“Soc una dona afortunada”. Això és el primer que em diu. El motiu: “En aquesta vida he fet el que més m’ha agradat”.
Dolors Bonal té 86 anys, però els ulls li brillen i, sense adonar-se’n, t’encomana l’entusiasme. Però també l’esperit revolucionari: la pedagoga s’ha encarat al model rígid amb què s’ensenya música a infantil, primària, secundària i a tants conservatoris, per defensar-ne un que no vol ni exàmens, ni llibres. És amb aquests principis que va crear la Coral Esquitx, el Secretariat de Corals, l’escola de música L’Arc i l’entitat Raval Xamfrà, i que va ser reconeguda amb el premi Oriol Martorell, considerant-la com un referent en l’educació de Catalunya.
Aquesta conversa està patrocinada pel celler Més Que Paraules.
Foto: Gemma Ventura
A primària em donaven una partitura i em deien que posés on va el do, el re, el mi.
Això et va passar a la primària, però encara ara s’ensenya música així de malament.
Què és el que s’ha fet malament?
La música no s’ha d’ensenyar, s’ha de viure. Això per començar. I una vegada l’has fet viure, pots passar al que és més intel·lectual: escriure-la o saber què estan cantant. Un nen canta pim-pam-rataplam. Una vegada ho ha après, ho ha ballat, ho ha picat de mans, ha tocat el ritme amb instruments, li pots dir: “Mira, això és: sol-mi sol-sol mi”. I encara ara es fa exactament al revés.
T’ho fan avorrir.
Què és per un nen una corxera? Res. De jove volia ensenyar d’una manera diferent. Vaig tenir la gran sort que em van donar una beca al Goethe Institut i vaig anar a estudiar a Salzburg. Et parlo de quan hi havia Franco i estàvem a les catacumbes, ningú sabia res. Era un desastre. Tenia aquest neguit i allà ho vaig aprendre tot.
Hi va anar sola?
Sí.
Que valenta, en aquella època era diferent.
Sí, però el meu pare em va donar l’empenta. Em va dir: “Marxa, marxa”. Era molt intel·ligent, una persona estupenda. La meva mare no ho volia, però no li vaig fer cas. Quan vaig tornar vaig pensar que començaria una escola de música diferent.
I com havia de ser?
Havia de ser una escola on es fes la música cantant, tocant instruments de percussió, ballant. Sense exàmens ni llibres de text. Que fos la música l’eina per sensibilitzar i gaudir. I junts, en grupets petits o més grans, no individualment. El resultat ha estat fenomenal.
Vaig deixar música pel solfeig.
És que el llenguatge s’ha de fer diferent de com es fa. Segur que et feien solfejar coses que no tenien cap sentit. Són llibres que fa un professor i hi escriu notes perquè els nens solfegin. Però si agafo un petit fragment de Mozart i te’l faig solfejar i te’l faig sentir en un disc, ja és una altra cosa.
La música ha d’entrar ben endins?
És clar. A més, el que va compondre Mozart i Bach i Mendelssohn i etcètera és molt més bonic que el que compon un professor de conservatori per guanyar quatre peles i fer un llibre que no val res. Hi ha gent que escriu música de cambra per a nens. La música de cambra ja està escrita. Agafa un fragment petit de Haydn i els nens te’l tocaran.
És una manera d’infravalorar els nens?
És el mateix que amb la literatura. Per què els nens quan tenen una certa edat no poden llegir un llibre de debò? Ha de ser una literatura adaptada als nens. No, de literatura n’hi ha una, i ja la llegirà quan li toqui. Però ha de llegir les coses de debò. La música s’ha de fer la que és de debò, no la que és a mitges.
Els nens són capaços de fer més del que n’esperem.
Són capaços de tot. Però el que vaig fer m’ho van criticar molt. Col·legues meus que també tenien escoles de música tenien l’Arc com un lloc inferior per entretenir els nens. I tot perquè no fèiem exàmens ni posàvem notes.
Però els nens potser eren més feliços.
