David Castillo: «Un país és la seva llengua i la seva literatura»

L'escriptor se sent compromès des de sempre a donar a conèixer noves veus

Arxivat a: Literatura, Biblioteca

David Castillo és un home difícil d’encasellar. Inquiet de mena, ha cultivat la literatura en totes les seves expressions: assaig, novel·la, poesia i, malgrat que sigui aquesta darrera la que més es respira dins la seva personalitat, seria difícil fer-se’n una idea sense tenir en compte tots els Castillos que hi ha dins d’en Castillo. El periodista, l’activista, el sindicalista, el melòman o l’home que viu els carrers i la ciutat de manera intensa.

L’any 2016 va ser un bon exemple d’aquesta vocació diversa. Va publicar Barcelona Poesia Contracultura, una antologia de divuit poetes desapareguts prematurament que explora els punts de confluència de divuit autors dels setanta i els vuitanta, la biografia actualitzada de Bob Dylan amb motiu del Premi Nobel atorgat al cantant de Minessota i una antologia de poemes de joventut, El túnel del tiempo, que recull poemes escrits entre 1976 i 1984 i que va obtenir el premi Escriduende de la passada Feria del Libro de Madrid.

A més, com a culminació d’un any carregat de feina, va rebre el premi Cartago, a la ciutat de Tunis, en reconeixement de la seva trajectòria, del seu activisme cultural i de la seva voluntat de teixir ponts entre llengües.
Quedo amb ell en un bar de Gràcia per xerrar de tot això. Duc algunes preguntes preparades però, coneixent-lo, sé que el més intel·ligent és engegar la gravadora i conversar-hi sense guions preestablerts. I a veure què.
 

Foto: Ferran Sendra


David, tinc la sensació que el 2016 va acabar sent un compendi de tot allò que ets.  
 
Va ser un any de molta activitat i ara noto una sobrecàrrega, perquè a més, paral·lelament a tots aquests projectes, he estat escrivint una novel·la de cinc-centes pàgines. Tot va començar a Itàlia, amb la traducció del Barcelona no existeix, que va tenir una molt bona acollida. Després va morir un amic meu, en Giovanni Nadiani, que m’havia traduït la poesia… Tornar a Tunísia, amb els llibres que havia publicat en àrab, va ser com una resituació, i el fet d’anar recopilant aquests divuit poetes, i que de cop i volta un editor de Madrid que no sabia res d’aquesta moguda em demanés els meus propis poemes de l’època, va ser com una cosa de bruixes. Sempre m’he passat molt de temps entre xamans, bruixes i quiromàntics. Tot em sembla una coincidència, com un somni. Ara només tinc ganes d’asseure’m en una cantonada i llegir còmics. O escoltar en Bob Dylan durant hores.
 
Saps que quan li van donar el Nobel, vas ser la primera persona en qui vaig pensar? Potser perquè va ser el primer que ens va unir, a banda de la poesia. Acabes de publicar una revisió de la biografia que en vas escriure, precisament. Amb aquest premi a Dylan va passar una cosa que jo no m’esperava, potser per innocència: l’esclat de les elits, fins i tot en un àmbit molt local, queixant-se i fent distincions entre alta i baixa literatura. Com vas viure, tu, aquest Nobel?
 
Pensa que quan nosaltres vam descobrir Dylan d’adolescents, no l’escoltava gairebé ningú, malgrat la influència que va tenir en la música que es feia aquí, en la Nova Cançó i el Grup de Folk, per exemple. El Just like a Woman podria ser perfectament el Quasi una dona, d’en Serrat, El vent d’en Raimon podria ser el Blowin’ in the Wind… En aquell moment, en realitat, era una música elitista.

Tot va venir perquè el meu entrenador de futbol es va comprar un equip d’alta fidelitat i va liquidar els seus discs de quan tenia un tocadiscos de maleta. I vam veure que aquell tio que tant idolatràvem tenia molts discos de Dylan, molts d’ells d’importació. I a força d’insistir i després d’escoltar el Self Portrait vam anar-hi entrant. Va ser l’any del Blood on the Tracks, l’any 75, el de la mort del Caudillo. I a l’any 76, el Desire es va sentir a totes les discoteques.
 
Posaven el Desire a les discoteques? Que fort. I quina cançó posaven?
 
