“La pèrdua de la sang menstrual (pedres els ovaris / que ja no destil·len), la pèrdua de la fecunditat biològica (el meu úter ja no és niu / ni ho serà, / que és eco i buit), les sufocacions i el desgavell hormonal” són, tal com explica Sònia Moll a l’epíleg, els temes i els tabús que Marta Pérez i Sierra converteix en poemes al llibre M’he empassat la lluna (Viena Edicions). En llegim dos.
Foto: Catorze
Caducar
Les parpelles violetes,
dilatades
sobre el coixí inútil,
obren i tanquen
l’edat de la menopausa.
Remors dins del cos.
Renec de somier
de nits atabalades,
d’angostes hores
arraulides dins el rellotge
del vèncer.
Pètals
Jo era de pètals.
I res podrà tornar-me
a aquells dies humits,
a aquelles nits de rou,
ni tan sols tu, mirallet
de fum de la memòria.
Jo era de pètals.
Lasciva, degotava vida,
papallones de robí,
venus prenyada d’aigua,
mare de peixos i larves.
El mar entre les cuixes.
La sal sota les ungles.
Ara sóc pedra
i ja no m’escarritxa el ventre
la refotuda regla.
Ara només sagnen
a dentades, les hores
d’insomni de la nit.
Ara sóc pedra
i d’aquí no res, pols.
M’he empassat la lluna
© Marta Pérez i Sierra
© Viena Edicions, 2015
