Elena Ferrante: «Quan s'escriu no cal mentir»

“Tu dius que cal fer entrevistes, com a mínim aquelles, i d’acord, tens raó. Digues a en Fofi que m’enviï les preguntes, les contestaré.”

Ho demanava Elena Ferrante (l’autora italiana que publica en l’anonimat rere aquest pseudònim) al seu editor. Per tal d’entendre els motius que empenyen l’escriptora a mantenir-se al marge dels mitjans, el llibre La frantumaglia, editat per Navona i traduït al català per Anna Carreras, recull des de la correspondència amb lectors fins a les poques entrevistes que li han fet. Llegim fragments de dues converses que va accedir a mantenir.

Foto: Draopsnai

1. Conversa d’Elena Ferrante amb Jacqueline Risset a L’Unità el 8 de setembre de 2002.

Els dies de l’abandonament descriu un moment terrible de la vida d’una dona i ho fa amb una sinceritat crua, especialment contra la protagonista. Creu que el seu «anonimat» li ha servit d’ajuda?

No ho sé. Sempre he tingut la tendència a separar la vida de tots els dies d’escriptura. De vegades expliquem faules boniques, de vegades diem mentides mesquines. Les mentides ens protegeixen, atenuen el dolor, ens permeten evitar la por de pensar seriosament, aigualeixen els horrors del nostre temps, fins i tot ens salven de nosaltres mateixos. En canvi, quan s’escriu no cal mentir mai. En la ficció literària cal ser sincer fins a l’insostenible, com a conseqüència de la buidor de les pàgines. És probable que separar netament el que som a la vida del que som quan escrivim ajudi a mantenir a ratlla l’autocensura.

Per què ha triat no esdevenir un personatge públic?

Per un desig una mica neuròtic d’intangibilitat. L’esforç d’escriure toca tots els punts del cos. Quan el llibre està acabat, és com si haguessis estat registrat sense respecte, i no es desitja altra cosa que recuperar la integritat, tornar a ser la persona que normalment ets, en les ocupacions, els pensaments, el llenguatge, les relacions. De tota manera, l’obra és pública: allà hi ha tot allò que tenim per dir. Avui, a qui li importa realment la persona que l’ha escrita? L’essencial és la feina feta.

La seva sembla una escriptura no destinada a lectors, una escriptura que neix com si fos privada, sense cap altre interlocutor que la pàgina (o l’ordinador) o vostè mateixa. És així?

No, no ho crec. Jo escric perquè els meus llibres es llegeixin. Però mentre escric no és això el que compta, només compta trobar les energies per cavar en les fondàries dins de la història que estic explicant. L’únic moment de la meva vida en què no em deixo impressionar per ningú és aquell en què miro de trobar les paraules per anar més enllà de la superfície d’un gest obvi, d’una fórmula banal. Ni tan sols m’espanta descobrir que cavar és inútil i que sota la superfície no hi ha res.

Llegint el seu llibre he pensat en la vida que «fa» escriure, que el temps del viure és el de l’escriure. És per això que ha escrit dos llibres en deu anys?

Haig d’admetre amb una mica de vergonya que no he escrit dos llibres en deu anys, n’he escrit i reescrit diversos. Però L’amor que molesta i Els dies de l’abandonament m’han semblat els que posaven el dit amb més decisió dins d’algunes ferides meves encara infectades, sense distància de seguretat. També he parlat, en altres moments, de ferides netes o feliçment curades, i ho he fet amb la distància reglamentària i amb les paraules justes. Però després he descobert que aquest no és el meu camí.

I, sempre a propòsit d’això, la seva escriptura és molt concreta, física, com si el cos es fes portador de paraules. És una escriptura feta de gestos, aquells gestos quotidians, que se succeeixen per la fluïdesa dels costums, que després s’escampen en el moment de la «malaltia». O sigui que és una escriptura femenina. Hi ha escriptores (i també escriptors) als quals se sent propera?

Quan era molt jove tendia a escriure mostrant un pols viril. Em semblava que tots els escriptors de gran nivell eren de sexe masculí i que, per tant, necessitava escriure com un home de debò. De seguida em vaig posar a llegir amb molta atenció literatura de dones i vaig exposar la tesi que cada petit fragment on es pogués reconèixer una distinció femenina seria estudiat i donaria resultats. Però des de fa un temps m’he tret de sobre una sèrie de preocupacions teòriques i lectures i he passat a escriure sense preguntar-me què havia de ser: masculina, femenina, de gènere neutre. M’he limitat a escriure llegint de tant en tant llibres que no fossin bonics, sinó que em fessin companyia mentre escrivia. En tinc una selecció discreta, els anomeno llibres d’encoratjament: l’Adele de Tozzi, Dalla parte di lei de la De Céspedes, Lettera all’Editore de la Manzini, Menzogna e sortilegio o L’isola di Arturo de la Morante, etc. Encara que pugui semblar incongruent, el llibre que més m’ha acompanyat mentre treballava en Els dies de l’abandonament és La princesa de Clèves de Madame de La Fayette.

L’Olga va trobar el significat de la seva existència en una relació, en els rituals d’una relació. Un cop sola, ha de reconstruir-se des de zero, s’adona de l’errada i entra en una altra relació, amb Carrano, armada de molt desencantament. Què en pensa, de l’amor?

