Foto: Carlos Cazurro, CCCB
“Què preferiríeu: estimar molt i patir molt, o estimar poc i patir poc?”. Amb aquesta pregunta s’enceta la nova novel·la de Julian Barnes, L’única història (Angle Editorial, traducció d’Alexandre Gombau). L’autor té clar què preferiria, si ho pogués triar: estimar molt, per descomptat.
El narrador –quina meravella de narrador– afirma tot seguit que “la majoria de nosaltres només tenim una història per explicar”. Diu que, de les mil coses que ens passen i que convertim en incomptables històries, només n’hi ha una que importa, que val la pena de ser explicada. En això Barnes no hi està d’acord, per sort: si arribés ell també a aquesta conclusió, potser deixaria d’escriure. I no és una idea que ens vingui de gust assumir als lectors incondicionals d’aquest anglès nascut a Leicester el 1946. Ja el jubilarà la biologia. [La frase l’he agafat prestada del seu editor en espanyol, Jordi Herralde: la solia dir abans de vendre l’editorial a Feltrinelli i de passar el relleu a Silvia Sesé com a directora literària. La única historia, per cert, té l’honor de ser el títol número mil de la col·lecció Panorama de narrativas d’Anagrama]
“La millor novel·la és la que estic a punt d’escriure. Si pensés que ja he escrit la meva millor novel·la, em deprimiria”, va declarar Barnes el 2011, quan va guanyar finalment el premi Man Booker per El sentit d’un final després d’haver estat candidat al guardó en dues ocasions anteriors. Dit això, va admetre que sent un afecte especial per El lloro de Flaubert, el seu tercer llibre (les quatre novel·les negres que va publicar als vuitanta amb el pseudònim Dan Kavanagh no compten). Aquesta obra enlluernadora li va garantir un lloc dins del famós British Dream Team de míster Herralde, al costat de Martin Amis, Ian McEwan, Kazuo Ishiguro, Hanif Kureishi i Graham Swift.
Barnes ha passat per Barcelona per participar al festival Kosmopolis del CCCB i jo encara no m’he refet de l’impacte. A la roda de premsa prèvia respon les preguntes dels periodistes, per surrealistes que siguin, amb una elegància absoluta, una amabilitat continguda, un punt d’humor i un punt de distància. És tan anglès que no pot ser-ho més, per molt que hagi començat despotricant del Brexit i de Londres –”faré veure que Londres no existeix”– i que porti un pin amb la bandera europea a la solapa. No vol respondre les qüestions que fan referència al percentatge d’autobiografia de la novel·la: “Haureu d’esperar a les meves memòries, que es publicaran pòstumament”.
L’única història es llegeix tan bé que amb prou feines t’adones de la destresa tècnica amb què està escrita. A la primera part, se’ns narra en primera persona la millor època d’un gran amor (entre un noi de 19 anys, en Paul, i una dona de 48, la Susan). La tercera part, en què assistim a una revisió de la vida d’en Paul amb més perspectiva temporal, és majoritàriament en tercera persona. La segona persona, que té el poder d’interpel·lar el lector, apareix sobretot a mitja novel·la, quan se’ns narra la baixada als inferns de la parella protagonista. Una manera subtil de dir-nos que aquesta història també podria ser la nostra. Que tots tenim un infern esperant-nos a la cantonada.
És aquesta una novel·la sobre l’amor, la memòria, la identitat i el pas del temps. “Com més expliquem els nostres records, menys fiables es tornen –diu Barnes–. De joves veiem la memòria com un objecte sòlid, però quan et fas gran t’adones que és mal·leable. La memòria està més a prop de la imaginació que de l’observació”.
El sentit d’un autògraf
No acostumo a demanar als escriptors que entrevisto que em signin els llibres, però després sovint me’n penedeixo. Només he perdut la vergonya amb John Irving (i perquè li vaig fer d’ombra un dia sencer), amb Paul Auster, John Berger, José Luis Sampedro, António Lobo Antunes i pocs més. Amb Julian Barnes m’he empassat les manies aquest 2019 perquè m’estava retraient no haver-ho fet des del 2005, quan vaig tenir-lo a dos pams però ai, què pensarà de mi. Me les he empassat a mitges, de fet: dels dos llibres que duia per si m’atrevia a demanar-li que me’ls signés, només he gosat acostar-n’hi un. La declaració d’amor, tot i que l’havia assajada en veu alta amb el meu anglès de Nou Barris, també me l’he estalviat.
Em calia la signatura de Barnes perquè és un d’aquells autors de qui ho he llegit pràcticament tot (la meva memòria mal·leable té gravat el moment exacte en què he acabat cadascun dels seus llibres: per a mi, El sentit d’un final és una cambra d’hotel de París) i perquè m’agrada pensar que tinc alguna cosa a veure amb l’existència en català d’un títol seu imprescindible, Nivells de vida. És una sort i un encert que Angle –gràcies al bon criteri de Rosa Rey, directora editorial– hagi anat publicant tots els llibres de Barnes d’ençà que van treure Arthur i George el 2007. Dos anys abans havia sortit el recull de contes La mesa limón només en castellà (a Anagrama, of course), perquè la poca tirada comercial del relat curt havia jugat en contra de la traducció catalana, tot i tractar-se d’un autor consagradíssim.
Els títols anteriors de Barnes traduïts al català s’havien publicat a Proa (Història del món en deu capítols i mig i Anglaterra, Anglaterra), a Edicions 62 (Parlem-ne i El lloro de Flaubert), a Anagrama/Empúries (Amor, etc), a Viena (El perfeccionista a la cuina) i fins i tot a la desapareguda editorial Laia (Abans que ens coneguéssim). Ja era hora que una editorial en català apostés per fer política d’autor seriosa amb Barnes, tal com passa en castellà, perquè és un senyor escriptor i perquè això d’anar saltant de segell en segell atabala una mica.
En el llibre Res a témer, on reflexiona sobre la mort a la manera híbrida que ha convertit en marca de la casa –sap mesclar gèneres com ningú–, Julian Barnes confessava que sempre que té un projecte literari entre mans es preocupa per la possibilitat de morir-se a mig fer, sense haver acabat d’escriure’l. Un amic seu li va inocular una altra por: “Encara apareixeria un malparit que l’acabaria per tu”. Que la seva dona, l’agent literària Pat Kavanagh, es morís d’un càncer fulminant pocs mesos després de l’aparició d’aquest llibre és una d’aquelles coincidències atribuïbles al guionista cabronàs que de tant en tant agafa les regnes de les nostres vides.
“És fàcil no ser un escriptor –va dir una vegada Barnes, amb aquest to tan seu–; la majoria de persones no són escriptores, i no els passa res greu”. Sí, és clar. També jo hauria pogut no llegir els llibres de Barnes i hauria seguit respirant, m’hauria seguit bategant el cor. Però no em facis estimar poc quan puc estimar molt.
Foto: Carlos Cazurro, CCCB
11
1
