Foto: Palau Robert
A la gent ens agrada imaginar-nos en feines que, per falta d’interès o aptituds, estan fora del nostre abast. De vegades em somnio futbolista, pescador, diplomàtic, pagès. Fabulo amb un estil de vida o de treball que no m’escau de cap de les maneres, només pel gust de situar-me fora de mi. M’atribueixo la força física, els dots de comandament, la paciència o la tenacitat de professions diverses, que tenen tan poc a veure amb el meu dia a dia.
La meva feina em té alterat en tot moment; sempre amb diverses coses al cap, mai prestant prou atenció, escrivint amb pressa, confiant excessivament en la improvisació, anhelant “uns dies de calma” que no arriben mai perquè, de fet, no sabria què fer-ne, jo, de la calma. I això no és pas casualitat ni és un càstig, sinó la mena d’activitat que he triat –o, més ben dit, la que millor s’adapta a la meva dispersió–. En canvi, envejo tota mena de feines que no penso exercir mai.
Aquesta explicació és del tot prescindible, però em serveix per justificar perquè m’ho he passat tan bé llegint Les bibliotecàries. Diari de la biblioteca popular Pere Vila 1933-1939. Gràcies a una operació de crowdfunding, l’ha publicat Editorial Morsa, un segell barceloní que, pel que em diuen els que estan al cas, té fama d’editar de forma selectiva, amb cura i especial atenció a les il·lustracions (en aquest cas, la il·lustradora és Elisa Pereza, exalumna de la mateixa escola Pere Vila).
Les autores del dietari són la directora de la biblioteca, Rosa Sarrado, i la seva auxiliar, Concepció Múnera, que es van fer càrrec de l’equipament des de la seva inauguració l’abril de 1934. El centre formava part de l’escola Pere Vila, a l’actual passeig Lluís Companys de Barcelona, i es va obrir en el marc d’un pla de biblioteques populars endegat per l’ajuntament republicà.
La Núria Mulé, també bibliotecària, va trobar els diaris fa més de dues dècades i va decidir que valia la pena que fossin recopilats i publicats. I ha fet molt bé, perquè els textos de la Rosa i la Concepció no són pas simples anotacions funcionarials, sinó un autèntic dietari en què no només es parla de catalogar novetats, atendre demandes i préstecs, arxivar publicacions i revistes; també es viu amb autèntica implicació el dia a dia de la biblioteca, s’expressa alegria quan puja el nombre de visitants (especialment si són dones) i es relata la relació amb els lectors d’una manera vivencial, pròpia d’unes persones que estimen la seva feina, que creuen que a través dels llibres estan posant un gra de sorra en la construcció del que coneixem per cultura popular.
Durant els primers mesos d’activitat, les bibliotecàries es queixen que la gent entra poc i es mostra massa tímida. El 20 de desembre de 1934, però, llegim en el seu dietari: Els nostres llegidors comencen a parlar. Un obrer em demana avui amb to vergonyós «un llibre per instruir-se».
L’octubre de 1935. Entra un avi molt determinat i em demana una obra que no tenim. “Que se l’ha venuda?”, em pregunta. “Perquè fa sis mesos la vaig consultar en aquesta mateixa biblioteca”. Jo no devia ser-hi i l’altra bibliotecària li devia enviar a buscar a la biblioteca de Catalunya (…) Em contesta que, efectivament, “una altra senyoreta, més petita i jove” -i tot seguit suposant l’ofensa causada afegeix- “però no tan guapa com vostè” li havia donat l’obra (…). Des d’aquell moment quedàrem molt amics.
Uns dies després: Han vingut 27 dones, ho anotem perquè és un número extraordinari (certament, a la Barcelona de l’època les xifres d’analfabetisme eren molt més altes entre les dones que entre els homes).
Després esclata la guerra. La biblioteca manté la seva activitat, adaptant-se a les exigències de la nova situació revolucionària (febrer del 37: Sol·liciten diccionaris russos. No en tenim cap).
La Rosa i la Concepció compleixen puntualment amb la seva feina, fins i tot els dies festius (març del 37: Avui diumenge he aprofitat per fullejar alguns llibres, que per molt que un els miri mai el té prou coneguts per poder així orientar millor el lector).
La seva dèria és llegir i fer llegir, i en això no hi ha transaccions (abril del 37: La nostra biblioteca des d’un bon principi prengué un to de serietat que l’ha fet ben agradable degut a què, des d’aquells moments, esquivàrem a tots els llegidors que no hi venien per altre objecte que flirtejar. Ara, però, ens caldrà novament fer una esporgada). La rigidesa de la bibliotecària arquetípica es manifesta també en aquest comentari de juny del 37: Entren unes noietes, omplen la fitxa i com a professió hi posen “ballarines”. Les he sermonejat per la poca formalitat.
Però la guerra continua, i amb ella les privacions, els bombardeigs, l’amenaça d’un enemic cada cop més proper. La biblioteca s’encomana dels aires ombrívols de la reraguarda. El dietari esdevé una concisa successió de comentaris desencisats:
12 de gener 1938: Els xicots de 18 anys retornen els llibres perquè s’han d’incorporar al front.
15 de gener 1938: Bombardeig. Poca gent.
17 de gener 1938: He fet festa a la biblioteca per anar a un poble de fora en busca de menjar.
18 de gener 1938: Fa tristesa veure la biblioteca tan desolada…
19 de gener 1938: Bombardeig. Quin dia deixarem de posar aquesta paraula?
4 de febrer 1938: Els que més s’exposen són uns quants vells que no deixen mai de venir. Serà la molta afició als llibres, o el poc amor a la vida?
El dietari s’interromp per Nadal del 38, just quan va començar l’ofensiva franquista contra Catalunya, i no es reprèn fins un any després, naturalment en castellà, tot i que les autores s’abstenen de fer comentaris sobre la nova situació. Només el desembre de 1939 la bibliotecària observa: Hoy hemos tenido 38 lectores adultos. La mayoría de ellos se despiden saludando brazo en alto.
No seré mai bibliotecari, cosa que el gremi no m’agrairà mai prou. Però el dietari de la Rosa i la Concepció m’omple d’enveja, me les fa imaginar relaxades i satisfetes, compartint una activitat contínua però mai apressada, en la quietud de la sala de lectura, entre llibres i lectors encuriosits, envoltades de jardins, sentint-se útils.
Fins i tot en temps de guerra hi hagué un Sant Jordi. El 23 d’abril de 1937, la biblioteca es va omplir de roses. Dos dies després, un dia especialment esclatant de primavera, la bibliotecària escriu que entra a treballar amb recança perquè el jardí del Pere Vila no pot estar més bell del que està, tots els rosers curulls de roses, i n’hi ha una… no us la descriuré perquè no us sabria dir com de bonica era, jo he estat mitja hora al seu davant contemplant-la. Un llibre a les mans és una cosa molt bonica, però per ventura no és bonic també estar-se amb les mans plegades contemplant el sol, el cel i les flors?
El comentari podria referir-se a aquest mes d’abril de 2015, també. Però no sé què ho fa, que tot el que llegim de la Barcelona republicana –la Barcelona dels nostres avis– ens remet a un món irremisiblement perdut.
Les bibliotecàries. Diari de la biblioteca popular Pere Vila 1933-1939
Transcripció i notes: Sònia Pomares
Editorial Morsa, 2015
