Mai vaig ser caçador. M’agradava venir
a Biniguarda amb tu per veure córrer es cans
o fer cantar perdius. Quan tornàvem a Lô,
caminant i d’enfora sentíem tocar
ses campanes, el món era alegre i segur
perquè em daves sa mà pes camí de sa vida.
A ca nostra, amb ma mare pendent des fogons,
trobàvem es germans i era gust i érem molts
i sopàvem tots junts i escoltàvem sa ràdio.
Es dissabtes fosquet em rentava en un còssil
i després tu em servaves en es balancí.
Amb humil fe de pobres em deies «Poncet,
un dia serem rics. Tenim terra a l’Havana!»,
però a jo m’era igual perquè et tenia a tu
que omplies de bondat amb ets ulls blaus sa casa.
Vaig esser es més petit i es que et va escoltar més
quan contaves històries de bruixes i dracs
o rallaves amb por de sa Guerra Civil.
Mentre tu molts de vespres tornaves cansat
de sa fàbrica i feies hores extres dret
tallant peces de pell dalt sa cambra fins tard,
jo llegia embambat tots es llibres antics
d’aquell oncle famós, parent teu, que va ser
confessor de dos papes i ecònom de Roma.
Sempre et veig satisfet. Duies un davantal
i et posaves es llapis de marcar a s’orella.
Jo et venia d’al·lot a veure a Ca’s Toribios
i em besaves content i es mostatxos picaven.
Quan es sou, que era magre, es fonia a un pot buit
tu abraçaves ma mare i amb gest animós
li somreies: «Maria, tot ho aclarirem!»,
i ella ho va aclarir tot i vam créixer feliços.
Mos vas fer menorquins i amb s’exemple des fets
mos vas dir i ensenyar que hem de ser bona gent.
No te perdis pel camp. En sentir ses campanes,
quan ja s’hagi fet fosc i tu tornis tot sol
pes camins de sa mort, jo et donaré sa mà
i vindré as teu costat perquè em contis històries
o em rallis sense por de sa Guerra Civil.
Esper que estiguis bé i al cel hi hagi diaris,
i puguis caçar molt i passar de política.
Si veus Déu conta-li que no va aclarir res,
que hi ha guerres i fa feredat com va el món.
Es Nadals me són trists i és com si en es betlem
de ca nostra hi faltés s’alegria d’antany.
Ses estrelles s’han fus i cap pastoret riu.
Sempre tenc com un corc que em roega i fa mal.
Des que te’n vas anar sent es pes d’un gran buit
i no vull que te moris, mon pare, mai més.




