A Ells, per mostrar-me que hi ha un camí possible, i és l’Amor
Foto: Craig Sunter
sovint m’he preguntat per què les coses/ no són com són/ i he encadenat perquès.
l’engany ha estat pensar/ que totes les preguntes mereixien resposta.
(Francesc Garriga)
Ja sortien. Ell anava amb la mateixa camisa de coll mao que el dia que se l’havien emmenat de casa, però més ruada, i mig tancava els ulls com si la llum del sol el molestés. La maleta li duia el papà, suposava que per la inflor de les mans que li havien explicat, mentre la mamà li anava pentinant els cabells amb els dits. Aquell ja era el segon. En veure que s’aturaven al semàfor de l’acera del davant per creuar el carrer, abaixà ràpidament la vista i la fixà en la llibreta que tenia a les mans, disposant-se a rellegir el que, fins llavors, hi havia anotat en forma de diari. No la tornà a aixecar, ni quan va sentir la renou de les portes del cotxe en tancar-se, ni quan va notar el pes dels seus ulls mirant-la a través del retrovisor, abans que trenqués aquell silenci tens insuportable, per dir:…
—Esperança, Esperança! —L’hi cridà son pare des de l’entrada de casa, esperant que aixequés la mirada del teclat de l’ordinador— En Jeroni i jo anam a la tanca, a llaurar, entesos?
IL·LUSIONS, UN DIA EM VAN DIR
Un dia mo mare em va dir: Aquells qui no creuen en les il·lusions mai les troben. No record les vegades que m’he demanat si deixaríem de tenir-ne, d’il·lusions, de saber-les mortes d’entrada.
Per què aquesta necessitat d’il·lusió sempre?
EL LLEÓ NO EM FA POR….
El pes de la vessa en els llençols. El silenci dels raigs ensumats entre les escletxes. L’olor de l’espuma del cafè amb llet i les torrades acabades de fer, rostides, d’aquelles que fan crec crec. Diumenge. I deixondir. Si no feia gaire renou, encara podria anar a despertar en J., primer, abans d’anar a berenar. Va, vinga, si ja no dorms, i és tardíssim. Una, només una vegada i me’n vaig i te deix tranquil —que les millors torrades les vull jo!—, canta-me-la una vegada. Badall, arronsada de braç, girada de cara, ronc. El mateix ritual de sempre. Llavors tocava recular, passejant amb parsimònia l’enrabiada de nou cap a la porta, recrear-se en el gest d’agafar el pany fent gala d’un excés de tristor fingit i… ofegar entre els cabells un somriure maliciós, sabedora de la victòria final: El lleó no em fa por, pam i pipa, pam i pipa, el lleó no em fa por… I als ulls les lleganyes li mudaven en espires de brillantor.
Per què no feia por, el lleó, aleshores? …Pum!!!
ÉREM QUATRE
Quatre. A l’escola mos havien demanat què era, per noltros, la família, i jo havia contestat que la família, per jo, era el nombre quatre: el papà, la mamà, en J. i jo. En aquell moment encara no teníem n’Arrop, ni les seues babes enganxifoses. I o tots o cap, deia sempre el papà amb un somriure orgullós. Sempre junts: dinar junts, sopar junts. A l’hivern, a l’escola junts i, a l’estiu, a la platja també junts. I excursions en bicicleta, jocs d’escambril a la fresca, contes per anar a dormir… Era la sort de tenir uns pares amb els mateixos horaris i les mateixes vacances que noltros. Després van començar a venir els viatges. París, el primer. La ciutat de les llums, i de l’art, i de l’amor, hi afegia jo. El papà m’havia promès que quan fes devuit anys m’hi duria. No sabia explicar ben bé quina part del meu demble carregat de prejudicis romàntics es veia projectat en aquella ciutat. Però sabia que ell m’entenia. Ce qu’il faut à ce coeur profond comme un abîme,… Ah, París! París, aquell any, a pesar de tot. Noltros. Tots junts. Però uns altres quatre.
Per què el deure d’haver de complir tot el que em prometia?
AQUELL DIA, SE SUPOSA
Se suposa que ho hauria de recordar tot, d’aquell dia. Així passa, almanco, en els llibres: els dies importants són descrits amb tots i cadascun dels detalls. I jo no en record quasi res. Ni quin dia era, ni què havia estat fent fins al moment de sentir la porta. Ni tan sols la seua cara. Només el fred, molt, i el fum d’aquell plat de vianda que no feia el mateix gust de sempre. I les seues mans inflades que no podien agafar la cullera. I el cercar desesperadament aquelles espires en uns ulls oblidats d’ells mateixos. I el per què, el per què llavors, el per què ara. Plora, no passa res, és millor que ho treguis. Jo no vull plorar, vull el perquè, no, no, el perquè, no, vull que torni. El de sempre. I prou. Que torni. Plora.
Per què?
