Foto: Joe Piette
1. Crisi de presència significa que un trasbals molt íntim ens travessa –molt més endins com més ens han educat en el motlle de la presència sobirana: com a homes blancs, adults, propietaris, treballadors en un món sense feina, etc.–. El que neix d’aquest trasbals, d’aquest trontoll, és la inquietud, el malestar. La sensació de no encaixar, que ja res no encaixa. El malestar és la manifestació sensible de la crisi de la presència.
2. El malestar social pot ser el motor i el centre d’energia d’una transformació profunda, alhora política, econòmica, cultural, existencial, etc.
3. En l’ensorrament d’un món que ja no resisteix, la dreta populista ens promet la tornada a l’ordre i la normalitat. Una sortida falsa. Canalitza el malestar assenyalant cap de turc, pero no dona cap resposta als problemes de fons –crisi de representació, crisi econòmica, crisi ecològica, etc.–. Al contrari: ocultant i reproduint les seves condicions, convertint-nos en víctimes i bloquejant tota la possibilitat de transformació, prepara els nous desastres.
4. Entre la marxa enrere –impossible– o la fuga cap a endavant –suïcida–, hi ha una tercera opció? Més difícil encara: no pensar en sortir de la crisi, sinó obrir-hi una bifurcació. Convertir la crisi civilitzatòria en mutació civilitzatòria. No agafar-se desesperadament a alguna cosa, sinó emprendre un viatge. No contenir l’ensorrament ni somiar revertir-ho per tornar on érem, sinó obrir i sostenir uns altres mons aquí i ara: unes altres maneres de relacionar-nos amb la feina, el cos, el llenguatge, la terra, la ciutat, nosaltres, etc. Aprofitar la crisi, fer palanca en la força vulnerable. Històricament, les dones han estat molt capaces de convertir situacions i llocs de dependència en focus de potència: desplegar força vulnerable.
5. El món se’ns presenta avui com un lloc permanentment nociu i amenaçador, en què la por funciona com una peça essencial dels mecanismes de control i vigilància. «Per la seva seguretat, aquesta estació –aquest carrer, aquesta ciutat, la xarxa, el seu ordinador, la seva casa, el seu currículum –està dotada de càmeres de videovigilància».
6. La por no és només aquesta producció tan rendible políticament de la por a l’altre, sinó també la por constant a no saber quan cal parar, si podem parar o les conseqüències de parar.
7. Mentre que abans ens deien tota l’estona què havíem de fer, ara ens diuen què hem de fer tota l’estona. Mobilització total. «No future» ha deixat de ser un crit desafiant per convertir-se en un element que organitza la dinamització de la vida. Avui, «no future», és no saber fins quan res: fins quan un contracte sempre en risc de no ser renovat, fins quan una relació sempre en risc de no funcionar, fins quan un cos sempre en risc de ser danyat, fins quan una casa sempre en risc d’haver de deixar si s’apuja la hipoteca o el lloguer, fins quan la sensació de no ser suficient, de no fer prou.
8. «Un enunciat com Polititzacions del malestar em suggereix que hi ha un malestar preexistent que després s’ha polititzat. En poques paraules, el malestar és primer i, després, la política. Doncs bé, per a mi no és així. Penso que primer –si més no en el nostre cas– hi ha una política i, després, gràcies a aquesta política, creix el malestar.» Pere Salabert.
9. «Avui ens trobem en allò que jo anomenaria estat del malestar. I preguntem-nos: per què el malestar? Doncs mira, per fer-ho ben senzill, perquè no solament el pensament extrem-oriental sap que totes les coses tenen un davant i un darrere. […] Per tant, després de l’estat del benestar, l’única cosa que podíem esperar és el que tenim ara, un veritable estat del malestar. I no ha vingut sol, perquè, a aquest malestar, se l’ha cridat, se l’ha anat a buscar, ha estat causat a consciència… Hi ha, doncs, com sempre, en casos com aquests, un responsable i una víctima, aquests són: el govern i el poble.» Pere Salabert.
10. «Els símptomes que acompanyen aquest estat del malestar és, el primer lloc, l’agument desaforat del capitalisme –la seva voracitat, el progressiu oblit dels límits, una manca radical d’ètica– amb el progressiu menyspreu del que es denomina les humanitats.» Pere Salabert.
11. «Al malestar col·lectiu hi va associada la depressió personal. L’estat de dret es converteix en un estat depressiu. Perquè fins ara hem parlat del malestar, i naturalment calia entendre el malestar col·lectiu. Però després hi ha la depressió: em refereixo al malestar personal, individual de cada un de nosaltres. I aquestes coses venen, aquesta situació de la depressió es va produint quan hom veu que les universitats públiques es van transformant en veritables empreses.» Pere Salabert.
12. «Al segle XX, diríem que és el moment en què els esforços cada vegada tenen més fruits. És perquè les submises són molt conscients i comencen amb petits grups d’autoconsciència […] Aquests grups petits d’autoconsciència de dones que es reunien a casa d’una, que es reunien per parlar de problemes que tenien –i se’n van adonar així, parlant dels problemes que tenien, parlant i fent simbòlic– es van adonar que totes tenien el mateix conflicte, i per tant que no era un problema personal, per això el que és personal és polític.» Laura Mercader.
13. «És clar, a unes, ens pot semblar que és un problema personal, de les relacions amb el marit, perquè «jo no sé», «jo no estic a l’alçada del que sigui». Resulta que quan ho poses en comú, es converteix en un problema de totes i, per tant, el malestar de les dones és un fet polític.» Laura Mercader.
14. «La societat del capital és la societat de l’èxit, o sigui, la societat del primer, i la competició és una invenció masculina. La marató era a veure qui era el primer, i si això s’ha portat al món laboral i es vol continuar en aquesta dinàmica, si tu et desplaces d’aquí i ja no vols arribar primer o primera… No vols ser la primera, vols ser la primera en plenitud, però no la primera en arribar.» Laura Mercader.
Polititzacions del malestar
© Nora Ancarola, Laia Manonelles i Daniel Gasol
© Raig Verd Editorial, 2017
