Foto: Fabrício Marcon
Com que no ens ha fet por estimar tothom,
ara que estem tan sols, hem sofert una mica.
Però el dolor és joiós com un infantament
perquè ens ha deslliurat de ser una cosa estèril.
Tots els que hem estimat
ara passen de llarg i corren pels camins
sense voler-nos veure.
Però encara que sigui amb llàgrimes als ulls,
nosaltres somriurem.
Tornarem a donar les mans i el cor
a cada nou amic que ens ho demani,
sense escoltar la por d’un nou esqueixament
o d’un estar més sols cada vegada.
Perquè a cada racó ens espera el record
d’alguna hora de llum que ens ha alegrat la vida.
Perquè a cada revolt caminarem més buits
i sentirem l’olor de cosa viva
que hem deixat al darrere.
Tornarem a estimar perquè sempre hi guanyem
i hem descobert que viure és el gran goig
i que un petit dolor ens farà adonar
que encara no som morts.
