Dagoll Dagom i els matalassos

Precisament aquella nit, la noia va presentar-se al seu pis d’Oporto disposada a fer servir el catre amb un xicot la mar de trempat

Arxivat a: Biblioteca
Us oferim un fragment del llibre «Memòries trobades en una furgoneta», de Joan Lluís Bozzo, editat per Empúries. Amb Anna Rosa Cisquella, Josep Parramon, Rosa Novell, Pepe Rubianes i altres artistes convidats.

Foto: Empúries


Les anècdotes il·lustratives de la precarietat laboral en què vivíem els joves que practicàvem l’anomenat «teatre independent» durant els anys de la transició política són interminables. Ara penso en el dia que l’Anna Rosa Cisquella, al final de la funció d’estrena de l’espectacle a la Sala Cadarso de Madrid, va sortir a demanar al públic si algú podia allotjar a casa seva els membres de la companyia que no tenien cap conegut a la capital i les despeses d’allotjament dels quals eren massa grans per a la migrada economia de la companyia. Va preguntar si hi havia algun voluntari i va afegir que qui tingués lliure una habitació que passés pels camerinos. El més curiós és que s’hi va presentar força gent oferint casa seva i que aquella mateixa nit es va allotjar a tothom, i no per un cap de setmana, sinó per una temporada que va durar més de tres mesos! 
 

L’Anna Rosa Cisquella i el Josep Parramon van anar a parar a la barriada obrera d’Oporto, a casa d’una militant d’un grupuscle maoista que els va cedir uns matalassos que tenia a la sala d’estar perquè hi dormissin al llarg de la temporada madrilenya. L’única condició que la generosa amfitriona va imposar va ser que el seu llit particular, encara que ella passés setmanes fora de casa, no fos mai profanat. La condició es va complir amb tota rectitud, fins que un bon cap de setmana l’actriu Rosa Novell es va presentar a Madrid i va anar a visitar els amics de Dagoll Dagom. L’Anna Rosa i el Parramon, en vista que la propietària del pis on estaven allotjats no hi era mai, van invitar la Novell a dormir a l’habitació de l’amfitriona maoista, amb tan mala fortuna que, precisament aquella nit, la noia va presentar-se al seu pis d’Oporto disposada a fer servir el catre amb un xicot la mar de trempat. El fet de trobar-se la que en un futur havia de ser una de les primeres actrius del teatre català dormint al seu llit no li va agradar gens ni mica i els dos membres de Dagoll Dagom van estar a punt de ser expulsats del pis, ja que havien trencat ignominiosament les regles. Al final la qüestió es va resoldre i l’amistat va prevaler per damunt de tot. La Novell va anar a compartir els matalassos de la sala d’estar amb el Parramon i la Cisquella i tot plegat va quedar en un incident sense importància. 
 
Va ser més greu el que li va passar al tècnic de la companyia, l’Edy, company de curs d’en Miquel a l’Institut del Teatre, que, en aquesta loteria del final de la primera funció, va anar a parar en un pis de Malasaña. De nit, la persona que l’havia allotjat el va deixar còmodament instal·lat al sofà del menjador i, l’endemà al matí, l’amfitrió se’n va anar treballar mentre el nostre tècnic continuava dormint com un nadó. A quarts de deu del matí, quan l’home es trobava en el seu son més profund, algú va trucar imperiosament a la porta. Era el repartidor de butà, que preguntava si volien alguna bombona; i el nostre tècnic, atabalat pels cops de timbre constants (i la ressaca que portava), va sortir al replà de l’escala vestit tal com dormia: amb calçotets i samarreta. El repartidor de butà, cansat de picar a la porta, ja se n’havia anat i el nostre home se’n va tornar cap casa. Però va tenir la mala fortuna que, en aquest vaivé, la porta del pis es va tancar de cop i ell va quedar fora, sol i desemparat, amb els calçotets i prou, descalç i ple d’esglai en un replà d’una casa desconeguda, sense saber com podia trobar el seu amfitrió, que podia ser que no tornés fins a altes hores de la nit! Després d’unes hores d’espera, que va passar amargament assegut en un graó, va demanar aixopluc a una veïna que li va permetre de telefonar al teatre. Però al teatre no hi havia ningú fins a l’hora de la representació. Van ser unes hores difícils que no crec que mai hagi pogut oblidar. Al final, a mitja tarda, l’amo del pis va arribar i el nostre tècnic va poder entrar a casa i posar-se per fi els pantalons, que, durant aquelles llargues hores, havien estat el seu bé més enyorat. 
 
El Pepe Rubianes i en Miquel Periel compartien habitació a casa de la sogra del Pepe, la Lucila, que els feia un pisto manchego que era l’enveja de tots els altres membres de la companyia. Com que el pis era molt petit, el Pepe i en Miquel dormien en una llitera i el Pepe llegia al seu company els poemes d’amor que escrivia a la seva dona absent. Eren poemes de tall lorquià, molt abrandats, i una d’aquelles nits poètiques, mentre llegia en veu alta, li va caure del cel una gran gota d’aigua salada que es va escampar pel paper i en va difuminar les lletres: era una llàgrima d’en Miquel, que escoltava emocionat, abocat a la seva llitera. 
 

Foto: David Ruano


 

 




Memòries trobades en una furgoneta
Joan Lluís Bozzo
Empúries, 2015

 

Nou comentari

Joia
I per fi, el que em fa feliç, / ho tinc i vaig mar endins
Més entrades...
Foto: NeONBRAND
Vine a veure el pessebre
El Monestir de Pedralbes convida a gaudir els diorames de l'Associació de Pessebristes de Barcelona
Més entrades...