El futur als 90 anys

Quan ja fa dos anys i mig que ens va caure al damunt això que he rebatejat com el carronya-virus, se’m van esborrar les idees que tenia per continuar escrivint alguns retrats de la meva galeria de personatges perdedors. Aquells amb qui no em costa gaire posar-me a la seva pell perquè els conec de la vora, ja que hi vaig conviure d’una manera ben propera durant aquella llarguíssima i cruel postguerra en què tot estava prohibit o racionat. I que tenen una continuïtat amb aquells que dormen avui al carrer i que la gent d’Arrels recompta cada any per si els pot ajudar algú, o, simplement, amb qualsevol que té problemes per arribar a final de mes.

Als de casa, la pandèmia ens va tallar les ales i ens va obligar, per por i prudència, a tancar-nos, a treure el nas al carrer només quan era imprescindible perquè havíem de continuar omplint aquella boca que, com deia una àvia «…és un petit ocell que es menjaria un gran castell». I, a contracor, vam renunciar al cinema, al teatre, als concerts, és a dir, a tot allò amb què pensàvem omplir els pocs anys que l’atzar o la sort ens podien permetre de continuar vius. Per omplir els nostres dies, uns dies que de tan clavats que són els uns als altres semblen el de la marmota, només em quedaven dos recursos: llegir i escriure. I si llegir ja em va bé, vaig descobrir ben aviat que, per una qüestió d’edat, i per més interès que hi posi, em passa com amb les pel·lícules que veig a la televisió: si soc capaç de recordar-ne algunes que he vist fa molts anys, no hi ha manera de saber de què anava aquella que em va distreure la nit anterior o la d’abans-d’ahir. Els temes i els personatges se m’esborren amb molta facilitat.

Llavors, em quedava el recurs d’abocar-me a l’escriptura, però ja he dit que, davant el panorama catastròfic, em semblava inútil recórrer a les petites misèries humanes. I no se’m va acudir altra cosa que no fos fer un balanç, fer memòria d’allò en què ocupava el meu temps abans de la pandèmia per comparar-ho a un present tan eixut, tan escàs d’atractius, tan buit, i confrontar-ho amb el que podia esperar del temps que em quedava per viure, durés el que durés. Així, tot i que quan va començar la pandèmia ja tenia vuitanta-set anys i ara estic a punt de complir-ne noranta, encara tenia l’esperança de veure unes quantes pel·lícules i d’empassar-me uns quants llibres, però cada cop se’m fa més present que la cosa s’escurça i no és a les meves mans aturar-ho.

Acabo de publicar Sense futur, un seguit de variacions sobre el tema, en què, tot i que no voldria ser més pessimista del compte, no puc deixar de pensar que si a la pandèmia hi afegim les catàstrofes climàtiques que cada cop ens afecten més per culpa d’un abús d’explotació de la natura, els incendis provocats per la sequera, la inconsciència i l’abandó dels boscos, i, per postres, aquesta guerra d’Ucraïna, tan «a l’antiga» que els que ja havíem viscut la de casa, és a dir, la civil, i d’haver ensumat i patit de la vora la mundial –deixant de banda les del Vietnam i dels Balcans, a més de les tan cruels i terribles, però, molt locals, que fem els ulls grossos i ignorem–, ens pensàvem que ja no es repetirien.

Sí! Un futur ben galdós per a tothom. I, ja en pla egoista, pitjor encara per a la gent de la meva edat. Si tots aquests flagells afecten directament tota la població, els qui no són tan vells tenen tot el dret a esperar que es produeixi –anava a escriure “el miracle”, però me’n sé estar, perquè seria somiar truites–, sí, que es produeixi una pacificació i s’imposin el sentit comú i el seny, es redueixi la fabricació i ús de cotxes, vaixells, aparells d’aire condicionat, el consum frenètic de materials imprescindibles, la bogeria de les aglomeracions col·lectives, ja sigui als estadis o als concerts multitudinaris, i tantes i tantes coses més ben supèrflues, per més que a molts els sembli que són l’única sortida a tots els altres problemes vitals.

Penso que no hi ha sortida per a la humanitat si, en canvi, es torna a la vella imatge d’aquell conte clàssic en què el prior del convent demana a un metge que els digui què han de fer per millorar la salut tan atrotinada que menen els seus frarets, tan golafres per culpa d’uns àpats tan abundants com carregats de greixos i espècies. L’home, després de prendre’ls el pols i sospesar-los la panxa, els recomana cert ascetisme alimentari. Això fa que la comunitat en pes se sublevi i exclami: “Carnissera per barba i peti qui peti!”. Si tot això és probable que passi als més joves, ¿què podem esperar aquells que com jo mateix en portem noranta entre cap i coll i sabem que es pot dir que vivim de propina perquè hem vist com desapareixia la major part de membres de generacions anteriors i que, a més de ser uns privilegiats som prou lúcids i conscients per saber que, ja que tots tenim una data de caducitat, la nostra és ben propera, a tombar la cantonada?