Hurricane. Hurricane anava a tot drap. I ara surt tot de gent mediocre o surt en Vargas Llosa posant-se les mans al cap perquè li han donat el Nobel. Tot i que en Pere Gimferrer també va dir que seria com qüestionar que li haguessin donat el Nobel a Arnaut Daniel, el gran trobador medieval.
Certament, quan li van donar el Premi d’Honor de les lletres catalanes a Raimon, la gent no va protestar, perquè sabem que Raimon és claríssim. Amb en Dylan passa exactament el mateix. Si li haguessin donat a en Cohen potser hi hauria hagut més unanimitat, perquè ha publicat dues novel·les, vuit llibres de poemes…
 
T’ho preguntava també per posar-ho en relació amb aquests divuit poetes que recolliu en Marc Valls i tu a Barcelona Poesia Contracultura. Aquesta poesia viva, que era al carrer. L’etern debat entre què és poesia i què no ho és i la relació del poeta amb el seu context. Em va semblar molt interessant, potser més i tot que els mateixos poemes, saber qui eren aquests poetes que van morir de manera prematura, què estaven fent i com era la Barcelona de l’època. I realment, no sé si a causa de l’opressió va sorgir aquest esclat de gent que tenia una vida molt poètica, en tots els sentits.
 
Sí, però la majoria no anaven de poetes. En Xavier Sabater o en Roberto Bolaño sí, però per exemple en Leo (Segura) o en Pere (Marcilla), que eren tios molt brillants, anaven d’altres coses. Pensa que l’opressió ens la passàvem pel forro dels collons, perquè anàvem a mort. Molts d’ells eren anarquistes i si trobaves una pistola, disparaves. La gent atracava bancs. Els llibres i les publicacions de molta d’aquesta gent és en revistes, en coses introbables que jo guardava i que si no les publicava no ho publicaria ningú. Un dia vaig pensar que ho havia de fer abans que m’agafés un infart i tots els meus llibres anessin a parar als Encants.

El que passava aleshores era molt diferent del que passa ara. Ara hi un bon caldo de cultiu i per exemple la teva generació –que va des de l’Escoffet, en Pedrals, la Núria Martínez-Vernis, tu mateixa i els que aneu sortint– teniu un circuit de recitals i sou visibles.
 
Has sentit el desig que tots nosaltres coneguem aquest llegat, la Barcelona contracultural de qui ens va precedir i en certa manera va construir tot això?
 
No, no tinc aquesta vocació. La primera vegada que vaig veure el llibre va ser a la llibreria Calders: n’hi havia dos exemplars, i era plena de poetes joves. Quan vaig acabar de presentar-lo els dos exemplars seguien allà, i és un llibre que val dinou euros, vull dir que no és car. Jo el que volia, sobretot, era treure’m de sobre la responsabilitat que tot allò no es perdés. Tu abans, quan anaves a un centre anarquista, el primer que et trobaves era la llibreria. I l’altre dia vaig anar a una casa okupa i tenien els llibres a la intempèrie. I vas a casa d’aquests joves i realment, les seves biblioteques són mínimes, no hi ha aquell neguit de trobar-nos, d’intentar robar llibres… L’ambient era més semblant al simbolista, a Baudelaire, a Rimbaud a Villiers, que tot aquest ambient tan civilitzat. A vegades porto situacions al límit i espero que algú m’aixequi la mà. I no. La pedagogia activa ha estat una trituradora. Hem eliminat la capacitat de resposta que teníem abans. Hi ha hagut un canvi de paradigma absolut. Què m’agrada més? El que hi havia abans o el que hi ha ara? Doncs el que hi ha ara, que puguem estar aquí conversant, que l’ajuntament publiqui aquest llibre, la civilització, aquest ambient cultural, esclar.

Jo penso que també cal mirar enrere, a vegades. Que estem en una Europa, en una Barcelona, en un món, en què sembla que no haguem après algunes de les coses que havíem d’aprendre. Que, efectivament, hem perdut aquesta capacitat de resposta i que llibres com Barcelona Poesia Contracultura són necessaris per dir “Ei, que abans de vosaltres hi havia això”. I els primers no, però alguns d’ells els vau conèixer i els teniu molt presents, en Jordi Pope, en Sebastià Roure, en Genís (Cano), per exemple.
 
Sí, i a més en Genís era algú que estava intel·lectualment ben posicionat. Va ser vicedegà de la facultat de Belles Arts i malgrat tot això, seguia tenint aquesta faceta contestatària, revolucionària, vull dir que no es va adoctrinar, o aquesta és la sensació que a mi em transmet sense haver-lo conegut.
 
