Foto: The Farm 51
Avui he anat a treballar i estava gairebé sola a la tercera planta. Quan em trobo en aquestes situacions, sempre penso que em podria posar a ballar una jota i ningú ho veuria. Sense voler, però, he fet una performance més original. Mentre caminava a prop de la finestra se m’han entortolligat els peus –els dos a la vegada, sí– amb els cordills de les persianes. Es tracta d’unes venecianes que s’han erigit, juntament amb l’aire condicionat, en una petita font de conflictes (resolts cívicament) entre els partidaris de veure paisatge i els que no suporten cap mena de reflex lluminós a la pantalla.
No he tingut temps de reaccionar: m’he trobat d’esquena a terra, les cames lligades i maniobrant amb els peus el que normalment faig amb les mans. Tot i ser una defensora acèrrima de la persiana amunt, havia aconseguit tirar-la del tot avall. Érem pocs, però no estava sola, i unes mans amables m’han ajudat a deslligar-me d’aquell embolic. Tenim idees que pensem que són molt originals (ballaré una jota a la planta tres) i la vida ens n’imposa d’altres de molt més creatives (cauràs a terra i abaixaràs la persiana amb els peus).
Per casualitat, fa uns dies em va arribar una cita del cineasta Jim Jarmusch a les mans (i als ulls) que deia: “Roba de qualsevol lloc que ressoni amb inspiració o que estimuli la teva imaginació. […]. Pren només coses que parlin directament a la teva ànima. Si ho fas, la teva feina (i furt) seran autèntics. L’autenticitat és inestimable; l’originalitat, inexistent.” Com recorda Jarmusch, i per la nostra tranquil·litat, potser tampoc es tracta de ser originals.
M’hi ha fet pensar la lectura de La pregària de Txernòbil. Els que van viure de primera mà l’accident nuclear d’aquella primavera del 1986 a Bielorússia i Ucraïna expliquen per què no s’ho esperaven: “Ens havien preparat per a la guerra, però no per a allò.” El llibre és vida real, observació en estat pur i dolor lacerant sense filtres. Els testimonis parlen de pèrdua (i amor), impotència, negligència, malaltia i mort. Només calia trobar qui hi fos, qui s’hi interessés i qui ho volgués explicar. Aquest algú va ser Svetlana Aleksiévitx.
Per casualitat, fa uns dies em va arribar una cita del cineasta Jim Jarmusch a les mans (i als ulls) que deia: “Roba de qualsevol lloc que ressoni amb inspiració o que estimuli la teva imaginació. […]. Pren només coses que parlin directament a la teva ànima. Si ho fas, la teva feina (i furt) seran autèntics. L’autenticitat és inestimable; l’originalitat, inexistent.” Com recorda Jarmusch, i per la nostra tranquil·litat, potser tampoc es tracta de ser originals.
M’hi ha fet pensar la lectura de La pregària de Txernòbil. Els que van viure de primera mà l’accident nuclear d’aquella primavera del 1986 a Bielorússia i Ucraïna expliquen per què no s’ho esperaven: “Ens havien preparat per a la guerra, però no per a allò.” El llibre és vida real, observació en estat pur i dolor lacerant sense filtres. Els testimonis parlen de pèrdua (i amor), impotència, negligència, malaltia i mort. Només calia trobar qui hi fos, qui s’hi interessés i qui ho volgués explicar. Aquest algú va ser Svetlana Aleksiévitx.
Susan Sontag donava tres consells, no tan diferents dels de Jarmusch, als que volien escriure: “Estima les paraules, batalla amb les frases i, sobretot, estigues atent al món.” Afirmava que la literatura havia d’entrenar la capacitat de compadir-nos d’aquells que no necessàriament tenim a prop. Perquè, deia, ¿què seria de nosaltres si no ens poguéssim oblidar del nostre món, ni que fos per una estona? I Aleksiévitx fa exactament això: ens interpel·la a través d’aquells que teòricament “no ens són propers”.
Han passat trenta anys i potser creiem que Txernòbil ens cau lluny. Que siguin “dels nostres” o no, òbviament, és del tot secundari. Però no ho és constatar que sovint és més sorprenent el que passa que el que som capaços d’imaginar. Els guions de la vida tendeixen a superar els de la ficció: en la comèdia, sovint, i en la tragèdia, per desgràcia, gairebé t’atreviries a dir que sempre.
Foto: The Farm 51
