Dones del Raval barceloní i més

Montserrat Morera Escarré (Barcelona, 1952), professora i escriptora resident a Vilassar de Dalt i amb arrels vallenques, aquests darrers anys, ens havia sorprès gratament amb narracions curtes, premiades (premi Núvol de contes 2017 i premi de narrativa curta Tinet 2021) i molt ben rebudes per la crítica. No hi ha dubte que ha fet un pas més, de gegant gosaria dir, amb la novel·la que acaba de publicar, Ravals (Edicions Bromera), molt estretament relacionada amb el premi Tinet que he esmentat, ja que la protagonista del conte titulat “Escut”, la Hala, una noia magrebina de 18 anys que en fa més de deu que viu a Barcelona, que fa de peixatera al mercat de la Boqueria i que viu en primera persona l’atemptat de la Rambla de l’agost de 2017, hi té un pes important, tot i que hi cedeix el protagonisme a la Mar Church (abans Mar Borràs i també Mar Coll Borràs), nascuda al Raval a plena postguerra, filla de mare soltera, ja que els matrimonis civil de la República no eren reconeguts pel règim franquista, i llicenciada en medecina, gràcies al propi esforç, però també al de la mare, la Carmina Borràs, i del padrastre, el David Coll. Una Mar que un cop acabats els estudis se’n va a treballar a Londres, malgrat estar enamorada del Ton, que no es veu capaç de seguir-la, on fa una carrera brillant i es casa amb Paul Church, un reconegut científic amb qui comparteix la vida i molt més al llarg de més de cinquanta anys, fins que la Mar ha de tornar a Barcelona per vendre el pis de la mare, al Raval, i tot se li capgira, tot són dubtes sobre el seu futur, les seves arrels i la seva identitat. Perquè l’estada al pis del carrer Hospital, la trobada amb velles amistats, amb places, carrers i racons de la infantesa, tan canviats i alhora tan iguals, li fan recuperar una part d’ella mateixa que havia perdut o que potser només havia quedat en letargia.

A través del present barceloní de la Mar (entre 2016 i 2019) i dels records que li brollen pertot, fem un recorregut per una Barcelona, i més concretament per un Raval, que al llarg dels anys ha passat de l’eufòria i les il·lusions republicanes, a la grisor, les pors i les restriccions de la postguerra, a la voluntat de resistència i de canvis dels anys seixanta i del tardofranquisme i a les incerteses d’un present carregat de mals presagis, no només al barri: droga, especulació, terrorisme… Una societat i uns personatges (la llista, a més dels esmentats, seria gairebé interminable: l’Oriol, la Rosa, la Tina, la Rat, la Carolina, el Ganxo, la Merche/ Aurora, el Francesc, l’Anarkali, la Kati, la Fàtima, la Marcela, l’Alok, la Gloria…) plens de secrets i misteris, individuals i col·lectius, que se’ns fan més humans, més reals, més captivadors i rics en la seva diversitat, les seves il·lusions, les seves pors, els seus secrets i les seves diferències.

A part de la trama, fonamental en tota novel·la, i més si és de base clarament realista (la documentació i precisió dels escenaris en què es desenrotlla, el context històric i social, els usos lingüístics…, en són bons exemples, tot i els tocs de realisme màgic, presents sobretot al final de cada capítol), hi trobem, a Ravals, una voluntat clara, per part de l’autora, de fer literatura. Una voluntat que, com podreu comprovar si us hi endinseu, se’ns fa present en tot, des dels paratextos, passant per l’estructura, l’estil, els recursos literaris, la llengua… Permeteu-me’n només alguns exemples, ja que no em puc allargar gaire més. Entre els paratextos, destaquen els epígrafs introductoris de cada capítol, formats per breus fragments literaris de Pere Quart, Marta Pessarrodona, Jacint Verdaguer, Maria Mercè Marçal, K. P. Kavafis…; epígrafs triats amb tota la cura i l’encert, ja que sempre es relacionen amb algun element clau del capítol o fins i tot de l’obra en conjunt (el text de Kavafis, per exemple, apareix textualment, en la versió de Carles Riba, a la pàgina 221 i indirectament a les pàgines 256 i 275).

L’estructura, basada en vuit capítols en què es van alternant moments del present amb d’altres del passat de la Mar, té dos breus complements ben significatius, a més dels finals de capítol lligats al realisme màgic que ja he esmentat: una mena de pròleg i d’epíleg, titulats respectivament “Tot s’expandeix” i “Tot es contrau”, en què el punt de vista narratiu és el de la Lluna, el nostre satèl·lit, que permet a l’autora de distanciar-se, fins i tot temporalment, dels esdeveniments narrats, alhora que en destaca alguns o en complementa d’altres. De l’estil, en podria esmentar aspectes com l’ús de leitmotiv, tant generals (les misterioses cartes del David, el pare biològic de la Mar, en serien el millor exemple) com parcials (Bloc Maragall, ocells…); les històries dins la història (com la de la Paca, una de les veïnes de l’escala; la del Jaume, el músic de carrer rodamon; etc.); els elements proustians que desperten els records de la Mar; i un etcètera ben llarg. En voldria destacar, però, un d’important a l’obra i que podria semblar d’un cert elitisme si no estigués tan ben imbricat en el text: em refereixo a les referències culturals, sobretot, a la música, ja que Montserrat Morera la hi utilitza tant per caracteritzar alguns personatges com per situar-nos en un període concret o fer una de les nombroses comparacions que recorren l’obra. Els recursos literaris hi són d’allò més abundants (personificacions, perífrasis, enumeracions, paradoxes…), però en destaquen dos: les comparacions, que acabo d’esmentar, i les metàfores, d’una varietat i riquesa extraordinàries, cosa que no ens fa estrany si coneixem la trajectòria professional i literària de l’autora, la tesi doctoral de la qual es va central precisament en la metàfora. Només un parell d’exemples: “La Hala arriba amb els ulls tan oberts com els del gat de Botero que porta a la samarreta.” (p. 225); “–Ets un arc de Sant Martí sobre una cascada i el polsim d’aigua que no esquitxa… T’estimo d’una manera diferent a totes les que conec.” (p. 237) I de la llengua, rica i precisa, només en destacaré l’abundància de frases fetes i de refranys, sempre adequats al context, i la versemblança pel que fa als usos d’altres llengües, sobretot del castellà i de l’anglès.

Per tot el que he dit i per tot el que m’he de deixar al tinter, per dir-ho en termes clàssics i ja tan poc realistes, Ravals m’ha semblat una novel·la mesurada i treballada fins al més mínim detall, que estic segur que formarà part de les obres de referència de la literatura barcelonina i, espero i desitjo, de la catalana.