Llençar alguna cosa o algú escales avall és despatxar-lo de forma dràstica. Més encara que enviar-lo a pastar fang, o ventar-li la porta als nassos. Per acomiadar algú amb aquesta impetuositat cal tenir raons de pes al darrere, o haver arrabassat fa molt de temps els límits de la paciència. De tot això en parla Cinta Arasa a la seva segona novel·la, Escales Avall (Columna, 2021), una història a tres veus sobre tres generacions de dones que lluiten per trobar el seu lloc al món. Però què tenen en comú la Maria Cinta, que va viure la seva infància als anys trenta, amb la Laia, de la generació dels vuitanta? Més del que es podria imaginar d’entrada, perquè entre l’àvia, la mare i la filla hi ha un nexe que va molt més enllà del vincle sanguini: totes fugen i cerquen respostes. Així ho explica l’autora, Cinta Arasa, en aquesta entrevista.
L’expressió ‘escales avall’ es repeteix molt al llarg del llibre. Volies deixar constància que cal trencar amb tot, començar de zero, fugir?
L’expressió vol dir construir des de zero i en el llibre en parlo des de la perspectiva de tres generacions molt diferents, però que tenen en comú que en algun moment han volgut prémer el botó de reiniciar. És a dir que, com a mínim, s’han qüestionat si tot allò que estan fent és coherent amb les seves expectatives vitals. Per a mi és més interessant com les tres dones, la Maria Cinta, la Montse i la Laia, fan balanç de la seva vida des d’òptiques diferents, que no tant com acabaran, per això vaig voler deixar un final obert.
Tot llibre té un origen, un tema que preocupi o una hipòtesi que es vol demostrar. D’on sorgeix la idea d’Escales avall?
La primera idea em va venir tornant a casa en autobús, una amiga m’havia dit una frase i automàticament vaig vincular-la amb un prototip de personatge que em costa: el que té uns valors i principis inamovibles, però que no els té en compte a l’hora de fer la seva vida. A partir d’aquí se’m va acudir un relat curt amb la Montse com a protagonista d’aquest autoengany. A poc a poc vaig anar pensant que estaria bé que la mare i la filla també parlessin i, per tant, que ja no fos un relat curt, sinó una novel·la.
La protagonista és la Montse, doncs? O ja no hi ha un personatge principal?
No hi ha una protagonista clara. És cert que tot va començar amb la Montse, que és aquella persona típica de la generació de les nostres mares, que eren molt d’esquerres, molt feministes, molt travessades per la política, però que al cap dels anys es va veient que la idea que s’han fet d’elles mateixes no s’ajusta a la realitat.
El tema central, doncs, és l’autoengany?
La meva idea era parlar de les identitats, contraposant la individual amb la col·lectiva, condicionada per la política, la història, la societat… Volia fer-ho des del punt de vista de dones, però que també pogués ser llegit per homes. Al cap i a la fi, fa molts anys que llegim històries explicades per homes, ja va sent hora que en llegim explicades per dones.
Algunes característiques dels personatges fan pensar que podria ser un llibre autobiogràfic.
No és autobiogràfic, però sí que és cert que m’he inspirat en coses que m’han explicat familiars, però que no els han passat a ells.
Les tres generacions de dones que protagonitzen el llibre comparteixen la insatisfacció amb la vida que porten.
Potser el nexe entre elles té més a veure amb la sinceritat amb un mateix i amb qui vols ser. La generació de la Laia clama aquesta reflexió: sigues conscient de la raó per la qual fas les coses. Ho fas perquè la societat t’ho imposa o perquè tu ho vols? Saben estar soles? Prendre decisions genuïnes? Per a mi aquest és el vincle entre les tres històries, la necessitat de qüestionar-se si el que fan o han fet és coherent amb el que en realitat volien fer.
La visió que tenen entre elles de les seves respectives vides sembla molt allunyada de la realitat. Falta de comunicació?
Per una banda, el format del llibre ja dona peu a pensar que en realitat no es coneixen tant entre elles. La pena dels monòlegs interiors és que no hi tenen veu altres versions, però em permetia aprofundir psicològicament en cadascuna d’elles. D’altra banda, a la generació de la Maria Cinta no se li permetia ser sincera amb els seus sentiments. Si estaves casada i tenies fills, ja estaves bé. Tinc la sensació que no ens preguntem si aquesta generació, la de les nostres àvies, ha sigut feliç. La nostra, en canvi, no ha patit grans traumes i ens hem dedicat molt a l’autocontemplació.
Com volies retratar la relació mare-filla?
Volia dibuixar relacions sense gaire comunicació i basades en les individualitats. M’interessava mirar des de fora, sense aprofundir en la relació per trobar el joc de miralls que s’estableix entre elles. La Laia ofereix a la seva mare el que creu que ella volia. Totes s’han construït una identitat i l’han comprat.
Les dones som més lliures sobre el paper que en la pràctica?
Tenint en compte aquestes tres generacions, sí. El contrapunt és la Lia, que és un personatge secundari que busca parella, però que en realitat està bé sola. La situació no ha canviat tant amb els anys, hi ha moltes coses que ens continuen ofegant, malgrat que estem lluny del que van viure les nostres àvies o mares. Per aquella generació casar-se era un alliberament, tot i que també una opressió.
El context polític també ha condicionat les vides d’aquestes dones o la política és només “soroll de fons”?
És una novel·la que intenta explicar l’evolució d’un país durant vuitanta anys i no pots obviar aquesta realitat. Havia de parlar del sacseig polític del país, des de la Guerra Civil fins a l’1 d’octubre.
Has fet una aposta pel parlar ebrenc?
Faig servir l’ebrenc quan té sentit, si no, no hauria tingut versemblança. Alguna vegada això implica utilitzar formes lingüístiques que no són normatives, però no hauria tingut sentit fer-ho d’una altra manera. I sempre ho he fet emparant-me en l’Alcover Moll i un manual de tortosí escrit. La nostra llengua ha viscut tantes vicissituds que tenim por de fer servir variants dialectals. En altres països això no seria un problema. Un dialecte ben transcrit enriqueix la llengua.
Escales avall
© Cinta Arasa Carot, 2021
© Columna Edicions, Llibres i Comunicació, S.A.U.
En aquest enllaç pots comprar Escales avall a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.
