Josep Maria Espinàs va néixer el 7 de març del 1927. En llegim 14 reflexions i el text No s’ha dit tot del llibre Temps afegit (La Campana, 2001).
1. La vida és plena de coses boniques, si les saps escoltar o mirar. Si exigeixes que et toqui la rifa o que et donin el premi Nobel, la teva vida serà un desastre. Però si saps veure i viure les coses en la seva dimensió, la vida està molt bé.
2. Si escrius i ningú et fa cas, és que no pots escriure. Hi ha escriptors que es passen seixanta anys esperant escriure una gran novel·la, i no poden. A mi m’agrada molt cantar, i canto, però no tinc condicions per ser cantant, i he de saber que no en tinc. Tampoc puc ser el Fred Astaire, tot i que ja m’agradaria.
3. La meva vida no sempre ha estat fàcil, però no em cansa. Et poden cansar coses concretes, com el dolor, però no el fet de viure. Si l’obra de teatre de la vida té tres actes, els vull viure tots tres. No estic cansat ni de viure ni d’escriure.
4. Escriure és una conseqüència de pensar. Quan la gent diu que no troba una paraula, és que no ha trobat la idea, no l’ha concretat. Als pagesos mai els falta vocabulari, sempre saben dir les coses que volen dir, perquè saben què volen dir.
5. Una vegada, en ple franquisme, un periodista em va demanar que em definís en tres paraules. Vaig dir: “Ese de gafas”. Perquè a l’exèrcit deien “ese de gafas” i era jo. M’han definit com a escriptor, i m’hi reconec. Seria una falsa modèstia, després de vuitanta-i-tants llibres, dir que no sóc escriptor. Però fixa’t que no parlo de “la meva obra”, com fan constantment els meus col·legues. Jo no he fet la meva obra, he fet llibres.
6. M’he trobat fent les coses que he fet. La gent sempre t’atribueix intencions. Vaig publicar deu novel·les, una de les quals va guanyar el premi Sant Jordi, i de cop vaig deixar d’escriure novel·les i em vaig trobar fent un altre tipus de llibres. Un dia em vaig trobar fent unes cançons, una activitat que no se m’havia acudit mai abans. Un altre dia em vaig trobar fent una obra de teatre: es va representar, va tenir èxit, bona crítica, i no vaig continuar fent teatre. Un altre dia em vaig trobar fent viatges a peu i escrivint-ne llibres en forma de cròniques, i n’he escrit molts. La crítica i les enciclopèdies tenen una gran tendència a atribuir-te una voluntat deliberada, però jo no he decidit res. A la gent li costa d’entendre que un escriptor no planifiqui. Davant la gent que és capaç de dir per què la seva vida ha seguit el camí que ha seguit, jo em trec el barret.
7. Crec que, en general, les persones estem condemnades a ser el que som. Hi ha un marge de modificació, només faltaria, però petit. Per la veu que té, un cantant està condicionat a cantar una determinada música. A l’escriptor li passa el mateix: té una manera d’escriure, i és la seva. Hem d’admetre aquesta limitació en les possibilitats de cadascú: tens un marc en què et pots moure amb certa eficàcia i cert rendiment, i si surts d’aquest marc segurament falles. Que un novel·lista de culte provi de fer els best-sellers que critica, va: s’estavellaria.
8. Tenir l’Olga [la seva filla amb síndrome de Down] m’ha ensenyat molt i m’ha enriquit molt. M’ha fet veure la relativa importància d’algunes coses, m’ha accentuat el respecte per tothom. M’ha ajudat a veure coses que, des de la meva intel·ligència, m’haurien costat més de veure.
9. Després de tantes suors que he passat fent llibres i llibres i llibres, el meu text més internacional és l’himne del Barça. Mira, és divertit.
10. La humanitat progressa i progressarà: si recula, és per agafar empenta. A algunes generacions els pot semblar que no, que anem enrere. Si algú et diu “anem malament”, sempre depèn de l’escala amb què s’ho miri. Ara estem millor que fa cent anys i molt millor que fa mil anys.
11. Tinc un respecte i admiració absoluts per la tècnica. Però no faig servir ordinador perquè no el necessito. La saviesa consisteix a no tenir allò que no necessites.
12. Envellir no té res de bo. Alguns potser voldran glorificar-se dient que guanyes experiència. Però he vist fer tantes bogeries a vells… Hi ha gent que amb trenta anys té més experiència que un home de vuitanta. Per als que estimem la vida, fer-se vell només té inconvenients, se t’escurça el temps que tens per veure coses, per fer abraçades, per dormir, per fer el que et vingui de gust. Vas veient que això se t’acaba. Sí que et pots fer més savi, però també n’hi ha que es fan més imbècils, n’hi ha que es fan més tendres i n’hi ha que es fan més insuportables.
13. Sóc presentista amb totes les conseqüències. No penso mai en el meu passat ni en el meu futur. Ara som al migdia, i la tarda d’avui no existeix.
14. No sóc gens nostàlgic. No puc tenir nostàlgia de mi mateix, perquè ja no sóc aquell nen de deu anys: he evolucionat i m’he convertit en una altra persona.
(Declaracions extretes d’entrevistes fetes per Eva Piquer i publicades al diari Avui i en el llibre «Catorze de cara al 2014»)
Llegeixo, una vegada més, que ja s’ha dit tot, en aquest món. Estranya afirmació. Hi ha suposats pensadors que redueixen el tot a només allò que consideren fonamental, i que veuen el dir com un paquet de reflexions i sentències que està embolicat per sempre.
Les preguntes són: On s’ha dit tot? A qui s’ha dit tot?
Respostes. Enlloc s’ha dit tot. Ni a ningú s’ha dit tot. Només una petita part, molt limitada, de l’hipotètic tot s’ha dit a algú, en algun lloc i en algun moment. A un altre, en un altre moment i en un altre lloc, se li ha dit alguna altra cosa parcial i concreta. I li ho ha dit algú que potser només és capaç de dir aquesta cosa, o poques més. I sobretot: ho ha dit, inevitablement, a la seva manera.
En comptes d’afirmar que ja s’ha dit tot, en aquest món, potser és més raonable creure que mai no s’ha dit res que es pugui repetir exactament al mateix oient o al mateix lector. Perquè qui diu canvia, i també canvia qui escolta o llegeix el que es diu.
Confonen pensar i dir… Sospito que no tot ja està definitivament pensat, en aquest món, però és segur que no tot està dit. Perquè dir –en una conversa d’amics, en una pàgina literària– sempre és un dir que depèn del caràcter o de l’ànim personal, de les paraules que es troben o es trien, de l’espai i del temps en què s’han triat o trobat.
Dir, no és un què ja construït per sempre, sinó un com, que es construeix cada u. I per això, al llarg de les generacions, continuem parlant i escrivint. I escoltant i llegint coses que no ens havien dit mai.
(Text de Josep M. Espinàs publicat en el llibre Temps afegit, La Campana, 2001).
5
0