Sí, és una molt bona percepció. En aquella època tots érem anarquistes, potser un es podia definir com a llibertari, un altre com a situacionista… Bàsicament en el llibre hi ha una història d’interseccions. Algú ha dit “aquests tios no es coneixien” i sí que ens coneixíem, perquè l’ambient era petit. La primera intersecció és la poesia, que és el que marca el llibre, una altra és la pintura, una altra és la música. La quarta intersecció és l’anarquia i la cinquena l’heroïna, almenys en un sector. La gent està molt ansiosa per experimentar i això topa amb l’heroïna. Hi havia determinats ambients en què si no et punxaves eres un imbècil o un cagat. Jo em vaig lliurar d’aquesta merda perquè estava molt prim, la meva mare em va inflar a injeccions perquè m’engreixés i quan va arribar tot això jo tenia pànic a les agulles.
 
Mira, per aquí et vas salvar. Saps què? Tinc la sensació que l’heroïna és un tema del qual no se n’ha parlat prou, a nivell periodístic o literari. Ha quedat molt tapat.
 
Com tota la resta de coses. Alguns han dit que l’heroïna va venir a desarticular el moviment llibertari, com va passar amb els Black Panthers. Però jo crec que ningú t’obligava a punxar-te. A més, era un ambient molt petit, tot i que després amb la massificació es va convertir en un problema sanitari. I quan va arribar la sida, als vuitanta i als noranta va atacar sobretot el nostre àmbit, en què coincidien dos col·lectius de risc, heroïnòmans i homosexuals, molts d’ells vinculats a la literatura i a la poesia. Del mateix brot que van caure l’Albert Subirats o en Pere Marcilla, van caure en Juanjo Fernández, d’Ajoblanco, o en Jaime Gil de Biedma.
 
Recordo quan presentaves el Barcelona no existeix, que vas dir una cosa que encara em ronda: baixaves per Vallcarca i vas dir “Barcelona no existeix”. En aquell moment vaig pensar que et referies a una destrucció física, del paisatge, però potser això també és aplicable a un àmbit més sociològic o cultural. Com veus la Barcelona d’ara en comparació amb la dels setanta o els vuitanta, que tu vas viure tan intensament?
 
L’ambient ara és molt més interessant, no hi ha tants prejudicis, la gent està més informada i si et vols matar fotent-te Marie Brizard o cocaïna, ho pots fer però no hi ha aquest candor. El que passa és que no ha passat res durant tots aquests anys. L’altre dia va venir una noia de la universitat i em deia que tot quedaria solucionat pel procés i li vaig preguntar si n’estava realment convençuda. Hi ha una sèrie de pensaments molt ingenus.
 
Dins en Castillo hi ha molts Castillos: l’escriptor, l’activista, el periodista… algú que està vinculat al món artístic ha d’estar sempre atent al que passa i prendre partit. Em sobta la figura de l’intel·lectual que viu una mica als llimbs. Sempre ho has vist així, tu?
 
No ho sé fer d’una altra manera. Jo vaig fer els 14 anys el 16 de juny, i l’1 de juliol ja estava treballant. No vinc d’un entorn benestant. I la mobilització no va ser estrictament una qüestió política, sinó natural. Hi havia un moviment llibertari molt inquiet. Era una cosa més romàntica. No podies inhibir-te quan en alguns llocs hi havia unes faveles com les de Sao Paulo. La meva germana treballava al carrer Cartagena i tot estava ple de barraques.
 
Va haver-hi també, però, aquell benestar de la literatura. I tu mateix vas poder viure dels llibres que vas vendre, i això no et va fer perdre de vista el món que t’envoltava.
 
Bé, de l’activisme d’aquella època ens van quedar aquestes ganes d’implicar-nos, de fer coses. Potser el més senzill hauria estat afiliar-me a un partit i que m’haguessin donat un càrrec de poder. I tot i així, si hagués tingut poder, hauria seguit fent coses. Mira, el premi que vas guanyar tu, el Martí Dot, el volien tancar, i també l’Amadeu Oller, perquè són premis que sorgeixen del moviment obrer, del poble. Les institucions han tingut durant molts anys una actitud extraordinàriament passiva cap als escriptors. El meu compromís des de sempre ha anat per aquí: treballar perquè els autors puguin publicar els seus primers llibres, donar a conèixer noves veus. Un país és la seva llengua i la seva literatura, la seva cultura.
 
