Entusiasme sospitós

Són uns éssers estranys d’entre 18 i 25 anys que es fan dir monitors d’esplai, o caps d’agrupaments. Els reconeixereu perquè pringuen totes les tardes de dissabte als caus muntant gimcanes, perden els caps de setmana fent excursions i malgasten la Setmana Santa sencera i quinze dies de juliol anant de campaments. I tot sense cobrar res i amb una passió que no pot ser bona per a la salut.

La broma fa dècades que dura, i no són quatre sonats, es tracta d’uns quants milers. S’ha procurat fer burla d’ells com a xirucaires idiotitzats, se’ls ha fet saber que s’han acabat les utopies i que la gràcia d’avui dia és ser famós, però ells insisteixen que no. Són especialment pesadets amb la idea d’anar a la muntanya i educar en el lleure, assumeixen responsabilitats i ens donen lliçons als pares sobre coses tan antiquades com desconnectar, conviure i madurar. I a sobre se’ls veu feliços, i -el que és pitjor- a la canalla que cuiden, també. Això els fa poc integrables a la societat, perquè el que es porta és no fotre res i fer cara d’estressat, i no pas passar-te el dia organitzant coses amb un somriure.

L’administració els dona l’esquena i els nega el dret a fer servir les escoles públiques (perfectament desaprofitades els dissabtes) per intentar que s’ofeguin en petits locals d’entitats que sovint són literalment uns caus, però ni així pleguen. Els mitjans de comunicació tenim a punt el protocol del linxament mediàtic i exigència de responsabilitats a la mínima que algun grup es perd al bosc, però ells allà, valents.

Les tècniques de captació de nous membres són terriblement sofisticades. Per culpa d’un mètode estranyíssim anomenat seguir l’exemple (oi que sona carca?), molts nens d’esplai s’acaben assemblant als seus monitors, i volen ser castellers, diables o voluntaris d’oenagés. I com que el moviment es renova, costa etiquetar-los de gent poc moderna, perquè viuen al dia i s’adapten als nous temps.

Si almenys tant d’esforç fos al servei d’una secta destructiva, s’entendria, i algun actor de Hollywood hi donaria suport. Però no, no són cap secta i la seva voluntat és totalment constructiva (ai, uix, quin concepte més passat de moda). Són tota una anomalia en els ambients derrotistes i les societats decadents. Algú els hauria d’aturar abans que se’ls acudeixi canviar el món de veritat.

La vida que aprenc

© Carles Capdevila
© Arcàdia, 2017

Tast editorial

El tren cap a l’horror

14 maneres per viure com un gat

El teu nom és Olga

El vigilant en el camp de sègol

Les nits en vetlla de Víctor Català

Comentaris

Anònim abril 12, 2017 | 22:32

Són Artesans, oi que SI Carles? Gràcies per compartir les teves vivències. Fas pensar molt!! GRÀCIES

20

2

Respon
Mónica Pin Álvarez abril 13, 2017 | 12:09

FELICITATS CARLES. Alguns son de camp i altres de ciutat amb diferents costums. Gràcies per fer-nos pensar!!

13

2

Respon
Núria de Mollet abril 13, 2017 | 12:37

Com a mare, primer d'un nen abduït per aquests éssers dels que tu parles, que des de petit l'han introduït en un món ple de natura i li han ensenyat drets, deures i obligacions, quantes coses de l'antigo, i a dia d'avui mare d'un noi que no només dedica els seus caps de setmana i part de les seves vacances a intentar transmetre els valors que un dia li van inculcar a ell, si no que quant te un ratet entre setmana es troba amb els altres éssers com ell per comentar i millorar lo fet fins ara. Et donc les gràcies en nom de tots ells, encara que no busquen reconeixements, o fant per què volen i els hi agrada, mira si en són d'estranys, però segur que quant comentin el teu article ho faran amb un somriure al llavis.

17

1

Respon
Anònim abril 13, 2017 | 14:52

Gràcies per deixar per escrit aquest homenatge, que ells no busquen, però que mereixen.

16

0

Respon
mongarrid abril 13, 2017 | 17:57

M'alegra veure com hi han encara persones que valoren la tasca dels "munis" . Que dins l'educació informal s'aprenen i es practiquen competències que ens fan més humans, i no per això"carcas". Gràcies per la teva aportació!!

9

1

Respon
Anònim abril 14, 2017 | 09:56

No m'estendré, simplement diré que en el món educatiu totes les figures tenen cabuda. Ara bé, en el món del lleure només hi tenen cabuda els monitors i directors de lleure, fent una clara intrusió laboral, deixant de banda a professionals més formats: educadors, integradors, animadors socioculturals,.... que hi ha d'haver monitors i directors de lleure? Si, però sense suplir a les figures esmentades. A més, aquest altruisme del que parleu esr un flac favor a les professions d'aquest àmbit, ja que no evidencia les vertaderes necessitats.

