A la revista El Món d’Ahir hi trobem bons narradors que escriuen sobre el passat. L’objectiu principal no és analitzar la història, sinó fer-la reviure a través d’escriptors que hi apropen la lupa. Amb un títol que ret homenatge a Stefan Zweig, cada trimestre se’n publica un número articulat per un tema: La infància, L’atzar, El cosmos, Feliços vint, o el darrer, Dolç.
L’espècie humana ha mirat d’endolcir la seva dieta des de sempre, empesa inicialment per la cerca d’una font eficaç d’energia, que es trobava de forma natural en la fruita, la mel i en altres productes vegetals. Amb el pas dels segles, aquesta estratègia de supervivència va esdevenir una addicció, a mesura que les civilitzacions van ser capaces de purificar el sucre. La història del dolç ens convida a buscar-lo en la gastronomia, però també en l’art, en la literatura i en l’amor. I és el que fa aquest número, en què trobem articles d’autors com Antonio Baños, Miquel Cabal i Guarro, Llucia Ramis o Joan Fontcuberta. Si el darrer mes us vam oferir un tast de l’article de “La dolça vida“, de la cuinera Maria Nicolau, ara us convidem a conèixer, amb Martí Domínguez, “L’home que parlava amb les abelles”: l’apicultor d’Alcoi Salvador Andrés Santoja.
Reforestar el bosc d’abelles
Si busquem plaers fugaços i perillosos… Com diria Joan Perucho, el món de la interpretació de la natura és fascinant, estrany i antirealista. Siga com siga, sempre m’ha semblat realment captivador, i aquella interpretació moral de les abelles i els seus ruscos és si més no divertida. I ara Salvador Andrés, l’home que parlava amb les abelles, em volia convèncer que les havíem de protegir no per ser productores d’aquella mel voluptuosa, sinó pel paper cabdal que jugaven als ecosistemes. I que calia que les abelles tornaren a ser salvatges, pel bé del bosc. Calia reforestar d’abelles el bosc.
Recorde que Salvador em va dir aquell dia que duia molt de temps buscant els motius que feien que un eixam anara a un lloc o a un altre. ¿Què és el que fa que s’instal·le ací o allà? ¿Com troben les abelles exploradores l’emplaçament adient per a fer el niu? «Durant un temps, vaig provar el pròpoli, després la cera calenta, la mel calenta… Les abelles venien i s’enduien amb les potetes el pròpoli o la cera, però l’eixam seguia sense aparèixer… Punyeta!… Per això, aquell dia al maset vaig entendre que el que localitzaven les abelles exploradores no era el pròpoli, ni la cera, ni… Era el fem de l’arna! La substància en descomposició que deixa l’arna Galleria mellonella una vegada s’ha menjat les velles bresques de la colmena! Els residus després d’arnar-se les bresques!»
Salvador em va descobrir que les abelles exploradores buscaven el lloc on unes arnes exclusives dels ruscos havien descompost les bresques abandonades, i havien netejat l’espai per a eixamenar de nou. Una mena de coevolució extraordinària entre l’arna i les abelles. En compte de ser les enemigues, com molts apicultors es pensaven, eren «les regeneradores dels nius». Les exploradores no buscaven un amagatall qualsevol, sinó que allò que les guiava era el detritus produït per les arnes, que deixava constància que allà hi hagué un rusc. I el recorde parlant amb els ulls vibrants: «Els fets demostren que quan en un rusc nou, novíssim, poses en la base fem d’arna, els eixams venen un darrere l’altre. Parle de vint anys d’observació!… Primer arriben les abelles exploradores, després l’eixam. De vegades, s’esdevé que hi arriben abelles exploradores de dos eixams distints… I quines baralles s’organitzen! Les que defensen la plaça i les nouvingudes…»
Salvador volia escatir què guiava les abelles a anar a un lloc o un altre, i va descobrir que era aquell polsim olorós que s’acumulava en el fons dels ruscos abandonats. Ho denominava «essència mil·lenària», perquè, segons ell, en un abric natural podrien haver estat eixamenant colònies durant centenars d’anys, d’una manera cíclica, i aquesta substància atreia les abelles exploradores, com si es tractara d’una mena de feromona. I a partir d’aquell moment en els seus ruscos d’albellatge va posar aquella matèria, i fou tal l’èxit que l’ajuntament d’Alcoi li va cedir un espai a la muntanya, al barranc del Saladurer, al cor de la serra de Mariola, on Salvador va portar els seus bucs, i que fou retolat com: Zona d’Aparellament d’Abellots i Reines. I des d’allí es duien els bucs a zones cremades per tal de reforestar-les amb l’activitat d’aquells ruscos, sense possible explotació mel·lífera, tan sols per a servir com a aliats de les flors, fecundant-les «de la mateixa manera que va fer Crist, quan es va encarnar en la Verge Maria».
Aquell dia Salvador em va revelar un món fascinant, encara molt més complex i meravellós que el que en el seu dia em va descobrir Karl von Frisch. A hores d’ara que les abelles van desapareixent, degut a l’ús indiscriminat d’insecticides amb components neurotòxics que afecten la memòria, veig la necessitat de recuperar el seu pensament. De seguir el seu exemple preclar, i de poblar els nostres espais naturals amb ruscos d’abelles silvestres, per tal que treballen en la pol·linització i en la diversificació de la flora. Totes les flors mereixen ser pol·linitzades, deia Salvador, des de la pudenta ruda a l’humil alfals. També era del tot contrari a les mels monoflorals, perquè assegurava que amb aquella activitat empobrien el territori, i que debilitava l’ecosistema contra els incendis forestals. Igualment era refractari a la transhumància, perquè despistava les abelles, les afeblia, perquè no coneixien el nou territori i no podien buscar refugi si els calia. Aquell apicultor, modest i autodidacte, s’havia convertit en un savi ecòleg de la naturalesa mediterrània.
Podeu llegir l’article sencer comprant la revista aquí i us n’enviaran l’exemplar a casa, o, si ho preferiu, us hi podeu subscriure aquí.
En aquest número trobareu articles de Pius Alibek, Antonio Baños, Miquel Cabal Guarro, Marc Casanovas, Martí Domínguez, Lizbeth J. Chaviano Pérez, Joan Fontcuberta, Valèria Gaillard Francesch, Carme Gasull, Olga Jornet Vegas, Manel Lucas, Purificació Mascarell, Paula Molés, Maria Nicolau, Samuel Pepys, Toni Pou, Llucia Ramis, Jordi Roca i Xavier Theros. A més a més, hi han col·laborat artistes, il·lustradors i fotògrafs com Juan Cris, Pere Llobera, Miguel Lorenzo, Andrea Maresch, Fátima Moreno, RUN Design i America Sanchez.
El Món d’Ahir, 25. Hivern del 2023.
