Donar la cara

Ens arriba aquesta notícia: “Llei Rhodes”. Un gran pas per la humanitat. Tots sabem que la infantesa marca les nostres vides, la de tots. És la base de la nostra alçada.
Només vull proclamar que el meu nom, la meva dignitat no hagués fet una sola passa, sense l’ajut durant deu anys de la Fundació Vicki Bernadet.

La Vicki Bernadet és una Dona que, en el seu moment, buscant aquest mateix ajut no el va trobar i va decidir treballar perquè quan algú altre el necessités el pogués trobar. Aquest ha sigut el meu cas i aquesta és la qüestió, la comunicació d’allò que ningú sap escoltar.

Sé que aquesta notícia, com quan jo vaig veure el documental Infancia rota, propiciarà que moltes persones que fins ara no han pogut compartir aquest problema, intentin trobar un lloc d’acollida. I no serà a casa meva ni a la del James on vagin a buscar aquest ajut. Sovint tampoc als amics ni familiars, senzillament perquè no hi ha interlocutors que puguin sostenir tal dosi de realitat. No en sabem encara de mirar la vida tal com és de vulnerable. Aniran, si els hi donem a conèixer, a la Fundació Vicki Bernadet per no quedar perduts, rebotant per les parets del seu caparró amb una orientació equivocada del que és l’Amor.

Gràcies a l’Agnès Marquès, al James Rodhes, al Miguel Urtado, la Bel Olid i tants altres per Donar la cara en aquests temps en què ja no ens queda ni la cara per donar. Però pocs de nosaltres podria pronunciar el seu nom sense l’ajut dels professionals que formen la Fundació Vicki Bernadet des de fa més de vint-i-cinc anys.

També és la Fundació qui porta treballant aquesta llei (i d’altres) des de fa tants anys, i a la que el James, jo i d’altres, ens hem apuntat per donar visibilitat a l’intent de protegir el fonament de la humanitat, la infantesa. És la Fundació que porta aclarint tanta confusió amb el seu reconeixement que tots i cada un de nosaltres som una peça única que cerca l’Amor per ser feliç. La resta és un error, una equivocació, una pena.

És la Fundació qui porta lluitant des del 1997 per apaivagar la cruesa, les dificultats de la inconsciència i la cosificació humana que provoquen les relacions jeràrquiques. És per això que el fet que el seu nom no sigui reconegut en aquesta anunciació, fa que la feliç notícia estigui llastrada d’una profunda tristor. Tinc, però, l’Esperança que podrem redreçar el descuit i podrem afegir a la llista de noms el de la Fundació Vicki Bernadet, no sols perquè és de justícia –tot i que sol passar que aquells que lluiten per la Veritat acaben a la Creu–, sobretot per aprendre a anar més enllà del que ens ha tocat, i escriure, potser amb la pròpia història, Grandes e inspiradores Relatos pels altres. Sobretot perquè la humanitat pugui proclamar amb grans titulars Verdaderas Esperanzas.