2

24

Respon
Anònim abril 14, 2017 | 15:33

Nomes volia donarte les gracies carles per aquest article carles soc mare d.una noia monitora de cau i el seu germa fa anys que hi pertany tambe a un altre cau...i tot el q. Anomenes la trasmissio de valors, el amor a la natura,l.altruisme i l.esperança en l.esser huma a part l.il.lusio i la alegria son presents en cada trobada...son fantastics!!!

6

0

Respon
Anònim abril 14, 2017 | 18:35

Aquest article és sobremanera exagerat. Clar que està bé que existeixi la iniciativa d'educar en el lleure, però els esplais no són un lloc tant ètic com els pinta aquest article. He estat monitor durant molt de temps i puc dir que els esplais són absolutament endogàmics, una secta que no cobra. Qualsevol idea que no s'acosti al pensament comunitari, és desacreditatada d'una manera ferotge. I perquè no parlar, del fet de no ser "nen" de l'esplai i entrar directament com a monitor: estàs condemnat quasi segur a no integrar-te entre el grup de monitors. Perquè són així ells. Per cert, no he vist més favoritismes que dins d'un esplai, tant a monitors com a nens. I com no, el nen "preferit" acostuma ser un mala peça que déu ni do. Amb el suposat discurs altruista, es tornen uns dictadors: insisteixo, no accepten cap pensament que no sigui com el seu, no hi ha possibilitat de diàleg: On està l'ètica aquí? De fet, m'atreviria a dir que és una jerarquia invisible. I no oblidem, la de mals rotllos que hi ha entre monitors. Toooots es critiquen a les esquenes i es somriuen a la cara: altruisme o falsedat? No us creieu massa aquest article, està esbiaixat.

7

37

Respon
Eduard Castro abril 14, 2017 | 23:18

tant de bo hagués mes gent com ells jo els admiro molt,quan sento comentaris com "la joventut d'ara no fot res,o passa de tot"sempre els pos-ho com exemple.

5

0

Respon
Anònim abril 15, 2017 | 00:27

A quin esplai o cau has anat? Perquè em sembla increïble el comentari, una generalització que no cal i m'atreviré a dir que poca gent recolzará. Conèixer l'esplai m'ha fet canviar la manera de veure el món i la manera de viure'l i em considero millor persona després d'haver estat monitora. I t'ho diu una monitora que mai va ser nena d'esplai..

8

0

Respon
Anònim abril 15, 2017 | 11:13

Lamento profundament que la teva experiència a l'esplai hagi estat la que expliques. Però que la teva experiència hagi estat aquesta no vol dir que tots els esplais i caus siguin així. Evidentment no negaré que a les entitats de lleure també hi ha mal rotllos i també hi ha moments difícils. Però penso que aquest article vol reivindicar la tasca que fem, que massa vegades passa desaparcebuda en el món on vivim! Sigui per prejudicis, sigui per la burocratització de l'administració o per la criminalització dels mitjans de comunicació. A l'esplai i al cau s'hi aprenen coses; moltes coses! I s'aprenen vivint, convivint i construint. I això no ho pot negar ningú.

3

0

Respon
Anònim abril 16, 2017 | 22:03

Tinc dos fills mes no "kumbas" mes grans i us he de dir que tots tres tenen uns valors semblants, es desemvolupan en ambients totalment oposats perque no hem de oblidar que darrera dels nens, o millor dit al devant , hi ha uns pares que acompanyen als seus fills, i en el esplai, com altres llocs el ser huma es socialitza, fa amics d'altres ambits fora de la escola i la familia i aixo es bo. Per altre banda, el esplai no es un lloc de Parking infantil per una pares ocupats on els poden deixar quan no tenen res mes a fer, perque tambe sha de anar a esquiar , de cap de setmana, festes de pijames.... I quan no es tenen plans millors..... "El esplai es una solucio" Aixi no es, ha de haber compromis , un nen que no frequenta amb regularitat no s'integra, i si els pares no ajuden el nen no te cap culpa. Despres ens lamentem que el jovent no sap el que vol, pero potser es perque els pares tampoc sabien el que volien per els seus fills. Una mare a favor dels esplais, jo volia anarhi i no em varen portar, jo si ho he fet hi ha estat positiu

2

0

Respon
Olga Martinez juliol 27, 2017 | 11:17

Gràcies Carles. Et trobem a faltar... Jo estic immensament agraïda als esplais i tot el seu entorn humà. Vaig créixer en un barri de la perifèria on no tenien res. La majoria de veïns érem gent de fora de Catalunya i ni tant sols es sentia parlar el català. Afortunadament, segurament per descarregar de feina els pares em van portar a l,esplai...I sincerament crec que sóc qui sóc, en gran part per haver estat allà. Evidentment que no és un món perfecte, però sí alguna cosa no es pot negar són els valors i la solidaritat que et tramet. Actualment tinc dos fills que també han anat a l,esplai, la nena des de petita i el nen més endavant, ha començat de monitor. I he de dir que no ha tingut cap problema per integrar-se. Jo agraeixo al Carles el seu reconeixement i penso com ell que no estan suficientment valorats.. Gràcies a tot el jovent que això ho fa possible. I gràcies a tu Carles, siguis o siguis.

1

0

Respon