Va ser més greu el que li va passar al tècnic de la companyia, l’Edy, company de curs d’en Miquel a l’Institut del Teatre, que, en aquesta loteria del final de la primera funció, va anar a parar en un pis de Malasaña. De nit, la persona que l’havia allotjat el va deixar còmodament instal·lat al sofà del menjador i, l’endemà al matí, l’amfitrió se’n va anar treballar mentre el nostre tècnic continuava dormint com un nadó. A quarts de deu del matí, quan l’home es trobava en el seu son més profund, algú va trucar imperiosament a la porta. Era el repartidor de butà, que preguntava si volien alguna bombona; i el nostre tècnic, atabalat pels cops de timbre constants (i la ressaca que portava), va sortir al replà de l’escala vestit tal com dormia: amb calçotets i samarreta. El repartidor de butà, cansat de picar a la porta, ja se n’havia anat i el nostre home se’n va tornar cap casa. Però va tenir la mala fortuna que, en aquest vaivé, la porta del pis es va tancar de cop i ell va quedar fora, sol i desemparat, amb els calçotets i prou, descalç i ple d’esglai en un replà d’una casa desconeguda, sense saber com podia trobar el seu amfitrió, que podia ser que no tornés fins a altes hores de la nit! Després d’unes hores d’espera, que va passar amargament assegut en un graó, va demanar aixopluc a una veïna que li va permetre de telefonar al teatre. Però al teatre no hi havia ningú fins a l’hora de la representació. Van ser unes hores difícils que no crec que mai hagi pogut oblidar. Al final, a mitja tarda, l’amo del pis va arribar i el nostre tècnic va poder entrar a casa i posar-se per fi els pantalons, que, durant aquelles llargues hores, havien estat el seu bé més enyorat.
El Pepe Rubianes i en Miquel Periel compartien habitació a casa de la sogra del Pepe, la Lucila, que els feia un pisto manchego que era l’enveja de tots els altres membres de la companyia. Com que el pis era molt petit, el Pepe i en Miquel dormien en una llitera i el Pepe llegia al seu company els poemes d’amor que escrivia a la seva dona absent. Eren poemes de tall lorquià, molt abrandats, i una d’aquelles nits poètiques, mentre llegia en veu alta, li va caure del cel una gran gota d’aigua salada que es va escampar pel paper i en va difuminar les lletres: era una llàgrima d’en Miquel, que escoltava emocionat, abocat a la seva llitera.
Foto: David Ruano
Memòries trobades en una furgoneta
Joan Lluís Bozzo
Empúries, 2015