Il·lustració: Glòria Vives Xiol
“Potser el primer que hauríem d’aprendre sobre el sexe és a desaprendre. Desaprendre el desig que ens han ensenyat que hem de sentir, desaprendre la vergonya. Oblidar els cossos que ens han d’agradar obligatòriament.” A Follem? (Bridge) l’escriptora Bel Olid (1977), acompanyada de les il·lustracions de Glòria Vives Xiol, espolsa ben lluny els tabús per convidar-nos a escoltar, explorar i compartir el plaer més ric i lliure. En tastem un fragment.
Foto: Catorze
Corre, corre’t!
En general, els verbs que impliquen gaudi fan de mal conjugar en imperatiu. Pots obligar algú a fer una activitat, però no a passar-s’ho bé mentre la fa. En canvi, com hem vist, sembla que l’objectiu de les relacions sexuals sigui tenir un orgasme (o, com a mínim, que l’home cis en tingui un). Així, una relació sexual en què l’home cis no orgasmi es considera «fallida». De nou, les idees preconcebudes limiten les possibilitats de plaer.
La pressió per orgasmar no és exclusiva dels homes cis. De fet, tot i la bretxa orgàsmica i el mal coneixement general del funcionament dels cossos amb vulva, el mite de l’orgasme simultani de la parella heterosexual està prou estès. «Frígida» o «mal follada» són insults habituals a les dones, que sovint fins i tot es fan servir junts, com si no sentir plaer sexual fos culpa de les dones i la ineptitud sexual de les seves parelles, també. Si recuperem l’estadística de fa unes pàgines, les dones cisheteros no tenen orgasmes en prop del 40% de les seves relacions sexuals. Això no vol dir de cap manera que no sentin plaer. En una societat hipersexualitzada com la nostra, en què tenir orgasmes és símptoma d’èxit, hi ha un nombre important de dones cis que creuen que haurien d’estar tenint orgasmes quan això no passa, i les creences falses amb què creixem sobre la sexualitat no contribueixen que sàpiguen per què, i encara menys a desempallegar-se de la pressió per tenir-ne.
S’ha creat una mitologia de la tita prodigiosa, una mena de vareta màgica que satisfà per si sola les necessitats sexuals de totes les persones implicades en una relació. En l’home cis pot recaure l’expectativa d’erecció, l’obligatorietat d’orgasmar i, fins i tot, la responsabilitat de propiciar un coit tan brutal que faci orgasmar la dona cis sense necessitat de fer res més.
Moltes dones, per por de defraudar el seu company sexual en l’expectativa, fingeixen que tenen orgasmes en aquestes condicions, i reforcen així la idea que això passa més sovint del que passa en realitat. Les dones cisheteros que admeten haver fingit orgasmes algun cop a la seva vida (és a dir, gairebé totes) en donen motius diversos. Els més habituals són per no fer sentir malament el company, o perquè no estan gaudint la relació sexual i volen que s’acabi com més aviat millor (i no creuen que simplement dir «para» sigui una possibilitat). Això darrer és especialment inquietant.
Fingir pot ser una estratègia vàlida en una relació esporàdica en què no tens ganes de donar explicacions i no et sents amb prou força per dir que ja prou. En una relació de parella, però, fingir per sistema indica que no s’està gaudint d’unes pràctiques concretes o de les condicions en què es practiquen, i poden perpetuar la insatisfacció i obrir la porta al ressentiment. Si ell no es preocupa gaire de saber si t’ho passes bé de debò i tu fingeixes orgasmes perquè et deixi tranquil·la, potser teniu alguna conversa important pendent.
L’obligatorietat de l’orgasme es complementa també amb la idea que si en tens un, ja està. És a dir, que si tens la sort de tenir relacions sexuals en què tothom vol tancar la bretxa orgàsmica i hi ha prou comunicació per aconseguir-ho, pot ser que la festa no s’acabi quan l’home cis ha tingut un orgasme, sinó quan tothom n’ha tingut un. Això és avançar, evidentment, però no té en compte que moltes persones que tenen vulva (i algunes que tenen penis) poden tenir diversos orgasmes en espais relativament curts de temps. A més, no cal dir que és perfectament possible gaudir de «sessions» llargues de tres o quatre hores en què es vagin tenint orgasmes. Idealment, una relació sexual s’hauria d’acabar (tret que algú vulgui parar abans pel motiu que sigui) quan les persones que hi participen se senten saciades i satisfetes, tant si han tingut vint-i-cinc orgasmes com si no n’han tingut cap.
Si eliminem l’orgasme com a objectiu final de les relacions sexuals i l’acceptem com a una possibilitat més, podem descobrir que ens interessen sensacions plaentíssimes que no hauríem provat mai buscant dreceres. En definitiva, el plaer és un dret, no una obligació.
Follem?
© Bel Olid, pel text
© Glòria Vives Xiol, per les il·lustracions
© 2019 Bridge, per aquesta edició
1
0
