Foto: Chris Wieland
Per fi sóc feliç, car he retornat
pel record a l’única veritat:
la literatura. (Fernando Pessoa)
Poques coses m’han fet més il·lusió que el fet de trobar exalumnes al cap d’una colla d’anys, sovint casats i emmainadats, que et diguin que recorden les classes de batxillerat o de COU perquè els van convertir en lectors, perquè els van fer descobrir la literatura. Quan aquests exalumnes són matemàtics, metges , físics… diria que encara me n’ha fet més. En tinc ben presents alguns casos ben concrets, com el d’una metgessa amb qui, al cap de vint anys ben bons d’haver estat alumna meva, vam coincidir en un casament i la vam fer petar una estona. En un moment determinat em va dir: “Saps que sóc molt lectora de novel·la gràcies a la lectura que ens vas fer fer de La mort a Venècia?” “Ah, sí?”, li vaig respondre, “I com és això?”. “Res, que em vas fer agradar tant el llibre que ja no m’he pogut estar de llegir-ne molts més”.
I com aquest, en podria explicar mitja dotzena de casos més amb llibres i autors d’allò més diversos (Joan Salvat-Papasseit, Maria Àngels Anglada, Joseph Conrad, Mercè Rodoreda, William Shakespeare, Miquel Martí i Pol…), però amb un parell de característiques comunes: bones obres literàries i que en primer lloc m’haguessin impactat a mi. Perquè com la majoria de professors que estimem i hem procurat fer estimar la literatura, no tenim pas secrets ni varetes màgiques, senzillament hem procurat fer arribar als alumnes allò que ens apassionava a nosaltres, allò que quan en parlàvem se’ns notava d’una hora lluny que en dèiem el que en dèiem amb coneixement de causa i, sobretot, amb passió. No parlàvem d’aquell autor o d’aquella obra perquè tocava, que de vegades també ho havíem de fer, és clar, quan les lectures eren dictades pel departament o per la universitat, sinó perquè crèiem que era una bona obra literària que encara ens podia dir moltes coses per anys que fes que havia estat escrita.
I com les treballàvem, aquestes obres? Doncs, sense fer res de l’altre món, simplement llegint-les a fons, discutint-les a classe (alguna vegada fora de classe també, tot sigui dit) i intentant trobar-hi allò que tenen d’actualitat, sigui personal o sigui col·lectiva. Sempre intentàvem fer-ne una lectura literària i vivencial alhora. Això volia dir llegir la mateixa obra tot el grup classe, perquè ens permetés compartir-la i treballar-la conjuntament. La lectura era pausada i es feia sempre a casa (excepció feta de la poesia, que es recomanava de llegir-la a casa, però es tornava a llegir sempre a l’aula), per parts normalment i sempre complementada per fragments crítics que ens n’il·luminessin algun aspecte concret, que la situessin en un corrent o en una època… I sempre se’n parlava molt, es discutia a classes des de tots els punts de vista possibles. Perquè la lectura compartida és d’allò més enriquidora, ja que seixanta ulls i trenta ments hi veuen molt més que dos i una, per molt que siguin del professor. No cal dir que, sempre que es podia, la lectura es complementava amb alguna de les conseqüències que se n’haguessin derivat: de vegades, era una pel·lícula o una representació teatral; de vegades, eren alguns fragments d’altres autors que n’haguessin estat clarament influenciats o que n’haguessin fet un panegíric o una paròdia. I no cal dir que el complement màxim era poder comentar l’obra amb l’autor un cop ben assimilada, ben treballada. Poques vegades ho podíem fer, la veritat, però quan va ser possible va tenir un impacte extraordinari. Les visites de Pere Calders, de Miquel Martí i Pol o de Maria Àngels Anglada me les han recordades sovint al llarg d’aquests anys. I val a dir que els autors també les recordaven amb plaer, perquè havien vist la feina que s’havia fet a l’entorn de la seva obra i com havia arribat als lectors joves.
Milers d’hores de classe com aquestes que he esbossat, potser amb una certa nostàlgia, gosaria dir que són les que han fet que Catalunya hagi disposat al llarg d’anys i anys d’un planter d’humanistes en el sentit més ampli del terme: metges poetes, advocats novel·listes, físics filòsofs…. Tots han fet més gran la nostra cultura certament, però sobretot, també ho gosaria dir, ja veieu que avui sóc una mica agosarat, tots han estat més feliços, perquè entre moltes virtuts de la literatura n’hi ha una que no podem oblidar, que és fonamental i que no podem escatimar a les noves generacions: ens ajuda a ser més feliços. Deixarem perdre tot aquest bagatge només per canvis legislatius, per retallades i perquè la societat sembla que s’ha girat d’esquena a les humanitats? No ho hauríem de fer, almenys si no ens volem convertir en un país d’analfabets literaris.
9
1