Els nens i els pares. No fèiem exàmens però fèiem audicions obertes: el nen tocava, amb conjunt o sol si era pianista, davant dels pares i els companys. Però tocaven amb una tranquil·litat bàrbara. Els dèiem: “Et veus amb cor de tocar sol?”. I si responien “no, esperaré un parell de setmanes”, els respectàvem i els donàvem ànims per continuar endavant.
Què t’estalvia fer exàmens?
Et fa estar tranquil, perquè saps que no t’avaluaran. L’examen gairebé sempre és un òrgan sancionador: “No ho has fet bé, no has arribat on havies d’arribar”. És una frustració per al nano. Per tant, l’hem de suprimir.
Sembla contradictori, perquè si la música és per gaudir-la, aquestes proves no hi ajuden gaire.
Quan vaig anar al conservatori, havia vist nens plorant a llàgrima viva perquè s’havien d’examinar i tenien una por horrorosa. Un nen no pot ser esclau del piano.
Si la música és emoció, en el moment que la fas rígida, deixa d’emocionar.
L’educació ha de portar emoció sempre. Sigui matemàtiques o geografia el que sigui. I l’emoció no vol dir que ploris, sinó que vibris. I la música és emoció pura. Recordo que vaig fer una audició sobre Galatea. Si te la prepares bé, els fas escoltar el trosset en què tira la pedra de dalt a baix, i se sent ben bé, i veus els nens amb unes cares! Si arribes a intuir que allò els ha afectat, ja has guanyat la partida per sempre més.
L’altre dia vaig veure com una nena havia d’estudiar la definició de qui era Bizet, sense haver de saber ni com sonava.
És terrible. No entenc què els ensenyen als mestres. Què li importa a aquesta nena Bizet? Ni escoltar l’òpera faria. Hi ha altres coses per escoltar, La flauta màgica, coses petites. Hi ha un pedagog francès que diu que els minuts que dura l’atenció completa dels nens correspon a la meitat de la seva edat. En una classe, si un nen té 6 anys, l’has de preparar perquè pugui escoltar 3 minuts amb gran intensitat. I prou. Has de buscar un fragment que tingui començament i final i que al mig tingui coses que li interessin. I abans els prepares: “Sentirem això, veureu tal, el violí farà un refilet i voldrà dir això”. Els hi poses, ho escolten i ho entenen.
Per aprofundir s’ha d’anar a poc a poc.
La pedagogia si no va a poc a poc no serveix. No es pot aprendre de pressa. S’ha d’anar a poc a poc i els resultats sempre són a la llarga. Un no s’ha de desanimar, perquè potser veus que un nen durant un any va fent i, tot d’un plegat, es destapa.
Un mestre ha de confiar sempre en els infants?
I anar en paral·lel amb les criatures. Les criatures t’han d’ensenyar una mica com has d’ensenyar tu. No és allò de “jo vaig a la classe i explicaré tota la meva saviesa”. Això no serveix. El que serveix és seguir els nens. Tenir molta paciència. Estimar-los i ser rigorós.
Seria amor i rigor?
Però un rigor normal, exigent però estimant-lo i respectant-lo sempre.
Els mestres amargats es veuen d’una hora lluny?
Els mestres amargats, que pleguin. És terrible encomanar això als nens. Només es pot ensenyar el que s’estima i res més. Ho dic sempre. Si estimes i coneixes la música, la pots ensenyar, perquè la pots pensar amb el cap i la pots sentir amb el cor. La passió i l’entusiasme s’encomanen.
Llavors si estàs apassionada, fas nens apassionats i si estàs amargada, fas nens amargats?
Sí.
Molts d’aquests mestres amargats diuen que les coses no van bé per culpa dels alumnes.
I és culpa del mestre. I tant, això sempre. L’ensenyament és una cosa mística i estranya. És allà on diposites les ganes. No sé com explicar-t’ho.
És una mena d’incondicionalitat?
Sí. Si no ho fas així, no ets bon mestre. Participa-hi, d’això. És una comunitat. Els nens estan amb tu a la classe, i tu estàs amb els nens. Has de comunicar-los tota aquesta passió que sents per les coses d’una forma normal, natural, jugant, inventant-te el que sigui per poder-los atreure. Que no sigui transcendent.
Com va començar Xamfrà?
