Un amic meu ho resumeix molt bé, quan diu que llegir les novel·les de la “Dragonlance” era la millor manera que teníem de continuar jugant a rol mentre esperàvem la partida dels dissabtes. Teníem, i tenim. Perquè les narracions dels nord-americans Margaret Weis (1948) i Tracy Hickman (1955) són encara aventura (endorfina) pura, històries fibradíssimes on no sobra res. Són acció i més acció, vertiginosament ben trenada. Les descripcions justes i precises per endur-se’ns al món de Dungeons & Dragons. I els personatges arquetípics del rol: guerrers, exploradors, lladres, cavallers, clergues, assassins, mags; malvats, bons o neutrals, i monstres i criatures fantàstiques de tot tipus.
I després d’ells van venir-ne molts més, i molt bons, com ara George R. R. Martin o Patrick Rothfuss, per citar-ne només un parell. I, sí, tothom va començar llegint Tolkien, i amb ell solem dir que va començar tot. Però feu la prova, pregunteu-ho i us ho diran: qui ha devorat la “Dragonlance”, de Weis i Hickman, o les aventures de l’elf fosc Drizzt Do’Urden als “Regnes oblidats”, d’R. A. Salvatore, se’n recorda apassionadament, perquè encara està enamorat d’aquells volums (en cartoné i de butxaca) que publicava Timun Mas. ¿I no és això, també, la literatura (bastir mons i poblar-los amb personatges inoblidables)?
Minotauro està reeditant ara, en castellà, de mica en mica, tota la “Dragonlance” i “Regnes oblidats”, unes quantes trilogies de lloms negres i brillants. I llegir-los és com tornar a tenir catorze anys, disset o vint, un autèntic BGP (boomer guilty pleasure). I també pot passar que adolescents actuals s’hi aboquin avui per primera vegada, ara que la sèrie de Netflix Stranger things ha tornat a destapar la caixa dels trons posant de nou sobre la taula un dels jocs de rol més famosos de la història, el pioner Dungeons & Dragons.
De fet, curiosament, totes aquestes novel·les van néixer d’això, de partides de rol: van sorgir de l’univers de la “Dragonlance” que van desenvolupar per a TSR Weis i Hickman, Ed Greenwood i uns quants més. No és en va que la “Dragonlance” arrenqui en una fonda (el tòpic; que ho és perquè funciona a la perfecció), que en aquest cas és L’Última Llar, construïda a la capçada d’un immens vallenwood, a la ciutat arbòria de Solace, on serveixen unes patates amb salsa picant mítiques. I a partir d’aquí, és clar, l’aventura: una missió que es complica, persecucions, combats, màgia, complicitats, traïcions, suspens, imaginació i acció, acció, acció.
Això vol dir que són ideals per als jugadors de rol? I tant que sí! I que, als que no hi juguen, no els agradaran? Al contrari! Però corren el risc de voler-hi jugar, de voler ser ells els herois de la “Dragonlance”: Tanis el semielf, Tasslehoff el kender, la clergue humana Goldmoon, l’enigmàtic mag Raistlin, Flint el nan… “Tasslehoff, sens dubte, era el meu favorit, per la paròdia que feia dels hòbbits, tan irreverent com divertida”, afirma Eloi Puig, president de la Societat Catalana de Ciència-ficció i Fantasia (SCCFF) i responsable de La Biblioteca del Kraken. “A mi em va atrapar sobretot l’evolució del mag Raistlin, un home que neix mig mort i que no deixa de flirtejar amb la part més fosca de la màgia, un personatge amb un arc impecable”, afegeix Eduard Cot, autor d’aventures de rol i director de joc habitual a Tirant lo Dau.
Tant Puig com Cot en tenen records fabulosos. “Va ser de les primeres lectures després d’El Senyor dels Anells. Diversió, aventura i personatges carismàtics, la «Dragonlance» va ser un veritable revulsiu”, diu Puig. Cot admet: “Al principi les portades de fantasia barata i altres prejudicis van fer-me pensar que m’hi trobaria una cosa massa senzilla, però de mica en mica vaig anar entrant en aquella història coral i èpica, que va acabar enamorant-me amb la seva capacitat de deixar-te en suspens i obligar-te a llegir centenars de pàgines d’una tirada.”
I tot això per què? Doncs, com diu Greenwood (pare dels “Regnes oblidats”) quan parla d’R. A. Salvatore, que és qui va acabar portant més lluny el personatge de l’elf fosc Drizzt Do’Urden: “Perquè aquest paio sap com explicar una història.” I és així. I el que val per a Salvatore val també per a Weis i Hickman. I Greenwood remata: “Si una història capta la nostra atenció per sobre del foc de camp, és que es tracta d’una bona història. I si desitgem que no s’acabi mai o volem sentir-la moltes vegades, és que es tracta d’un tresor. I creieu-me: no trobarem gaires tresors a la vida.”
