Contra la lectura

“Et van dir que els lectors són bones persones. Et van dir que els llibres et farien estimar la vida. I tu no pots evitar llegir, però potser has conegut grans lectors que eren males persones i potser la teva vida et sembla avorrida si la compares amb les teves novel·les preferides”. Contra la lectura, de Mikita Brottman, és un assaig a favor dels qui, malgrat tot, no poden evitar llegir. I en contra dels pedants que fan veure que estimen els llibres. Us en deixem tastar catorze reflexions.

Foto: Amanda Tipton

1. La lectura en si mateixa no és necessàriament una activitat virtuosa; què es llegeix i com es llegeix marquen la diferència. Qui diu que els lectors prolífics són necessàriament persones amb consciència cívica? Hitler va ser un gran lector i Unabomber, també.

2. La insistència que els llibres ens fan millors ha convertit la idea de la lectura en positiva en si mateixa, juntament amb reciclar, meditar i reduir el consum d’hidrats de carboni.

3. Llegim per molts motius, i no tots són obvis ni fàcils de distingir. Llegim per obtenir plaer i coneixement, però també per costum, per obligació, per necessitat, per peresa i –potser més sovint del que creiem– sense cap motiu.

4. La importància de la lectura està molt sobrevalorada, i al que hauríem de prestar atenció no és a la mort de la lectura sinó a la mort del criteri. És relativament fàcil adquirir l’hàbit de la lectura; és molt més difícil arribar a ser un lector exigent i amb criteri.

5. Si penseu que els savis sempre han donat suport a la lectura, us equivoqueu. Sòcrates afirmava que els llibres són un obstacle per al vertader aprenentatge. Segons Sòcrates, els llibres només poden refrescar la memòria a les persones sobre coses que ja saben, i el coneixement veritable s’adquireix a través de l’experiència i no de la lletra morta.

6. En els últims vint anys hem passat d’una por a la lectura profundament arrelada a promocionar-la com si es tractés d’una panacea universal. Els qui promouen les campanyes a favor de la lectura haurien de defensar-la sense lligar-la al que la majoria considera els objectius més importants de la vida –guanyar diners, ser atractiu i popular, tenir bona salut i una família feliç–, perquè cap d’aquests objectius ens exigeix llegir, almenys no d’una manera reflexiva i seriosa. Puc atrevir-me a suggerir que el contrari podria ser cert: que, deixant de banda l’alfabetització bàsica, com més temps dediquem a la lectura, menys probable és que assolim cap d’aquestes fites.

7. I si la lectura no ens fes sentir millor? I si fos més probable que la lectura ens induís a la depressió més que no pas a l’alleujament?

8. Els llibres m’han ofert un plaer més consistent i pur que gairebé cap altra cosa a la vida. Simplement vull suggerir que no hi ha res de digne ni de respectable de manera intrínseca en l’acte de llegir en si mateix. Simplement em pregunto si en realitat llegir podria no ser tot el que s’anuncia que és.

9. Si us heu passat la vida llegint, us podeu fer aquestes preguntes: Us ha fet ser els primers de la classe? Us ha fet feliços? Us ha fet “millors persones”? Us ha dut a “llocs meravellosos”? Us ha dut enlloc?

10. Us recomano que llegiu reflexivament, amb cura i amb criteri. No us deixeu guiar pels vostres prejudicis. No llegiu llibres només perquè sentiu que els heu de llegir, perquè poden ser “bons per a tu”. Llegiu només perquè no podeu evitar-ho.

11. Com un geni que surt d’una llàntia encantada, els llibres poden canviar-te la vida, però has d’anar en compte amb el que desitges. Un cop hàgiu canviat no podreu tornar enrere, i això sovint es tradueix en el fet que no podreu evitar sentir que l’experiència de la vida real us resulta cada cop més decebedora.

12. No sempre és agradable reflexionar sobre temes que són importants. A pesar que un llibre ben escrit pot resultar-nos satisfactori gràcies a la seva estructura i estil d’expressió, tinc la impressió que certs temes haurien de ser de tot menys “divertits”. La tragèdia no ho hauria de ser, ni tampoc cap llibre sobre l’Holocaust. Nietzche i Shopenhauer no són exactament lectures divertides, com tampoc ho són molts dels grans novel·listes russos. Però aquests llibres, i altres de semblants, ens poden empènyer a pensar en algunes de les qüestions més importants i profundes –el mal, la consciència, la crueltat–, les quals haurien de conduir a la classe d’il·luminació que alliçona (i fins i tot deprimeix) més que no pas a proporcionar plaer. La lectura d’aquests llibres ens ajuda a entendre el paper que juguen aquestes qüestions en l’existència humana, i aquesta comprensió pot, amb el temps, conduir a alguna mena de satisfacció. Però aquests llibres no proporcionen una gratificació immediata ni una satisfacció de què puguem presumir en un eslògan, xapa o adhesiu. El més probable és que ens provoquin un sentiment de desil·lusió, almenys a curt termini.

13. La literatura m’ha ofert grans satisfaccions, i hi ha llibres als quals he tornat un cop i un altre. Però m’adono que aquells que més han significat per a mi al llarg de la vida han estat els que en una primera lectura em van resultar molt pertorbadors o dolorosos. […] Una de les coses que pot fer la literatura és mostrar els racons amagats de la vida, els moments de sofriment secret. Aquesta és la capacitat única de la literatura d’entre la resta de formes artístiques: pot retirar el vel de la il·lusió durant un sol instant i ens permet entreveure la desgràcia comuna i humana de la vida dels altres i, al mateix temps, il·luminar la nostra pròpia desgràcia real o potencial.

14. Hi ha tota mena de llibres i de lectors, però crec que al final l’únic que només pot fer la ficció literària és colpejar-nos d’una manera que no és ni segura ni divertida ni espectacular. En el seu nivell més profund, la literatura funciona com el martell imaginat per Txèkhov en el conte Groselles, que contínuament recorda amb els seus cops a tots els qui estan feliços i contents que existeix gent desgraciada, i que per molt feliços que estiguin tard o d’hora la vida els ensenyarà les urpes, els passarà una desgràcia –malaltia, pobresa, mort– i ningú els veurà ni els escoltarà, de la mateixa manera que ells no veuen ni escolten ara als altres. […] La literatura, com la psicoanàlisi, posseeix la capacitat de transformar-nos d’una manera lenta, dolorosa i irreversible.