Un viatge d’hivern

Sílvia Bel recita Antoni Marí.

Així como el jorn passat ja mai no torna,
mai més no tornaràs a travessar, del mar,
aquestes aigües. Mai més
del lloc d’on véns podràs tornar.
Mai més podràs tornar a ser el que fores,
ni a fer memòria, tan sols, del teu record.
Mai més el teu nom ningú no podrà dir-lo,
ni recordar el teu rostre ni el teu front;
ni si pedra o ocell o vegetal tu fores
o el lleu perfil d’un pensament sobtat.

Ets un no-res de transparent crinera.
Ets un solc buit. Un alè esquinçat.
Un riu eixut que baixa les voreres
del mar dels morts i del astres perduts.
Només l’oblit i la buidor del somni
són ara els guanys de la temuda sort.
Només l’hivern, el fred al moll dels ossos,
el seny desert i l’esment esfondrat
són ara en tu i en tu han fet niada,
i esdevens oblit i glaç i tenebror.

No saps qui ets. Tan sols l’obscur recordes.
L’animal fosc que et rou l’enteniment.
Que pren la teva ment i rou les teves ales
i et llança cap avall, batut, com un ocell;
com un ocell perdut pel pendent de la fosca,
per l’enfonsant cimal del llarg penediment.
Ocell vençut per l’espessor del somni,
per la faiçó de l’ordre, per l’ombra del camí.
Pel desconhort d’haver perdut la via,
pel desconcert d’haver perdut la por.