"Contra el món", l'última novel·la de Pere Antoni Pons

Un cataclisme inconcebible fa desaparèixer la serra de Tramuntana de Mallorca. Però el món continua endavant i, malgrat tot, també ho fa la major part de la població de l’illa, que afronta una reconstrucció tan salvatge com quimèrica. Més enllà de si això significarà una desfeta irreversible de Mallorca, tres amics –un pintor, un exdirectiu del sector hoteler i un activista ecologista– veuran com la catàstrofe també porta al límit les seves vides i contradiccions. A Contra el món (Empúries), Pere Antoni Pons ha construït un retrat poderós del nostre temps. Us n’oferim l’inici.

Abans duia una vida que m’agradava i ara duc una vida que no entenc. El mateix et passa a tu, la diferència és que tu les vius igual i jo, en canvi, no he pogut o no puc, per molt que ho in- tenti. És un avantatge tenir, com tens tu, una ambició dirigida i uns objectius definits, que t’ordenen fins i tot enmig del des- ordre més catastròfic, com el que ara vivim tots, i que fan que mai res no et sembli un destorb insalvable o una pèrdua de temps.

Tot és útil, si saps què vols; tot és aprofitable, si saps on vas. M’ho vares dir tu mateix, no sé si te’n recordes, una de les pri- meres vegades que parlàrem, poc després que jo em reinstal·làs a Campanet, en aquesta casa antiga però remodelada a fons, amb dos pisos i una mansarda, amb cinc habitacions i dues llars de foc, massa espai i massa de tot per a un vidu com jo.

(Campanet i jo: és una història que no t’he contat mai amb gaire detall, però és que tampoc té importància. És llarga i em- brollada i, no passis pena, ara tampoc m’hi esplaiaré. Basta dir, per si aquesta carta l’acaba llegint algú més que tu, que és el poble on vaig néixer fa molt temps, d’on me’n vaig anar fa molt temps i a on he tornat fa poc.)

Quan ens vàrem conèixer tu encara vivies amb na Paula i amb els fills i feies pintura abstracta. Jo, d’art, no en sé gaire cosa, t’ho he dit sempre, i el poc que en sé ho vaig aprendre acompanyant la meva difunta dona a veure museus, però sobre- tot ho he après parlant amb tu, tot i que siguis tan poc donat a parlar del que fas. Ara em ve al cap això que dius tan sovint: que els artistes que parlen molt fan poca feina i els que fan poca feina solen fer-la malament, per tant res de xerrameca. Ara pens que des que ens hem conegut, des que som amics, vull dir, en realitat hem parlat menys d’art que de l’amor i de la mort. Hem parlat, més ben dit, de les dones que has estimat, i que potser encara estimes, i de la meva dona morta, amb qui ja no record com ens estimàvem, o si ens estimàvem o no.

Perdona’m els excursos sentimentals, però és que estic confós i espantat i la confusió i la por fan que m’estovi. Tenc l’USB aquí al costat i el mir i em tremolen les mans. I si ara em sent així, no vull ni pensar com em sentiré quan es faci públic el que conté. Encara que sí que ho sé, com em sentiré, què em pot passar, i per això escric aquesta carta. Però, de moment, deixa’m que t’escrigui de coses més felices.

Record la primera vegada que vaig veure na Paula i els teus fills, que devien tenir entre dos i cinc anys, aleshores. Com jugaven i cantaven. Els nins grans es perseguien entre els arbres fruiters del corral de ca vostra mentre na Paula, amb la petita damunt la falda, cantava una cançó i feia carusses a l’ombra d’un para-sol. Jo era a la meva terrassa i quan ella va mirar en la meva direcció vaig salu- dar-la. Sense amollar-li les mans a la nina, em va retornar la saluta- ció. Amb un crit, li vaig fer saber que era el nou veïnat i ens vàrem dir els noms des de la distància. Em varen encantar, t’ho reconec, el seu cos atlètic, i la cara angulosa i la pell morena. I quan reia ho feia amb tota la cara. Em va semblar, i tu m’ho confirmares des- prés, una dona segura d’ella mateixa, satisfeta amb el seu món.

No vàrem tenir gaire temps per conèixer-nos perquè feia poc més d’un any que érem veïnats quan ella se’n va anar. Què t’he de dir? Tu la deus tenir gravada amb foc, la data. Aquella catàstrofe privada per a tu va ser com un preludi exclusiu de la catàstrofe que ens afectaria a tots poc després.