A la meva neboda Esther, que és la meva deixebla principal i que és boja com jo, li vaig encomanar aquesta passió, però m’ha sobrepassat de tot. Ella porta les corals de l’Arc i ara és la directora de Xamfrà. Quan em vaig jubilar, vaig començar Xamfrà amb ella i amb l’Àngels Roger, que feia música a l’institut Milà i Fontanals i també es jubilava. Vam fer més de 160 entrevistes per buscar peles. Ens les van donar una ONG de Suïssa. A la primera entrevista els vam caure molt bé, i l’endemà em van dir que em volien veure, va venir un jefe de Suïssa i els van fer explicar per què havíem triat fer Xamfrà al Raval. Vam començar el gener del 2005. Perquè no volia començar fins que no tinguéssim prou diners per pagar el professorat. No volia voluntaris, sinó gent professional i bona. I això s’ha de pagar. Hi fem teatre, música, dansa i art. Hi ha nens que no paguen, perquè no s’ho poden permetre. Però això no vol dir que no en puguin gaudir. L’art és l’eina per la integració, per apujar el nivell de la sensibilitat. I s’està aconseguint. Hi ha nanos que estan millor a Xamfrà que a casa seva.
Té sentit que a primària a l’hora de música 25 nens toquin la flauta a la vegada?
És horrorós. No té sentit. És un disbarat. Primer, és menystenir la flauta. La flauta és un instrument noble i que 25 nens toquin la flauta de qualsevol manera no aporta res. Perquè la flauta no es toca només bufant, s’ha de tocar respirant bé, posant els dits bé, estant relaxats. La flauta és molt pedagògica, però s’ha de tocar en grupets molt petits. A l’Arc tots els nens, encara que facin violí, piano o el que sigui, també fan flauta.
La música encara és l’assignatura Maria?
Em sap un greu. Pot ser que pensis que el que dic està bé, però no ho he encomanat a la gent, només a la meva, de prop. No sé com explicar-t’ho. Ningú m’ha fet cas de la idea que la música es pot ensenyar d’una altra manera. A primària i secundària només els fan aprendre la vida de Beethoven, i està bé com a cultura, però no és això. Penso que em moriré i si s’acaba l’Arc, s’acabarà aquest sistema. Em sap greu, saps? Moltes vegades que ho he explicat m’han dit: “Si el nen no fa exàmens, no estudia i no tira endavant” I els dic: “Vosaltres trobeu que l’examen els estimula per estudiar?” “Ah, és que si no tenen un llibre amb la lliçó 30, 31, 32 i 33…”. Però això no és estudiar música.
Què diria als mestres de música?
Mestres, deixeu els llibres, els nens han de sentir la música. Deixeu estar de fer notes, ja vindran si cal, i si no venen, és igual. Si el nen està sensibilitzat i s’emociona quan escolta, és igual que sàpiga les notes, anirà a escoltar concerts, perquè li interessarà la música. De fet, és més fàcil dir on s’escriu el do i dibuixar claus de sol que buscar la manera que el nen s’hi interessi. Per què no els fan cantar una cançó maca? Aprendre-la bé. Ben cantat. Ben posats. A veure si arribem aquí. De què parla aquesta cançó? Quin ritme té? El pensem i el piquem? I després el cantem? El gegant del pi. Després ja ho escriurem.
N’hi ha molts que diem que no sabem cantar i ja per això no cantem.
Cantar és el més important de tot. Encara que afinis o no, després ja ho aniràs aprenent. El primer que hauria de fer un mestre de música quan arriba a classe és fer cantar una cançó. Fer-los moure.
Què guanyaríem si al currículum hi hagués més hores de música?
Si estiguessin ben fetes les que fan, potser n’hi hauria prou per començar.
Quins són els beneficis de la música?
Emoció, memòria. Quan cantava a la coral Sant Jordi, als anys 60, se’m va ocórrer crear una coral infantil, l’Esquitx, i les cançons que vaig ensenyar als nens de llavors encara les recorden ara, que ja són senyors.
Les cançons que cantava a pàrvuls encara les recordo, també.
Ajudar la memòria vol dir ajudar la intel·ligència. La música hauria de ser l’eina més important de l’ensenyament, perquè és tan completa: excita el pensar, el relacionar. I això serveix per a totes les assignatures.