La necessitat d’amor és l’experiència central de la nostra existència. Encara que pugui semblar insensat només ens sentim realment vius quan tenim un dard al costat que traginem darrere nostre dia i nit, a tot arreu on anem. La necessitat d’amor acaba amb qualsevol altra necessitat i, d’altra banda, motiva totes les nostres accions. Llegeixi el IV llibre de l’Eneida. La construcció de Cartago s’atura quan Dido s’enamora. Després la ciutat hauria seguit creixent potent i feliç si Enees s’hagués quedat. Però ell marxa, Dido se suïcida i Cartago, d’una ciutat potent de l’amor es transforma en una ciutat amb una missió d’odi. Els individus i les ciutats sense amor són un perill per a ells mateixos i per als altres.

Els dies de l’abandonament fins i tot podria semblar una novel·la «feminista»… Se sent en sintonia amb Simone de Beauvoir i La dona trencada?

No, no, gens. Vaig utilitzar aquest llibre en la història de l’Olga, com hauria pogut fer servir la Dido abandonada que vagareja per la ciutat fora de si i es travessa amb l’espasa d’Enees, un dels «records» que ell li va deixar. En realitat, l’Olga és una dona d’avui que sap que no ha de respondre a l’abandonament trencant-se. A la vida, com a l’escriptura, m’interessa l’efecte d’aquest coneixement nou: com actua, quina resistència oposa, com lluita contra el desig de mort i es conquereix el temps necessari per aprendre a suportar el dolor, quins estratagemes o ficcions posa en marxa per tornar a acceptar la vida.

2. Fragment de l’entrevista feta per Francesco a La Repubblica el 4 de desembre de 2006 amb el títol «Jo, escriptora sense rostre». Erbani assenyalava a la introducció: «Elena Ferrante ha rebut les preguntes, algunes no li han agradat, però no les ha refusat. Aquí hi ha les seves respostes, que, per la modalitat d’aquesta entrevista, són reproduïdes sense que qui ha plantejat les preguntes hagi pogut replicar».

Com està?

Una entrevista que comença amb «com està?» espanta una mica. Què vol que li digui? Si em poso a furgar en el «com» no acabaria mai. Llavors li responc: bé, em sembla, i espero que vostè també estigui bé.

A molts anys de distància, encara està convençuda de la tria de mantenir-se a l’ombra?

«Mantenir-se a l’ombra» és una expressió que no m’agrada. Sembla de complot, de sicaris. Diguem que vaig preferir, fa quinze anys, publicar llibres sense haver-me de sentir obligada a fer l’ofici d’escriptora. Fins ara no me n’he penedit. Escric i publico només quan el text té una mica de dignitat per a mi i per als meus editors. Després el llibre fa el seu camí, jo passo a ocupar-me d’altres coses. És tot aquí i no veig per què hauria de canviar de línia de conducta.

Com jutja els interrogants que es plantegen sobre la seva identitat, la diverteixen, la fan enfadar o una cosa diferent?

Són legítims, però simplificadors. Per a qui li agrada llegir, l’autor és només un nom. De Shakespeare no en sabem res. Els poemes homèrics segueixen agradant-nos malgrat que ho ignorem tot d’Homer. I Flaubert, Tolstoi o Joyce pesen només si una persona de talent els transforma en matèria d’una òpera, una biografia, un assaig brillant, una pel·lícula, un musical. Per a la resta són cognoms, és a dir, etiquetes. A qui vol que li interessi la meva petita història personal, si no trobem a faltar la d’Homer o la de Shakespeare? Qui estima realment la literatura és com una persona de fe. El creient sap bé que, del Jesús que realment compta per a ell, al registre civil no hi ha res.

Quina és la identitat que més la intriga entre les que li plantejo: Starnone, Fofi, Ramondino?

Cap, em sembla un joc banal dels mitjans. S’agafa un nom d’escassa consistència, el meu, i se l’associa a noms de major rellevància. No passa mai al contrari. A cap diari se’ls acudiria omplir una pàgina amb la hipòtesi que els meus llibres han estat escrits per un vell arxiver jubilat o per una jove bancària universitària. Què haig de dir-li? No m’agrada que molestin persones que estimo.

Com respon a qui insinua que el «misteri Ferrante» contribueix a alimentar les vendes dels seus llibres?

Responc que és una estupidesa. El cinema, aquest sí que ha contribuït a incrementar les vendes dels meus llibres. El «misteri Ferrante» és una molèstia per als lectors autèntics. Qui llegeix relats només desitja una història fascinant, densa, per alimentar amb trossos dispersos de la pròpia experiència.

Vostè ha dit que no vol aparèixer per evitar acabar en el circ mediàtic que envolta els escriptors. No li sembla que es pot aparèixer i alhora eliminar els aspectes més espectaculars, cridaners i promocionals del circ mediàtic?

Cert. Però hi ha un equívoc: per a mi el problema no és aparèixer i després esfumar-me, no soc pas vergonyosa, sinó una altra cosa. Per a mi el problema no és, en absolut, aparèixer. Per què sorprendre’s? Hi ha una quantitat de llibres anònims, o signats, que viuen, sobreviuen i són morts des de fa temps sense que una persona hagi aparegut mai a reivindicar-los. M’agraden aquests llibres i m’agraden els lectors que diuen: a mi què m’importa qui els ha escrit.

Encara és vàlid un dels altres motius de la seva reserva, la presència en les seves novel·les de parts autobiogràfiques combinades i disfressades de maneres diferents, però tot i així susceptibles de ser reconegudes?

Sí. Com qualsevol persona que escriu, treballo sobre fets, sentiments, emocions que em pertanyen de manera molt íntima. Però amb el temps el problema s’ha transformat. Avui, sobretot, tendeixo a conservar la llibertat de cavar a fons, sense autocensura, en les meves històries.