El món es torna senzill

El món es torna senzill és la crònica, escrita per Laura Gost i publicada per Empúries, d’una erupció emocional. A través de la mirada neta de la protagonista, assistim a la retransmissió en primera persona d’un procés de combustió interior; d’un viatge que parteix de la fase inicial d’emotivitat d’una noia de catorze anys fins arribar al llindar de la primera maduresa. L’evolució personal, l’exploració dels desitjos i la gestió de les contradiccions conflueixen en un testimoni coherent que és també, i sobretot, un manifest a favor de la llibertat d’elecció com a única manera de viure. Us oferim un avançament d’aquesta novel·la que arribarà a les llibreries el 2 de febrer.

Sempre he pensat que mastego bé els aliments, però aquells cinc trossets de bistec em contradiuen. Hi trobo un no-sé-què d’artístic, en el contrast cromàtic de la carn marró-quasi-grana i el blanc impol·lut de la porcellana. Acaba-t’ho tot, sento que diu la padrina, eixuta, seca, rigorosa, i m’he de concentrar per recordar els anys que fa que no hi parlo, que ella no pot dir res, perquè el torn de paraula queda reduït a cendres quan ens morim.

La trobo a faltar, la padrina. El darrer record que en guardo s’assembla a la imatge que tinc al davant, només que en negatiu: un tros de carn blanquinós, quasi translúcid malgrat l’esforç del maquillador de la funerària, que destaca sobre el vellut ocre. La padrina, dona baixa que no arriba al metre cinquanta, reclama els centímetres que li han donat de menys amb cardatges altíssims i rinxolats d’un ros que les canes naturals empal·lideixen. El nínxol i la caixa encoixinada tenen en compte aquest afegit capil·lar, i el dia de l’enterrament em pregunto si el cardatge de la padrina, com els cabells i les ungles, seguirà creixent sota terra malgrat la laca, beneïda sigui entre totes les dones.

Què em diria, la padrina, si em veiés agenollada davant del vàter, amb els dits bruts i la gargamella resseca. S’enfadaria, això segur. Em renyaria, també, com quan el meu germà i jo, encara petits, juguem a llançar-nos cigrons bullits com qui envia una granada a l’enemic. Prou, nins, exclama aleshores la padrina, amb un enuig massa gran per a un cos tan petit. I nosaltres sempre parem perquè sabem que a la padrina no li ha fet mal que ens barallem, sinó el fet que haguem tudat menjar. Els germans es barallen, ja ho feia ella amb les seves germanes quan era petita. El menjar, però, no es malgasta mai. I a veure qui gosa portar la contrària a una dona que ha nascut en temps de fam, que ha raspat les floridures del pa sec per menjar-se’l quan ja no era mengívol, que ha fet truita de patates sense ou i sense patata, que ha fet brou amb ossos netíssims, quasi brillants, que amb prou feines delaten l’empremta antològica d’un pollastre de camp. El menjar no es tuda, estimats, heu de fer cas a la padrina, ens diu. I nosaltres deixem anar els cigrons i ens els mengem amb posat avorrit, perquè si no són per jugar, els cigrons no ens fan cap gràcia.

D’un temps ençà no hi penso tant, en la padrina, però avui hi penso molt. Gairebé puc reproduir mentalment l’interrogatori que tindria lloc si ella fos testimoni de l’escena. Per què t’ho has menjat, si no ho volies, diria amb la severitat d’una bombeta d’alt consum dirigida als ulls; si passes pena d’engreixar-te, deixa-ho al plat i així almenys ho aprofitarà algú. I jo li replicaria que ai, padrina, que no m’ha preocupat mai, engreixar-me, que no hi té res a veure. I ella no m’entendria, és clar, perquè a veure qui ho entén, a veure qui m’entén. Jo tampoc m’entenc, moltes vegades. Però reconec que íntimament, ara i aquí, celebro no haver de presenciar l’estupefacció de la padrina, la seva incomprensió, les recriminacions, en pau descansin. Ser gran, en certa manera, ja deu ser això: prescindir de la reprensió dels altres, assolir l’autarquia en matèria d’amonestacions.

Premo el botó rodó i metàl·lic que buidarà la cisterna i hi deixo una empremta oliosa. Mai me’n recordo d’emprar el dit petit, que és l’únic dit que normalment queda lliure de residus, si no hi ha hagut gaires esquitxos. El dit petit, tan útil per treure’s els mocs i per llevar-se les lleganyes, tan popular entre els cocaïnòmans i els virtuosos del sitar, esdevé ben inútil quan es tracta d’arribar a l’úvula, que és com el clítoris de la gargamella, l’activador del líquid que corre, que frega els llavis i que, finalment, surt fora. L’aigua només esborra parcialment el rastre del crim; em cal fer un bolic de paper de vàter per netejar les taques de les vores, alguna gota que ha arribat a la tassa i que fins i tot ha col·lidit contra les rajoles del terra. Cap al final, un rajolí de lleixiu, quatre gotes d’ambientador de pi i un altre cop la cisterna, que els detalls són importants i cal valorar les petites coses, etcètera.

Després em rento les dents a poc a poc i em raspallo la llengua amb èmfasi, perquè a la llengua és on més pot notar-se la mala olor. Tinc catorze anys i la meva llengua és pràcticament verge de petons. En realitat de petons me n’he fet cinc o sis, si fa no fa, i tots ells tenen lloc abans dels dotze. D’aquests cinc o sis, dos o tres són amb el llarguerut d’en Toni Miquel García, que repeteix el darrer curs de Primària perquè sempre se li oblida que els noms de persona i de ciutat s’escriuen amb majúscula i perquè s’entesta a posar una hac intercalada en vuit de cada deu paraules que escriu. Els altres tres petons me’ls faig amb una altra companya de classe que té la pell bruna i és molt amable, però la llengua hi té una participació discreta, tímida, en ambdós casos. La llengua de la companya la recordo rosada i pulcra i llisa, amb gust de xupa-xup de la marca Kojak; la del noi, en canvi, és blanquinosa i rasposa, exageradament estreta, llengua de serp, així que faig que el tràngol passi aviat permetent-li que em toqui el pit dret com qui no vol la cosa; aleshores la llengua perd protagonisme.

La noia, la seguiria besant una estona més, però quan sona el timbre que posa fi a l’esbarjo els llavis se separen, els ulls es miren sense entendre gaire res, les galtes es tornen tan vermelles com en els segons immediatament posteriors a la realització del test de Cooper durant la primera classe de gimnàstica de cada mes. Llavors la companya i jo ens dirigim a la classe d’anglès amb passes ràpides, mantenint les distàncies, i si ens pregunten improvisarem una riallada i direm que oh, nonsense, petons, quins petons, i ara, si aquí no ha passat res, res de res, nothing, never, please leave me alone. Ni tan sols em ve al cap com es deia la noia dels petons, ni si tenia facilitat per a l’anglès; només en recordo la llengua rosada i pulcra i llisa i amb gust de xupa-xup de Kojak, i aquesta desmemòria selectiva em fa sentir una mica culpable.