Poema inclòs en el llibre

Camp de Bard


© Ponç Pons Giménez, 2015
© d’aquesta edició: Proa, 2015

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Anònim a gener 16, 2016 | 23:12
    Anònim gener 16, 2016 | 23:12
    Gracies per compartir tan grans sentiments de l'anima!
  2. Icona del comentari de: Lisa Coca a gener 18, 2016 | 13:07
    Lisa Coca gener 18, 2016 | 13:07
    gràcies per compartir tan bell poema. Un cant d'amor a la infància i al que ens fa créixer com a persones: l'amor dels pares. Absolutament identificada.
  3. Icona del comentari de: Nuria Assens a desembre 08, 2016 | 11:05
    Nuria Assens desembre 08, 2016 | 11:05
    Que guapo que ha estat!! I tant entranyable.
  4. Icona del comentari de: Rosa Maria Moll Tudurí a desembre 08, 2016 | 12:02
    Rosa Maria Moll Tudurí desembre 08, 2016 | 12:02
    M'emociona sentir aquest poema em recoda tantes vivences de la meva infantesa. Jo també sóc sa mes petita de quatre germans i potser els meus pares també van tenir més temps per escoltar-me i contarme batalletes però qui més històries em va contar va ser sàvia Maria. M'ha agradat molt sa manera de transmetre aquest moments de sa teva infantesa que han tocat és meu cor enfora de sa meva familia i sa meva terra menorquina. Gràcies.
  5. Icona del comentari de: Àngels Paixà a desembre 08, 2016 | 13:22
    Àngels Paixà desembre 08, 2016 | 13:22
    Miles de gràcies per compartir aquets sentiment que ara mateix tinc jo a flor de pell. Els pares i el gran buit que m'han deixat em fa difícil cap on he te tirar. Els seus record però m'ajuden a trobar moment de felicitat!!!
  6. Icona del comentari de: Elisabet Martí a desembre 08, 2016 | 17:37
    Elisabet Martí desembre 08, 2016 | 17:37
    Un poema preciós que arriba a l'ànima. Jo tampoc vull que el meu pare es mori mai més. No se m'acut una manera més bonica i més sentida de dir-ho.
  7. Icona del comentari de: Anònim a desembre 08, 2016 | 18:42
    Anònim desembre 08, 2016 | 18:42
    Moltes gràcies................i perdó no puc escriure ,ja que estic mullant la tableta desde on escric
  8. Icona del comentari de: Anònim a desembre 08, 2016 | 19:04
    Anònim desembre 08, 2016 | 19:04
    Gràcies per compartir. Es entranyable.
  9. Icona del comentari de: Carme Rubio a desembre 08, 2016 | 19:31
    Carme Rubio desembre 08, 2016 | 19:31
    Molts dels millors poemes són els que expressen l'estimació cap a una altra persona. Quin gust escoltar el menorquí del poema!
  10. Icona del comentari de: Anònim a desembre 08, 2016 | 20:37
    Anònim desembre 08, 2016 | 20:37
    Gràcies, papa, jo tampoc vull que et moris mai més! Indescriptible!
  11. Icona del comentari de: Anònim a desembre 08, 2016 | 21:22
    Anònim desembre 08, 2016 | 21:22
    Aquest poema m'ha transportat a la meva infantesa, m'ha fet emocionar perquè m'ha recordat com em sentia d'estimada i protegida a casa, i com ho enyoro!!
  12. Icona del comentari de: Mònica a desembre 08, 2016 | 21:45
    Mònica desembre 08, 2016 | 21:45
    Sentir aquestes paraules tan descriptives de l'amor autèntic del pare, i la mare... i d'una família... Que s'estima de valent i que té molt clar que el més important en aquesta vida és ser bona gent... després d'estimar de debò, és clar... El missatge que t'arriba és autèntic de l'ànima i del cor... Ple de bellesa i de sentiments autèntics...
  13. Icona del comentari de: Anònim a desembre 08, 2016 | 22:12
    Anònim desembre 08, 2016 | 22:12
    Nostàlgia i valors per recordar les persones que s'estimen.
  14. Icona del comentari de: Maria Rosa Huguet a desembre 08, 2016 | 22:35
    Maria Rosa Huguet desembre 08, 2016 | 22:35
    Fa set mesos que vaig perdre mon pare, fill de menorquins i una persona molt important a la meva vida i també tallador de pells per fer guants. Molt identificada i reconfortada pel poema. Gracies Ponç.
  15. Icona del comentari de: Ninet2 a desembre 09, 2016 | 09:56
    Ninet2 desembre 09, 2016 | 09:56
    Senzillament preciós, els Nadals ja no tornaran a ser el mateix sense el pares, si s'hi afegeix noves persones...però sense el pares la nostàlgia i l'l'enyor és molt present en aquestes dates.
  16. Icona del comentari de: David palacios a desembre 09, 2016 | 10:52
    David palacios desembre 09, 2016 | 10:52
    Quin poema preciós i emotiu. llàgrimes de nostàlgia i records. Gràcies per la màgia.
  17. Icona del comentari de: Annabet riba a gener 17, 2017 | 16:44
    Annabet riba gener 17, 2017 | 16:44
    Corpresa, cant a l'estimar net!
  18. Icona del comentari de: Vulcanologia a gener 13, 2018 | 16:35
    Vulcanologia gener 13, 2018 | 16:35
    Llegin aquest poema he anyorat als meus pares; tot hi que no van ser així ni molt menys. Però també el sou era escass i l'amor ben fort.
  19. Icona del comentari de: Anònim a novembre 03, 2019 | 19:41
    Anònim novembre 03, 2019 | 19:41
    Preciós i entranyable
  20. Icona del comentari de: Edmon a novembre 08, 2019 | 09:44
    Edmon novembre 08, 2019 | 09:44
    un fart de plorar de pena, de nostàlgia, d'emoció!
  21. Icona del comentari de: Katarina a desembre 25, 2019 | 12:59
    Katarina desembre 25, 2019 | 12:59
    Gràcies molt maco, emocionant . M'omple de joia llegir amb menorquí que em recorda les amistats de la meva joventut. Menorca la millor terra del món. Bones festes
  22. Icona del comentari de: Anònim a desembre 25, 2019 | 22:50
    Anònim desembre 25, 2019 | 22:50
    Quina gran frase, que explica tantes coses. El meu pare ens va deixar fa dos dies, i ara mateix el buit és immens...
  23. Icona del comentari de: Anònim a desembre 27, 2019 | 14:21
    Anònim desembre 27, 2019 | 14:21
    Una pura meravella. Però el que ell recita no coincideix exactament amb el text transcrit. Hi ha la possibilitat de tenir el text que ell recita? Més que res perquè hi ha alguns mots que no conec.

Nou comentari

Comparteix