DIUEN
Diuen que era tan agradós, que li costava tan poc fer amics, que tot el que tenia d’altruista també ho tenia de desordenat. I tant que me n’aniré, d’aquesta casa, me n’aniré i no em tornareu a veure mai més! Que tenia el mateix cabell castany onat que l’avi T. quan era jove i la mateixa mirada inquieta que els homes de la família de la mamà. A jo no me cridis, ho has entès? Que només tenia denou anys, llavors, i estava estudiant Belles Arts a Barcelona. Tanca la cortina! Tanca-la, que mos veuen, fa mesos, ja, que mos vigilen! Que quan tornava a casa per vacances, el primer dia preferia quedar a mirar una pel·lícula amb noltros a sortir amb els amics, que mos enyorava. Deixau-me estar. Que en tornar-lo a veure, n’Arrop corria cap a ell burinant la coa, com si volgués abraçar-lo. Aquí, els únics que necessitau ajuda sou voltros! Que sempre havia demostrat aquell instint protector cap a jo. Però és que amb aquells ulls plens de ràbia, a vegades…
Per què jo no el record, aquell J.? I el lleó m’ha mossegat. Nyam!!!
I DIUEN, TAMBÉ
També diuen que era tan tímida, de petita, que l’àvia M. sempre deia que era la néta més bona de tenir, que mai no donava cap maldecap. Que no surti de l’estudi, que mos deixi estar a noltros tres tranquils. Que era indecisa, que necessitava tenir sempre, en tot, l’aprovació de qualque adult. No li diguis res, no te’l miris, i no passarà res. Que m’agradava fer volar estels i resseguir l’aleteig de les papallones amb la mirada. Que no l’espanyi, aquest moment, per favor, que no l’espanyi. Que em vaig tornar una al·lota tan responsable, tan autoexigent, que no podia ser bo. A ell també li agradaria que li fessis un regal de Reis. Que la lluna era més polida, quan somreia. I aquella olor de culpa per sempre més.
Per què jo no podia abraçar-lo?
ESCRIU, ESCRIU
Quan vaig entrar a la cuina ell estava assegut a taula, acabant-se el berenar. Vaig agafar dues taronges de la nevera i l’espremedor —em venia molt de gust un suc, feia tant que no en bevia!—, i em vaig anar trobant el que ja preveia que em trobaria: el terra ple de miques de pa, el guinavet brut damunt el marbre, cafè per tot… el mateix de cada matí, des de feia molts matins. I la mateixa esbroncada de sempre que li estava a punt de caure: Aixecar-se de bon matí i trobar merda per tot ja, hosti tu, on tenim el cap? Ni fer un cafè, ja, sabem! Tros d’ase! Com és possible? Ja ho ben diuen —i aquí el papà em mirava a jo—, que de vegades la realitat supera la ficció. Escriu, escriu, així potser…
Per què li seguia xerrant com si fos el mateix de sempre?
JO NO HO SABIA
Però jo llavors no ho sabia. No ho sabia, que hi ha coses que no es trien, que quan més ho necessites és quan manco t’avisen, que la pols de fada, sense la fada, és només pols. No ho sabia, que n’hi ha molt poques, de coses segures, quan arriba un vendaval, que, a pesar de tot, és millor seguir somrient, que a vegades, de vespre, el cor també et pot vessar de pena. No sabia que als 14 anys una no sap què fer amb la infelicitat d’una mare, ni que amb els bons desigs no sempre n’hi ha prou. Que el quatre era molt més que un nombre. I que els ulls són els únics que segueixen brillant, malgrat tot.
Per què jo encara no ho sabia?
RECORD, PERÒ
Però record. Record el gust que mos feia la pell els istius blau marins, salada, i l’olor de xemeneia els nadals, i de família. La tonada d’aquella cançó que siulava, només quan estava content, els consells Passeig Marítim enllà, el gest de posar-se la mel damunt la sobrassada, per berenar. Record una colònia que mai no li va acabar d’agradar del tot, les desafinades que feia quan aprenia a tocar el violí, la renou de mèrvols, quan hi jugàvem al menjador. I aquells ulls contents, de perdre’s per la vida.
Per què hi ha coses que no se mos volen morir mai?
I TAL VEGADA UN DIA, UN MELICOTONER
Quan érem petits, l’avi T. sempre mos contava que al lloc on s’havia criat hi tenien un melicotoner que feia els millors melicotons de tota Menorca, color de sucre vellutada. Des que l’avi s’havia mort, el papà i en J. anaven cada dia a la seua tanca, a llaurar. Ara volen tornar a sembrar un melicotoner —El rosadet d’aquella flor no es pot comparar a res, a res!—, com si no recordessin que el dels darrers deu anys se’ls ha mort abans d’arribar ni tan sols a créixer. Com si no ho volguessin recordar. I espiregi, tal vegada un dia, un brot d’esperança.
Per què aquesta fe infatigable en la fertilitat de la terra?
… — Per què va amb una llibreta? No havia deixat d’escriure?
No ho sé, per què.
* Relat guardonat amb el XXII Premi de Narració Curta Illa de Menorca (modalitat menors de 25 anys). Aquest certamen literari està organitzat per la Conselleria de Cultura i Patrimoni del Consell de Menorca i el Diari Menorca, amb la col.laboració de La Caixa i Endesa.
