“Quan jo era petit no volia ser metge ni bomber. De fet, no volia ser res. Jugava a inventar-me països, dibuixava mapes, però no volia ser geògraf. No em va passar mai pel cap que hauria de ser alguna cosa. Devia tenir nou anys quan vaig escriure els primers versos, recordo que parlaven del vol de les orenetes. I als quinze anys vaig aconseguir escriure una novel·la en castellà –l’idioma de l’escola, l’idioma de la literatura que s’hi ensenyava. Era dolentíssima i tòpica. Em devia agradar escriure, sense imaginar-me que seria escriptor.”
Josep Maria Espinàs va néixer a Barcelona el 7 de març del 1927. Celebrem els seus 90 anys llegint un recull de 14 reflexions del llibre El meu ofici (La Campana) i acostant-nos a la seva vida a través del programa Via llibre (TV3).
Foto: M.A.Chazo
1. Llibre a llibre, maó a maó, per fer una petita casa on un lector hi visqui durant una estona. I després una altra casa. No he invertit a fer una catedral. Així he treballat. Sí, un llibre darrere l’altre, sense programa, amb llibertat i amb una gran alegria de fer-los i amb una gran confiança en mi i en el lector. Amb la sensació que participàvem en el mateix joc –jo escric un llibre, tu el llegeixes ara i aquí.
2. Tothom té els seus límits, encara que no tothom conegui les seves limitacions. De manera que jo he anat vivint i escrivint ajudat per algunes i diverses ambicions, sempre petites, les que no perjudiquen el fetge ni el cervell. Senzillament, escriure el millor possible sense forçar el que jo sóc, no sentir-me adversari dels altres escriptors, que hi hagi prou lectors d’un llibre per justificar-ne l’edició, que la crítica digui el que li sembli o que no digui res, que no necessiti cap càrrec per viure –ni, sobretot, per influir–[…] Potser m’ha impedit tenir grans ambicions el fet de tenir, cada dia, una petita sort.
3. El caràcter és el que dóna la identitat a un escriptor. Si el «caràcter» grec és el ferro de marcar el bestiar, i la marca que hi deixa, l’escriptor que interessa a la gent, i el que sovint interessa a la història, és el que deixa el seu senyal en allò que escriu. […] Perquè tenir caràcter –en el cas d’un escriptor, d’un pintor, d’un compositor– és una fatalitat. El caràcter es pot trobar en el discurs reflexiu o en l’estil de l’obra. I és innat.
4. Els llibres convé que, a més de columna vertebral, tinguin un caminar lleuger. I seguit. Lleuger no vol dir frívol, ni insignificant. De fet, caminar lleuger no és fàcil. És necessari tenir un gran domini de les cames. O de l’ofici. El lector ha de poder llegir un text que narra amb mínima fluïdesa, no com qui travessa a cada pàgina un terreny pedregós. El lector no s’ha d’adonar que respira, i això passa quan el text ja respira per ell mateix.
5. El que passa és que l’escriptura feixuga pot fer creure que l’autor té alguna cosa important al cap, d’una complexitat no apta per a tothom, però a vegades és una afectació autocomplaent, i altres vegades –potser més– és el resultat del coneixement defectuós de l’ofici d’explicar-se. Deixo de banda els genis de la complicació, tan respectables com els genis en qualsevol matèria. El problema és que la genialitat vol ser reconeguda, té la debilitat de no conformar-se amb la incomprensió, i els qui poden reconèixer la genialitat també han de tenir un punt de genis, i per tant són pocs.
6. El cervell ha de ser alimentat, s’ha dit. El cervell de l’escriptor també. Però confesso que el meu cervell no ha estat sotmès a una dieta d’alimentació literària. La lectura ha estat un ingredient del menú, sens dubte, però la majoria de les proteïnes les he obtingut d’altres orígens: l’observació directa d’una realitat multiforme, l’associació de les diverses observacions –mentalment productiva–, l’instint de la curiositat, la llibertat de pensament, l’estímul de l’escriptura quotidiana. La confiança en la capacitat d’improvisació, i la seva pràctica, també alimenta el cervell. I també alimenta el cervell l’exigència de precisió en el llenguatge. Perquè és evident que es pensa amb paraules.
7. Jo crec que un bon escriptor ha de tenir una bona oïda. És una qualitat que s’exigeix als cantants i als músics, i pot sorprendre que jo la valori en un escriptor. Però no és veritat que quan llegim una paraula, aquesta paraula no soni. I també, quan llegim una frase, la frase té un ritme i una música.
8. Com a escriptor mai no m’he proposat resoldre cap problema del lector –i menys de la humanitat, com voldrien alguns filòsofs. […] La voluntat de l’autor compta molt poc. Vol estimular el lector i el fatiga. Vol entretenir el lector i l’avorreix. Vol donar idees al lector i no aconsegueix saber quines. Vol consolar però irrita. I a vegades no vol res, només escriure. I és possible que trobi lectors que només vulguin llegir.
9. El llibre parla. És poc respectuós que l’autor vulgui parlar en nom del llibre. El llibre parla al possible lector, i és impertinent que l’autor faci d’intermediari. L’autor se l’ha jugat escrivint, i no se l’ha de jugar interpretant. […] Després d’escriure, l’autor ha de callar. Si el lector s’ha cregut el llibre tal com l’ha llegit, és d’una ofensiva mala educació advertir-li que l’havia de llegir d’una altra manera. El lector té les seves ulleres, cada lector les té.
10. Un llibre que valgui la pena llegir ha de traspassar-nos, o despertar-nos, una d’aquestes dues coses: idees o emocions. I totes dues, si no és demanar massa. O potser la barreja esguerraria el llibre, perquè la literatura és una qüestió d’establir-se uns límits i tenir molt de respecte per les proporcions.
11. Publicar un article cada dia significa acceptar una dosi diària de fracàs. […] jo penso que és bo, psíquicament, admetre que en tot allò que fas hi ha una dosi inevitable de fracàs. No sempre en tindràs la culpa tu. Ni aquell lector ni l’altre. Senzillament, tu escrius com et sembla i els altres tenen el dret de llegir-te a la seva manera –de tantes maneres diferents com lectors. I si ho comprens així, podràs exercir el teu ofici sense que et condicionin gaire ni els elogis ni les crítiques.
12. Hi ha gent que està destinada a la claredat i gent que està destinada a l’enfarfegament. L’únic mèrit que em podria atribuir és no haver caigut en la temptació d’espatllar-me. L’estil és una cosa molt delicada. Si el forces per pujar un graó en l’escala de la prestigiosa complexitat, el risc de frustració és considerable.
13. I així he arribat fins avui, treballant amb tanta independència com naturalitat, disfrutant de l’atenció dels lectors i de la indiferència de la burocràcia cultural, cobrant els drets d’autor pels llibres venuts i no alegrant-me la vida amb els diners dels contribuents. En resum: he arribat a l’edat de reconèixer que he tingut sort i també l’assenyada –excusin-me l’adjectiu– voluntat de no trair-la.
14. Ni escriure ni viure m’ha cansat mai. Per això, mentre pugui, continuaré amb aquest ofici i amb aquesta vida.
El meu ofici
© Josep Maria Espinàs
© La Campana, 2008
1
0