En aquest sentit, el Premi Cartago, que et van donar fa uns mesos a Tunísia, reconeix molt bé aquesta tasca. No crec que siguis algú que dóna molt de valor als premis, però per aquest et noto especialment content.
 
El que més il·lusió em fa és que l’any anterior l’hagués guanyat en Luis Eduardo Aute, que és una persona propera amb qui tinc molta afinitat. I poder tornar a aquell país, tornar a ser allà, en aquell àmbit universitari en què semblava que els interessava el que estava dient.
 
Parlem d’aquest volum de poemes de joventut. Són poemes que rescates després de quaranta anys. Quin viatge, no? Quin David Castillo et trobes quan t’endinses en l’edició d’aquest llibre?
 
Home, va ser una cosa molt rara. Tenia mil poemes en carpetes, en un munt de llibretes. I, esclar, la majoria eren d’un naïf absolut, de la nòvia que anava a l’institut femení del costat i que no et feia ni cas, però també em vaig trobar amb moltes sorpreses, el número de cel·la on havia estat a la Model, durant una temporada.
 
Per què t’hi van posar?
 
Bé, és que era un entrar i sortir. Jo estava amb els violents, amb els incendiaris, amb la gent de les manifestacions…
 
L’Antonio Orihuela al pròleg d’aquest llibre destaca entre les teves influències coses tan diverses com Camarón, la Generació Beat, els simbolistes… aquell món del David Castillo de fa quaranta anys es pot transportar al teu món d’ara? T’hi reconeixes, encara?
 
Absolutament.
 
Deu ser increïble.  He canviat, m’han passat coses, però segueixes sent la mateixa persona, en essència.
 
El moment de passar-los a l’ordinador va ser un xoc. És com una coctelera de què finalment surt un producte inesperat. Li vaig dir a l’Antonio Orihuela que si no li agradaven, els llencés. I al final fins i tot va guanyar el premi de la Feria del Libro de Madrid.
 
Tu escrius molt, oi?
 
No tinc aquesta sensació.
 
Dic que escrius, no que publiquis molt. Que tens llibretes i carpetes plenes de coses que potser has descartat, però que necessitaves escriure. Em refereixo que tens aquesta rauxa, de traspassar les teves vivència a la literatura, aquesta necessitat.
 
Sí, això sí. Absolutament, escrius per necessitat profunda. I no sé si et passa a tu, però la feina de poeta i la feina d’antòleg són molt diferents.
 
Més encara quan fas d’antòleg de tu mateix.

Sí, a vegades penses si potser estaràs descartant els bons…
 
Veient el David Castillo de fa quaranta anys i el David Castillo d’ara i veient que en essència ets el mateix, de què diries que anem mancats nosaltres, que ara tenim entre vint i trenta anys, a banda d’aquesta capacitat de reacció que apuntaves abans, per poder llegir-nos passats pel sedàs del temps i dir “ei, em reconec”?
 
Jo crec que si cadascú de nosaltres es convertís en un activita i comencés a organitzar saraus i edités revistes i muntés recitals i concerts… seria la bomba. El que falta és capacitat organitzativa. El que cal és adonar-se que cap partit polític ni cap govern ens donarà res i que, per tant, ens ho hem d’agafar. Si hi hagués aquesta consciència, tot canviaria molt.
 
Ve d’un cert individualisme, això, potser?
 
Absolutament. Són generacions molt mimades, molt ben cuidades, a ningú se li ha posat la mà a sobre i al final et penses que ets el rei de la casa, que no has d’anar a buscar res, perquè ja t’ho porten tot.
 
I al final, David, què ens salvarà d’aquesta mena de destrucció, d’aquesta indiferència que sembla que imperi, d’aquesta sensació que estem caminant per una línia molt fina, que el món se’n va a la merda?
 
Folleu, folleu que el món s’acaba, no?
 
Sí. Què ens salvarà, d’això?
 
Ens salvarà la vella premissa situacionista de convertir les nostres vides en una obra d’art. 

 

Foto: Ferran Sendra

Comentaris

    Teresa Costa-Gramunt Març 5, 2017 9:46 am
    Bona entrevista, bon retrat d'en David Castillo. Estimat David: convertir la nostra vida en una obra d'art. Eugeni d'Ors dixit. Al final l'essencial es troba en l'essencial. Abraçades
    José Lasala Març 5, 2017 9:31 pm
    Molt bona entrevista. Alguns detalls d'en David nous per a mi. Però... el que més m'ha intrigat es veure'l, de nou, amb jupa de cuir negre.

Nou comentari