Foto: Ahyakal
I un dia et lleves amb el ventre buit,
erm,
desposseït d’aquell batec
que fins ara alimentava un futur
que tant havies imaginat.
Buides les mans.
Cegues les ninetes
en què t’havies de veure reflectida.
Muda la boca que t’havia de cridar de nit.
Sorda l’oïda que havia d’escoltar
les dolces cançons de bressol
que es repeteixen tossudes
dins el teu cervell:
“Dorm, dorm petitona, dorm…”
cantes en els moments de solitud
per posar música a la teva pena.
Tan inesperada.
Tan incompresa.
1
0
