És una joia com a editor, i tot un privilegi, poder publicar un llibre tan singular, tan punyent, com Transfiguracions de Lluís Calvo. Un títol que sentim, amb permís d’El nus la flor de l’Enric Casasses, com un dels més poncians de Poncianes. Una experiència literària total.
En ascensió cap a la Serra Cavallera, el Lluís Calvo inicia el seu recorregut al presbiteri geogràfic de la Roca de Pelancà, al cor de la Vall de Camprodon, just a tocar d’allà d’on Joan Ponç pintor va dur a terme les seves darreres pintures –i on encara hi té l’estudi–. L’indret on el Lluís Calvo es refugia per escriure, o millor dit, l’origen de les seves passejades a muntanya, per anar a trobar la inspiració. El poeta diürn que camina per trobar els ritmes i les textures que insuflen la seva prosa.
S’inicia el sender a través d’un bosc de bedolls, freixes i verns. El caminant –i el lector– comença a respirar aire pur, les paraules s’enllacen gràcils, el discurs és sobretot nítid. Passem de l’èter de Hölderlin al prana del Pranayama. Podem sentir els passos de l’excursionista. Primer s’enfila, se’n va, es fa fonedís; després retorna al món amb un informe, un somni caçat en alçada (Swedenborg escrivia els recorreguts dels seus passejos somiats) que ara emetem per Poncianes. Un assaig filosòfic poc habitual, una escriptura a raig amb una prosa fluïda i no menys sofisticada, que camina i avança, puja i mira i gira, fins tancar els ulls per donar-se a un pensar més profund.
El relat es manifesta, com a mínim, en tres nivells de narrativa. Un primer nivell fenomènic –i força romàntic– d’un devot de l’excursionisme. Es descriu la vegetació (hi trobem tot un herbolari), noms de flors i una rica terminologia d’alpeig. Hi sentim el Lluís muntanyenc sense mòbil ni GPS, amb un mapa Alpina i una llibreta a la motxilla. Fins topar amb un mastí blanc del Pirineu –el guardià de l’insondable?– que el fustiga. «Fa la seva feina!», li diu el pastor. Ens endinsem a un estat on tot transpira i pot agafar nous sentits.
Recorre un camí que ja ha fet abans moltes vegades, fet que l’ajuda, i li permet entrar en meditació. Com ens recorda a l’inici del segon capítol, «Una porta anomenada arreu»: «A les palpentes. És així com avancem, per una antiga drecera mig colgada per les romegueres i els aranyoners, entre rierols clandestins i bassiots on s’abeuren els cérvols. L’esperit? Sempre el trobem endins, no pas enllà de nosaltres. I ens habita si el cerquem. Serà des d’aquest endins que podrem mirar enfora i rebre’n els dons. Dins no vol dir cercar alguna cosa en concret. Altrament, vol dir omplir-nos de tot allò que ja som. No cal buscar res entre els arbres, ni en el rostre d’aquell eugasser que em mira darrere el mur, ni en la mà amiga que m’acull, arran del vespre, quan avanço extraviat, endins de la boirada que encercla els cimals. No cal buscar res enfora, perquè tot resta endins. Cap més definició d’esperit que aquesta. Tan simple. Tan complexa.»
Heus ací el regal per al lector, que pot entrar a la ment endreçada i vertiginosa del Lluís pensador. I escoltar la veu d’una consciència inspirada, en estat d’associació lliure. Ja fa estona que es camina, i en aquesta ingravidesa tot se sosté perquè tot està bé. Assolim un altre nivell. El registre narratiu s’apropa a una estranya metafísica. La vegetació ha quedat enrere. En aquest punt la velocitat canvia, no saps si el pas s’atura o s’accelera. El que preval roman. S’ha entrat ja en una altra forma de pensar, fora de la dualitat. Sentim ecos espirituals als quatre vents. Tot és reconfigurat a partir de l’orient.
I entremig d’aquests dos nivells, s’interposen, i es disparen, precisos i afilats, els seus aforismes, els dards calvians. És el tercer nivell, o bé la via del mig? Difícil de saber. I en això rau la gràcia, ens deia el filòsof taoista Zhuangzi, que el gran saber seria adonar-se’n dels límits del saber, i que Calvo cita: «La paraula serveix per expressar la idea; un cop compresa, la idea oblida la paraula. Com podria trobar un home que hagi oblidat les paraules, per poder parlar-hi?» Sagetes que apunten a les ferides del món modern. I és així que l’encerta i ens toca, entre les cites, amb els seus propis aforismes:
«En els nostres temps només està informat qui prescindeix de les notícies.»
«No hi haurà revolució veritable sense espiritualitat.»
«La mediocritat és una manera de descreure.»
«El món que rebutja el sagrat. Vet aquí l’adveniment dels fàrmacs.»
Un llibre aparentment laberíntic, amb molts recorreguts, però que arriba a bon terme. De cimal en cimal, amb pas lleuger, al batec d’un cor pirinenc, de naturalesa celeste i arrels interterrestres. «Qui camina el cos?», es pregunta el pelegrí, «I l’esperit? I la divinitat?». Les mònades de Leibniz, o les partícules; els quatre elements dels budistes: l’aire, la terra, l’aigua i el foc transformador de Brahma, drings de tantrisme. L’abast de la pregunta s’obre i la resposta arriba en múltiples direccions. L’espiritualitat és, doncs, llibertat. Un llibre que advoca per l’alliberament espiritual –en la millor línia de Raimon Panikkar–, cap a una reinterpretació lliure de les religions.
Al final batega la terra, el femení es fa present i és així que es produeix l’al·lucinació de la visió. Apareix la dona, una déu. Quina veu frondosa ens parla? El femení acollint el cel a la terra, el sol s’abraça a la lluna, la nit s’entrega al dia. I, d’aquesta manera, és com es fa l’alquímia, quan la veritat és entesa perquè és sentida. El «jo soc la veritat» dona cabuda al «jo sento la veritat».
© del text i de les fotos: Lluís Calvo
© de l’epíleg: Laia Llobera
© d’aquesta edició: Edicions Siderals SL.
