El record de Joan Margarit

En llegim dos poemes que Maria Rubert de Ventós i Carles Duarte reciraran al Festival Portalblau


El Festival Portalblau, que se celebra aquest juliol a l’Escala i a Empúries amb una programació plena de concerts, actes literaris i de dansa, en el seu tret de sortida (el dissabte 17), retrà homenatge a Joan Margarit. “Per afrontar el repte de continuar existint amb lucidesa, ens cal sentir-nos acompanyats en la reflexió i en la recerca de sentit. La poesia de Joan Margarit ens hi ha ajudat. Des del Festival Portalblau volem recordar-lo i reivindicar-ne l’obra i la personalitat, que va més enllà de la literatura, perquè, a més d’escriptor, va ser un arquitecte eminent i un prestigiós professor universitari. L’arquitecta Maria Rubert de Ventós i el poeta Carles Duarte ens acostaran, des de l’amistat que hi tenien, el perfil d’aquesta figura clau de la nostra vida col·lectiva i ens en llegiran alguns dels poemes més representatius.” Des de Catorze hem preguntat a Duarte i a Rubert de Ventós quin poema en destacarien i n’han triat aquests dos, que escoltem en veu de Margarit.

Triat per Carles Duarte:


Casa de Misericòrdia

El pare afusellat.
O, com el jutge diu, executat.
La mare, la misèria i la fam,
la instància que algú li escriu a màquina:
Saludo al Vencedor, Segundo Año Triunfal,
Solicito a Vuecencia deixar els fills
dins de la Casa de Misericòrdia.

El fred del seu demà és en una instància.
Els orfenats i hospicis eren durs,
però més dura era la intempèrie.
La vertadera caritat fa por.
És com la poesia: un bon poema,
per bell que sigui, ha de ser cruel.
No hi ha res més. La poesia és ara
l’última casa de misericòrdia.

Triat per Maria Rubert de Ventós:


Recordar el Besòs

Les finestres de nit, amb la llum groga,
són ulls voltats pel rímel de l’asfalt.
Recordo el pis: una bombeta morta,
gossos i infants damunt d’un matalàs.
En la cuina, corrupta, sense porta,
amb verdet als plats bruts amuntegats,
un noi escolta un vell pick-up que toca
discs de drapaire, però tots de Bach.
Els cables negres d’alta tensió
la lluna sobre el riu els fa brillar.
Sota el pas elevat de l’autopista,
la desolada terra de ningú,
corral de cotxes de segona mà.
Per a aquest món, cap més futur que Bach.

Nou comentari

Diamants
El mapa dels meus astres / si mai estic perdut
Més entrades...
Quan Robert Capa va retratar la guerra a Aitona
Hi havia arribat com a fotoperiodista de la darrera ofensiva de l'exèrcit republicà a Catalunya
Més entrades...