Els darrers dies de la Catalunya republicana

El 26 de gener de 1939, ara fa 77 anys, les tropes franquistes van ocupar la ciutat de Barcelona. Ho recordem amb un fragment de l’obra «Els darrers dies de la Catalunya republicana», d’Antoni Rovira i Virgili.

Una família arribant a Prats de Molló. Foto: Roger Violet/L’Ilustration

Mentre la meva muller i jo ens en tornem a peu cap a Horta, comença un altre fortíssim bombardeig, que ens agafa al passeig de Sant Joan, cantonada al carrer de València. Allí mateix hi ha un refugi, encara a mig fer, com quasi tots els de Barcelona; però no hi entrem. Em desplau l’entrada dins aquells soterranis foscos on la gent esfereïda s’empeny i s’agombola. Prefereixo entrar a l’escala d’una casa del xamfrà que tenim al davant. És la mateixa casa on jo havia habitat amb la meva família des del començ de la guerra fins fa deu mesos; ens hi havíem traslladat perquè amb la reducció i la inseguretat de les comunicacions ens era molt incòmode l’anar i venir d’Horta, i vam deixar-la perquè es trobà situada en una de les zones més castigades pels bombardeigs aeris, zona que la gent anomenava ‘el barri de la mort’. Diverses vegades van caure bombes a pocs metres de distància d’aquella casa, i per dues vegades els vidres de les finestres van saltar a bocins.

Tornant cap a Horta parlo amb alguns amics i coneguts, i veig que s’estén ràpidament la impressió que som a les acaballes. M’adono de la tèrbola satisfacció dels franquistes més o menys disfressats, que em miren amb ulls dolents, i trobo compensada llur actitud pels qui em donen les millors proves d’amistat sincera. Agraeixo sobretot el gest d’un amic catalanista, el qual no he vist temps ha, i ara m’ha fet oferir el seu domicili per al cas que em convingués d’estar amagat.

Heu-vos aquí unes persones d’estament modest —un revisor d’autoòmnibus, uns funcionaris de la Generalitat, un caixista— que han vingut a estrènyer-me la mà. I amb quina emoció ho han fet! A la mà meva han quedat marcades unes empremtes que mai no s’esborraran. Els ulls d’aquests amics diuen allò que no gosen a dir els llavis.

—Aneu-vos-en! No us deixeu agafar!

La meva filla em conta que una companya seva de l’Escola de Bibliotecàries li ha preguntat:

—Que encara no és fora el teu pare? No deu pensar pas quedar-se!

Aquella noia, que jo no conec, tenia, en dir això, els ulls plens de llàgrimes.

Avui he vist a Barcelona la infinita tristesa dels uns, la sorda alegria dels altres. Allò que no hi he vist —ni avui, ni cap dia— és l’esfereïment del pànic o el contagi de la desmoralització. Els catalans dignes tenen l’ànima esqueixada, sagnant. Podrien repetir aquella frase de Taine, l’any 1870: ‘Hi ha dies que la meva ànima és tota una llaga’. Saben que els espera el sofriment, la pobresa, la presó o l’exili, potser la mort. El cor se’ls estreny: a estones la vista se’ls enfosqueix. Però no renuncien a l’ideal, ni es penedeixen de tenir-lo; no tremolen, ni senten les basques de la por.

«Els darrers dies de la Catalunya republicana. Memòries sobre l’èxode català». Barcelona: Curial, 1976.