La música hauria d’estar al centre?
Sí. El filòsof José María Valverde, que era molt amic meu, em deia: “Tú estás muy acertada, porque haces lo más importante de la vida, que es enseñar música. En la escuelas tendrían que enseñar las cuatro reglas, que es lo que necesitarán hasta que se mueran. Porque la regla de tres no la necesitarán, y los decimales, casi tampoco. Y después deberían tener una librería enorme para que los niños lean. Orientarlo con lo que tiene que leer y después que explique al profesor lo que ha entendido, y lo escriba. Y cada día, cada día, música”.
S’ha d’ensenyar a cantar, però també a escoltar?
Les audicions les han de portar tan ben estudiades que els nens siguin capaços d’escoltar mentre toquen. Com a mestre t’has de fer un tip d’escoltar per poder treure el que t’interessa per als nens. No els pots matxacar dient-los que escoltin el Rèquiem de Brahms mentre dibuixen.
Hi ha massa dispersió?
Sí. És millor fer una cosa i ben feta. I que l’endemà els nens et diguin: “Torna a posar aquell disc!”
Això és el millor que et pot passar?
Sí, o que els pares vinguin i et diguin: “Escolta, quin disc els vas posar l’altre dia, que no m’ho ha sabut acabar de dir, i li comprarem”.
Als 85 anys s’aprenen coses?
I tant! Estic a la recta final, però el que em passa és que tinc molta curiositat. És pesat perquè tinc ganes d’aprendre, però de vegades el motor falla. Segons a quin lloc em fa mandra anar-hi, perquè estic cansada i ja he tingut una leucèmia. Cada tres mesos em fan proves i avui la metgessa m’ha donat uns resultats i m’ha dit que estava tot perfecte. La leucèmia m’ha espatllat les orelles i he de portar audiòfons. Quan et fas vell és una merda perquè no estàs prou bé, però de ganes de fer coses, tantes com vulguis. Ara m’ha agafat la mania que vull aprendre a fer aquarel·la.
Què pinta?
Porqueries. Sempre m’ha encantat, però és molt difícil. Les ganes d’aprendre no s’haurien de perdre mai.
Un mestre les ha de cuidar, per no carregar-se-les.
Si un mestre no té ganes d’aprendre perquè pensa “Jo ho sé i tu no ho saps, i per tant, t’haig d’omplir de la meva saviesa”, malament. Això passa. Hi ha la mania de no fer pensar als nens. Quan el que és interessant és plantejar-los coses perquè les dedueixin, perquè siguin crítics. No se’ls ha de donar la resposta. Aquestes fitxes que fan en què ja hi ha una resposta, no els importen gens, als nens.
El perill és que es vagin apagant?
Exacte. No sé qui era que deia “He estat creatiu fins que he arribat a l’escola”. Un nen de 4 o 5 anys dibuixa estupendament, però a l’escola aquests dibuixos ja es dilueixen, perquè li pregunten: “Això és tal cosa?”. I el nen es frustra.
Quan fas pensar un nen, construeix la seva pròpia opinió. Si no el fas pensar, és més possible que tots tinguin la mateixa.
Exacte. Fixa’t en els dibuixos: quan els nens són més grandets, veus que tots dibuixen la casa igual. S’imiten entre ells. Hi ha molts detalls d’aquests que s’haurien de cuidar molt.
Què ha estat per a vostè la música?
No sabria viure sense ella. És com una bogeria que tinc. Per a mi és el primer, el més important. Però també m’interessa la filosofia, l’art.
Canta?
No, perquè la leucèmia també m’ha espatllat molt la veu. Però escolto música amb les partitures a la mà, i si hi ha un cor, el canto per dins. I fins i tot me l’imagino, el sento sense sentir-lo. És fantàstic.
La música pot arreglar el món?
El pot millorar.
Com manté viva la il·lusió amb 85 anys?
Perquè em crec el que faig. El més maco saps què és? Que tot el que he començat funciona amb la mateixa idea, i sense mi.
Ser prescindible és un èxit?
Sí. Ara només vaig a l’Arc de tant en tant.
Conversa patrocinada pel celler Més Que Paraules.
6
0
