi mateixa i ara ho he de fer pel meu compte. Dubtava de si aquesta versió de mi m’acabaria agradant tant com abans.
7. Els bolets m’han aportat perspectives renovades que també m’han servit per donar un sentit nou a la vida. A mesura que anava traient l’entrellat del regne dels bolets, aparentment opac, anava posant ordre als sentiments que m’havien provocat un desassossec frenètic.
8. Després del xoc de la mort, havia caigut en un pou profund i l’apatia em planava per sobre com una catifa massa gran i pesada, i se’m feia impossible desempallegar-me’n d’una puntada. Els debats televisats sobre política i afers socials semblaven banals i buits, tant de forma com de fons. Els rituals de debat, en què els tertulians feien el seu paper en una dramatúrgia ben coneguda, van esdevenir un espectacle avorrit, una sèrie de rèpliques teatrals estudiades. Les trivialitats quotidianes encara tenien menys sentit. Res no em commovia ni m’indignava.
9. Somiava a formar part del cercle íntim del món boletaire, dels experts pericials que gestionen les inspeccions dels bolets al llarg de la temporada. M’impressionava el seu nivell de coneixements i la seva vocació, que feia que invertissin el temps lliure a ajudar els habitants de la ciutat que volien recol·lectar bolets. Per primer cop des de la mort de l’Eliolf, sabia que tenia un objectiu i un rumb.
10. Es pot triar deixar d’estar de dol? Es pot triar estar alegre i abandonar la tristesa? D’una cosa, avui n’estic segura. El procés del dol no segueix cap patró lineal: és complex i ple de peces mòbils. No segueix una fletxa previsible i recta des d’una existència carregada de sol a un estat en què el dol ha desaparegut.
11. Al grup de gestió del dol, la manca d’empatia i de comprensió de l’entorn era un tema constant. Eren imaginacions meves o amics i coneguts m’evitaven com si tingués una pesta contagiosa? Era perquè no sabien què dir-me? Tenien por de la mort o potser era el dol que els semblava problemàtic?
12. Vivim en una societat que considera la mort una derrota mèdica més que no pas part de la vida. En una societat on la mort té poca presència en l’espai públic, el dol esdevé privat i es considera un luxe que no ens podem permetre.
13. És possible que l’aprofundiment en els coneixements sobre els bolets hagués accelerat alhora el viatge de tornada a la vida, en posar-me en marxa els motors dels sentits? Començar a tornar a sentir el món era com haver despertat d’un somni d’un segle.
14. On és l’Eiolf, ara que el dol ja no ho ocupa tot? És un rastre al meu cor i el portaré tota la vida. He de confessar, però, que sempre em miro les parelles que passen —no les joves, sinó les carregades d’anys, que caminen juntes, agafades de la mà.
Foto: Gressholmenprint © Johs.Bøe
* Les dades que ens faciliten els participants seran incorporades a la base de dades de Catorze amb la finalitat d’enviar-los per correu electrònic el nostre butlletí setmanal.
El camí del bosc
© del text: Long Litt Woon
© de la traducció: Laura Segarra Vidal
© Ara Llibres, 2018
0
0
