I què en fem, d’aquesta vergonya?

“Ningú no s’atreveix a dir que es va mentir, aquesta és l’esca del pecat. Ningú no s’atreveix a dir que es va mentir de la pitjor manera possible, sabent que les conseqüències podien ser tan greus com les que traven tot el país. […] Continuen manant els mateixos que van liderar els millors moments del Procés fins a convertir-los en una paròdia”.

La Marina i en Carles són dos professors de secundària que van creure en el Procés. Com la majoria de lectors potencials de la nova novel·la de Francesc Serés. Hi van creure i ara no saben què fer amb tanta vergonya. “Aquesta és la part que no els deixa viure a cap dels dos: si han treballat tant per la paraula, per dir sempre la veritat, si han estat conseqüents tota la seva vida, com és possible que s’hagin deixat enredar fins al punt de formar part, ells també, de la mentida?”.

Serés ha tingut el coratge de mirar a la cara el desencís individual i social, la frustració descomunal de diverses generacions, per fer-ne una novel·la. Ens presenta uns personatges encallats en l’anàlisi del desengany, potser perquè encara és aviat per girar full, potser perquè necessiten expiar el pecat d’haver dipositat massa il·lusió i massa confiança en uns polítics que no s’ho mereixien.

“Ara com ara no saben on van. No saben si el fet que abans pensessin on anaven i que tot hagi quedat en no res és un fet positiu o negatiu. Si abans pensaven que sabien més o menys quin era el mapa i han acabat en un forat negre que s’ho empassa tot, ara que són conscients de la incertesa que els envolta potser tenen més clar que mai no hi ha hagut cap mena de mapa”.

La mentida més bonica (Proa, 2022) és una novel·la sense gaire rumb, que no ens acaba portant enlloc però que ens obliga a aturar-nos per mirar d’esbrinar on som. I que ens fa passar comptes amb nosaltres mateixos, que a vegades ens deixem arrossegar per una fe estúpida. La Marina no para de preguntar-se com va poder ser tan tonta, i parla d’un desencantament polític però podria referir-se també a una decepció amorosa. Costa de creure des del cor del forat negre que mai ens puguem tornar a enamorar, però qui sap si el futur ens té preparat algun amor més de veritat.