Mai vaig ser caçador. M’agradava venir
a Biniguarda amb tu per veure córrer es cans
o fer cantar perdius. Quan tornàvem a Lô,
caminant i d’enfora sentíem tocar
ses campanes, el món era alegre i segur
perquè em daves sa mà pes camí de sa vida.

A ca nostra, amb ma mare pendent des fogons,
trobàvem es germans i era gust i érem molts
i sopàvem tots junts i escoltàvem sa ràdio.
Es dissabtes fosquet em rentava en un còssil
i després tu em servaves en es balancí.
Amb humil fe de pobres em deies «Poncet,
un dia serem rics. Tenim terra a l’Havana!»,
però a jo m’era igual perquè et tenia a tu
que omplies de bondat amb ets ulls blaus sa casa.
Vaig esser es més petit i es que et va escoltar més
quan contaves històries de bruixes i dracs
o rallaves amb por de sa Guerra Civil.
Mentre tu molts de vespres tornaves cansat
de sa fàbrica i feies hores extres dret
tallant peces de pell dalt sa cambra fins tard,
jo llegia embambat tots es llibres antics
d’aquell oncle famós, parent teu, que va ser
confessor de dos papes i ecònom de Roma.
Sempre et veig satisfet. Duies un davantal
i et posaves es llapis de marcar a s’orella.
Jo et venia d’al·lot a veure a Ca’s Toribios
i em besaves content i es mostatxos picaven.
Quan es sou, que era magre, es fonia a un pot buit
tu abraçaves ma mare i amb gest animós
li somreies: «Maria, tot ho aclarirem!»,
i ella ho va aclarir tot i vam créixer feliços.
Mos vas fer menorquins i amb s’exemple des fets
mos vas dir i ensenyar que hem de ser bona gent.
No te perdis pel camp. En sentir ses campanes,
quan ja s’hagi fet fosc i tu tornis tot sol
pes camins de sa mort, jo et donaré sa mà
i vindré as teu costat perquè em contis històries
o em rallis sense por de sa Guerra Civil.
Esper que estiguis bé i al cel hi hagi diaris,
i puguis caçar molt i passar de política.
Si veus Déu conta-li que no va aclarir res,
que hi ha guerres i fa feredat com va el món.
Es Nadals me són trists i és com si en es betlem
de ca nostra hi faltés s’alegria d’antany.
Ses estrelles s’han fus i cap pastoret riu.
Sempre tenc com un corc que em roega i fa mal.
Des que te’n vas anar sent es pes d’un gran buit
i no vull que te moris, mon pare, mai més.




Poema inclòs en el llibre

Camp de Bard


© Ponç Pons Giménez, 2015
© d’aquesta edició: Proa, 2015

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Josep Salvans Arola a desembre 28, 2018 | 12:33
    Josep Salvans Arola desembre 28, 2018 | 12:33
    Benvolgut (amic). Deus ésser de menorca Tu? perquè he sentit a Catalunya ràdio que "allà qui no té es llinatge Pons és que no és ningú". Ets algú doncs. Felicitats, ja tens més que jo (la qual cosa no és fàcil) M'has fet pensar en l'esboç de Rembrandt de Josep Fill de Jacob NO!!, l'altre Josep, el Obrer, explicant els seus somnis a som pare... pots veure-la a: https://noucanjosep.wordpress.com/2016/06/19/noticies-evangeliques-3xiia-del-2016/ Tant de bo sabés reviure joïosament aquell moment per a sempre i haver destriat les paraules, com segur que tu fas per a reviure'l sempre que vols. Feliç ANY!

Nou comentari

El piano

Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how
Comparteix

Carros de foc

Vangelis va ser el compositor de la banda sonora d'aquesta pel·lícula
Comparteix

La moto

Passeu del meu funeral/ si un bon dia me la foto

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix