Dues dones nues

Dues dones es trobaven sovint, a casa d’una o a la terrassa de l’altra per conversar i compartir idees com a bones amigues. Eren la periodista i escriptora Elisenda Roca i la directora de cinema Maria Ripoll, i en aquelles trobades sorgien sovint històries d’altres dones, divertides, diferents i increïbles. “Això ho hauríem d’escriure”, es deien. Així van néixer els vint-i-set contes sobre vint-i-set dones que recull Dues dones nues (Rosa dels Vents), en què cada personatge es despulla, sense complexos, davant dels ulls del lector. Us n’oferim un, La vida a través del mirall.

Sortegem 5 exemplars d’aquest llibre. Podeu participar-hi fins al 17 de març, només cal que ens envieu un mail amb el títol del llibre i el vostre nom i cognom a [email protected]

Foto: Catorze

La vida a través del mirall

Tot era com un joc de miralls. Un joc de miralls d’una vida ideal.

La Ximena tenia molts fills, cinc. Però ella era una mare-nena. La criatura que diuen que tots portem dintre, ella la duia per fora. Li agradava ballar, jugar, sempre alegre, entusiasta, activa i enamorada del meu pare. Com tots els homes d’aquella època, ell no la reconeixia, no la deixava ser com era. Es dedicava a enfonsar-li l’autoestima i a reprimir qualsevol mostra de felicitat. Ella li donava la vida i ell l’hi treia a còpia de petites dosis de masclisme i petits gestos quotidians. Els «Li falta sal», «Per què dius aquesta ximpleria?», «Mira que n’ets, de beneita», «Hahaha, la teva mare és una poca-solta…» eren continus i mai no li sortia de la boca cap aprovació ni cap moment de reconeixement. Burra ella, per no contestar mai. «No veus que els homes som així… Si no t’agrada, et fots!»

Ella, en aquesta banda del mirall, es va entregar a la família i mai es va separar d’ell. Quan acabava de tenir la segona filla, en una d’aquelles baralles insuportables, plorant d’impotència, s’hauria volgut treure l’anell de casada per llençar-l’hi a la cara i fugir ben lluny. Però la Ximena sabia que, si s’hi hagués atrevit, hauria perdut la custòdia de les seves filles i no les hauria pogut veure créixer. En aquell temps era un escàndol: una dona que abandonava la seva família! Segurament només les veuria un cop per setmana, amb sort, i si li tocava un jutge malparit, només un dia al mes. Per això mai no ho va fer… i s’hi va quedar.

A la Ximena li agradava somiar en una altra dimensió. En el reflex del mirall, a l’altra banda, el seu altre jo sí que va marxar. I va patir la pèrdua, i tant que la va patir! Plorava i plorava cada vegada que se separava d’elles. D’alguna manera, s’estava perdent aquells moments feliços de veure créixer les nenes i també els moments fonamentals en què hauria dhaver-les protegit. Tanta tristesa la va obligar a no parar de treballar per amagar aquest dolor. Una ànima jove, plena de vida, optimista i amb molta saviesa d’aquella que importa, l’emocional. En aquella altra vida va ser feliç. Va tenir més fills, tres, i el seu altre marit la va respectar i la va cuidar. Encara que desconec si ella estava enamorada fins al moll de l’os. Però va poder jugar, estimar els seus fills i realitzar-se com a persona.

En aquesta banda del mirall, a la Ximena li agradava fantasiejar amb la seva altra vida.

A l’altra banda del mirall, el seu altre jo era actriu. Va seguir el somni que a la vida real no va poder aconseguir. I el va omplir d’imaginació, obres de teatre, professionalitat i diversió.

Així van anar passant els anys. L’una vivint la vida que volia viure i l’altra només imaginant-la.

Al final, totes dues van haver de lluitar contra el càncer i totes dues van morir molt abans del que els tocava. El mateix dia, a la mateixa hora. Ningú no s’ho podia creure.

La Ximena va tenir una cerimònia de merda. Perquè això és el que és la mort, una merda. Va haver-hi plors i gent, uns fills incapaços de pronunciar una paraula i un capellà que parlava d’un avió i uns passatgers, intentant fer una comparació metafòrica sobre aquesta banalitat del viatge al més-enllà i la mort de la mare que ningú no va entendre, ni falta que feia.

La Ximena que només va ser un reflex del que podia haver estat i no va ser va tenir un funeral multitudinari, ple d’actors i actrius famosos i de productors. A l’altra banda del mirall va haver-hi molts discursos, emoció i llàgrimes, però, tot i això, semblava ben bé un circ, tot postís, com si fos la seva darrera representació pública. Massa aplaudiments, massa afectació.

Al fons, un home ho observava tot. Un home que va quedar-se sol, sense saber com reaccionar davant la vida i davant els seus fills. Mai no va tenir gaire bona relació amb ells perquè ella sempre era allà per estimar-los i ell no havia de fer aquest esforç. El meu pare, educat en la rigidesa, a no mostrar els seus sentiments, enfrontat ara a la seva absència, es va adonar que mai no va deixar que visqués la vida que ella volia. I després de la seva mort va intentar redreçar-ho, d’alguna manera, convertint-se en el que la mare sempre va voler que fos: amable i no rondinaire, sensible i no cridaner i, per damunt de tot, amorós amb els seus fills.

El meu pare, orfe d’ella, li escriu cartes expressant sentiments i dient-li coses que mai no li va dir. I, de vegades, lenxampo davant del mirall parlant amb la dona de la qual es va enamorar, però que no va deixar mai que fos.

* Les dades que ens faciliten els participants seran incorporades a la base de dades de Catorze amb la finalitat d’enviar-los per correu electrònic el nostre butlletí setmanal.